Champions (3-1, Global 6-5)

Reial Madrid-Manchester City: el miracle com a tàctica

Dos gols de Rodrygo i Asensio en l’últim minut de partit provoquen una altra remuntada històrica dels blancs aquesta temporada al Bernabéu. Benzema certifica la classificació a París amb un altre gol de penal i el City de Guardiola es queda sense final, en què espera el Liverpool.

Hi ha coses que no es poden explicar. Ni tan sols s’ha de buscar explicacions. El que ha passat aquest any al Santiago Bernabéu en la Champions transcendeix la lògica, i fins i tot el futbol. Quan el rellotge marcava el minut 89 res feia sospitar que el Reial Madrid pogués capgirar el gol de Mahrez. Ni tan sols es respirava el fervor d’un Bernabéu resignat aquesta vegada que venia de viure nits màgiques contra el totpoderós PSG i el vigent campió Chelsea. Però el duel davant aquest Manchester City madur i cínic pintava realment malament. Havia advertit Guardiola en la prèvia «pot ser que juguem pitjor que en l’anada i guanyem». I precisament això estava passant quan el rellotge assenyalava el minut 89. Faltaven 60 segons per al final. Però tot va tornar a saltar pels aires... El Madrid estarà a la final de París. Les raons no les busquin en aquesta crònica.

Abans del miracle, i alliçonats pel que va passar en l’anada, el duel del Bernabéu es va despertar amb més cautela que frenesí. El Reial Madrid, blindat per la presència de Casemiro i Valverde a la medul·lar, oferia un perfil més metàl·lic, mentre que el Manchester City apostava per una possessió més preventiva que malintencionada. Guardiola va alinear els seus laterals titulars, amb Walker infiltrat, i Ancelotti va amagar els seus en bloc baix per atacar on millor es mou el seu equip, en els espais. Dues rematades de Benzema i un altre de Vinicius encenien la parròquia local d’inici, però el City responia amb dues urpades de Bernardo Silva i Gabriel Jesús que van accelerar les pulsacions de la grada. Els entretinguts minuts de tempteig deixaven la mateixa sensació del duel de Manchester: hi havia més talent ofensiu que defensiu al camp.

Respuesta de Courtois a remate de Foden. #LaCasadelFútbol pic.twitter.com/VeOyXq1thv
— Fútbol en Movistar Plus+ (@MovistarFutbol) 4 de mayo de 2022

Carletto no havia ocultat, amb la seva particular sorna, que el partit seria llarg a l’advertir que serien més importants els que acabessin el partit que els que el comencessin. Una manera molt subtil de dir que el pla era no perdre l’eliminatòria en la primera hora, per guanyar-la en la segona. Potser això expliqui que Modric passés més temps pendent de Rodri que l’espanyol del croat en el primer assalt. Els blancs apostaven per jugar directe en atac, amb atacs protagonitzats per Karim, Vinicius, que va trobar en Walker un os dur de rosegar, i un tercer circumstancial. Pep s’esgargamellava convidant Mahrez a desafiar a cama canviada Mendy i alternava la posició de Gabriel Jesús i Foden. En el City, Bernardo portava el timó, però era De Bruyne qui accelerava els atacs. Era la calma que precedeix la tempesta. Quan Orsato va enviar a la dutxa el personal, els jugadors havien espremut les pissarres. Faltava l’èpica...

La segona part va començar amb una ocasió clamorosa de Vinicius a passada de Carvajal. En la següent jugada va ser Mendy el que va arribar. L’audàcia dels seus laterals era símptoma que Ancelotti havia apujat un parell de marxes, i l’agressivitat en la recuperació de pilota després de pèrdua del Madrid, senya d’identitat dels equips de Guardiola, començaven a connectar la gespa amb el Bernabéu. Fins i tot Vinicius, a qui penalitzaven els mals controls a l’àrea, ja desequilibrava Walker amb desvergonyiment. Al davant, el City no generava gens de perill, ni una trista amenaça per acovardir els blancs, que anaven cada vegada més convençuts a les pilotes dividides.

Faltaven trenta minuts quan Ancelotti va treure Rodrygo. El pla seguia el seu curs. Una hora controlant el partit i mitja hora per empatar l’eliminatòria. Carletto deixava al camp Valverde, el totcampista, i afilava les seves arribades amb els brasilers. Guardiola es veia obligat a rellevar Walker i feia entrar Gundogan per un gris De Bruyne. I en la primera jugada un error en la medul·lar va permetre arribar al caire de l’àrea a Bernardo, el millor del partit, que va servir a la seva dreta, on va aparèixer Mahrez per clavar un cop amb l’esquerra a la xarxa. La muntanya era l’Everest. 19 minuts per davant i dos gols per marcar. Ancelotti va revolucionar el partit amb Camavinga i Asensio, per Casemiro i Modric, però el gol havia estat un cop per a un Bernabéu que no era el d’altres nits. Potser narcotitzat pel futbol calculat de tots dos en la primera hora de partit, el públic blanc no era capaç de reactivar els seus, que no eren capaços de desxifrar el sudoku que havia proposat Guardiola.

Dos gols en 90 segons

Notícies relacionades

I llavors va tornar a passar. Rodrygo en va marcar en el minut 89, amb un afegit de sis minuts al davant. Una jugada amb més fe que estètica que va encendre el Bernabéu. La grada va esclatar i en la següent jugada Carvajal centrava a l’àrea, on Asensio rematava de cap a la xarxa amb el futbol a flor de pell i el poble demanant-ne més. La màgia del Bernabéu ho havia tornat a fer. On no hi havia futbol va aparèixer el caràcter. Ho advertia Ancelotti, necessitarem qualitat, compromís i cor. Sorgeix el dubte de saber si el Madrid hagués tocat a xafarranxo abans, ¿de què estaríem parlant? A la pròrroga. El pla d’Ancelotti...

Benzema provocó el penalti. Benzema lo marcó.
El Real Madrid le da la vuelta a la eliminatoria (6-5). #LaCasadelFútbol pic.twitter.com/4uC2TTrHjv
— Fútbol en Movistar Plus+ (@MovistarFutbol) 4 de mayo de 2022

I arriba la pròrroga, on el Madrid seguia i continuava creixent empès pel Bernabéu. I en una passada a l’àrea sense perill Benzema s’anticipa a un matusser Ruben Días que es llança i atropella el davanter. Karim aquest cop tira de sang freda i espera que es llanci Ederson per enganyar-lo i anotar el tercer. El Madrid era a París, tot i que quedava tota la pròrroga al davant. Però el City ja no jugava contra un equip, jugava contra un somni, una quimera. El pla d’Ancelotti era perfecte: el miracle com a tàctica.