L’any en blanc de l’atleta Sara Gallego: «M’he passat molts dies plorant»

El que semblava només un esquinç amagava una cosa molt pitjor: una ruptura completa del lligament i un edema ossi. Mentre els millors atletes espanyols esgoten la seva posada a punt i busquen les mínimes per al Mundial, ella es veu obligada avui a veure-ho des de lluny, fora del tartan, perquè s’ha passat aquests tres últims mesos fent només bicicleta, gimnàs i natació. Sara Gallego travessa el túnel més fosc per a un esportista d’elit: el de no poder competir ni gairebé entrenar-se.

Ha viscut aquest temps en un vaivé d’emocions, amb moltes llàgrimes al principi i ara amb la il·lusió de tornar al setembre a la normalitat. I és que el repàs del comunicat mèdic d’aquesta negra temporada resulta amarg. «Primer vaig tenir una petita ruptura de l’iíquio a Sabadell, que em va deixar fora de la pista coberta. Després va arribar la torçada, un bona torçada, fent un exercici de mobilitat de tanques en un entrenament aquí, al CAR», recorda asseguda al costat de la pista d’atletisme del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat.

«Sara, potser no arribem al Mundial»

Semblava un esquinç a simple vista, però era una impressió equivocada com va comprovar ràpidament. «Vaig pensar que tenia pressa, no volia perdre temps en la meva preparació, i als cinc dies estava corrent. Però em molestava més del normal, no podia empènyer. Em feia mal simplement al recolzar». La inevitable ressonància va revelar la dura realitat i l’objectiu de Budapest va passar a ser una negra ombra. «El meu físio és molt realista i em va dir: ‘Sara, potser no arribem al Mundial’».

Allà es van apagar tots els llums per a l’atleta barcelonina i va caure en l’inevitable desconsol que acompanya una lesió d’aquest abast. «M’he passat molts dies plorant. Vaig tenir una setmana molt dura, de molta frustració. Estava amb les crosses i la fèrula i no podia ni dormir perquè em molestava. Em vaig posar a plorar, cansada de no poder ni caminar, ni de quedar amb les meves amigues, no podia fer cap pla. Per tirar endavant et recolzes en la teva família, en les teves amigues i intentes desconnectar una mica de l’atletisme».

Va estar gairebé un mes amb les crosses i aquesta fèrula a la cama, substituïda després per una bota. El que més li va costar, explica, va ser acceptar la realitat de la lesió. «¿Qui es perd una temporada per un esquinç?, pensava. No tenia tan mal aspecte», recorda d’aquells primers dies. La recuperació va passar després per diverses fases i sempre amb la prudència com a patró. «Primer vaig començar amb la bici i el gimnàs, però l’edema no millorava i ho vam deixar, per fer només piscina».

Allà es va trobar en un medi, l’aquàtic, en el qual se sentia una estranya. «No m’agradava gens la piscina, pensava que no estava feta per a això, el meu cos no flota. Era horrible, no aguantava gens. A poc a poc li he anat agafant el gust i ara arribo a nedar 45 minuts, vaig fent piscines i exercicis de tècnica sota de l’aigua».

Unes rutines que no s’assemblen en res a les que l’han portat aquests anys a ser la reina del ‘quatre’ tanques a Espanya. «Entrenament tres-quatre hores al matí, i algun dia, pocs, arribo a doblar. A la tarda no et pots ni moure. Però l’entrenament em dona pau mental i estabilitat. No em genera estrès la competició, al contrari, me’l genera no poder fer-ho».

En el seu cas aquelles tardes ‘lliures’ li van permetre acabar a la UPF Administració i Direcció d’Empreses i treballa actualment cinc hores en una ‘start-up’ que col·labora amb Google. «Em donen molta flexibilitat i saben, per exemple, que el meu objectiu són els Jocs de París i si ens n’anem a una concentració a Sud-àfrica em permetran teletreballar o fins i tot no fer-ho». Aquests són els seus plans per a quan aquesta torçada de turmell que l’ha deixat en blanc aquest any ja quedi en el record.

Notícies relacionades

Una Vuelta femenina per a Demi Vollering

Un Espanyol abonat a l’empat no en té prou amb Braithwaite

,