Marta Perarnau: «Mentre el futbol no sigui un espai lliure de violència, no pot continuar»

Molt contenta; hi va haver un període d’adaptació complicat, però ara molt feliç.

Quan era petita i era l’única noia en un equip de nois, ¿creia que era possible guanyar-se la vida en el futbol femení?

En aquell moment no, per la falta de referents. No podia imaginar que pogués arribar a això. És un somni complert i m’encanta que les nenes d’avui dia sí que puguin veure’s reflectides en aquesta professió.

View this post on Instagram

A post shared by Marta Perarnau (@marta20perarnau)

¿On hi havia més obstacles: al futbol o a la pista d’atletisme, on competia fins als 14 seguint l’estela dels seus pares [Loles Vives va ser la primera dona espanyola a baixar de 12 segons en els 100 metres llisos i Martí Perarnau va ser olímpic en salt d’alçada a Moscou 1980]? 

És veritat que he viscut molt més amb el futbol femení. El principal obstacle en l’atletisme és que és un esport individual i és molt, molt dur. El que em va fer decantar-me pel futbol va ser l’alegria de compartir els èxits i fracassos amb altres persones. Va ser l’obstacle més gran que no vaig aconseguir saltar.

¿Quines diferències veu entre la lliga mexicana i l’espanyola?

El tipus de joc. A Espanya és més associatiu i aquí més directe i físic. He hagut d’adaptar-me molt físicament.

El Betis, el seu anterior equip, només ha jugat un parell de vegades al Villamarín, on comparteixen instal·lacions tant per entrenament com per partits amb el masculí.

Jo ni tan sols vaig arribar a jugar al Villamarín, però aquí sí. El recolzament que hi ha des de les institucions i de la Lliga crec que és fonamental, la diferència és abismal: juguem tots els caps de setmana als estadis on juguen els equips masculins, on entren moltes persones i hi ha molta afició. Crec que és un canvi increïble que permet a la societat acostar-se molt més al futbol femení. A Mèxic he arribat a jugar davant de 3.000 o 4.000 persones

¿Com analitza els passos cap a la professionalització a Espanya, després de l’aprovació dels estatuts de la primera Lliga professional?

Els passos sí que són els idonis, però els temps no. Hem perdut molt temps, són canvis que haurien d’haver sorgit molt abans. Hi ha hagut moltes diferències que es podrien haver salvat si s’hagués actuat abans.

View this post on Instagram

A post shared by Marta Perarnau (@marta20perarnau)

¿S’està perdent una bona oportunitat d’aprofitar l’impuls de la Champions del Barça i la Pilota d’Or d’Alexia?

Sens dubte, i ho noto molt a Mèxic. Crec que hi ha molt més recolzament a nivell de repercussió social, a nivell de mitjans. S’ha fet molt èmfasi a la Pilota d’Or i la Champions, però no ha tingut tot l’impacte que podria haver tingut si s’haguessin fet aquests altres passos.

¿Ha pogut veure alguns partits de la seva antiga Lliga? No ho dic només per la diferència horària, sinó perquè amb la guerra pels drets televisius ha sigut gairebé una lliga clandestina.

És horrorós. Per tema d’horaris se’ns complica més, però la Bea i jo, les dues espanyoles de l’equip, intentem veure tots els possibles de la Lliga. Però en pots veure un per jornada. Estan perdent tot el sentit de l’esforç que estan fent les futbolistes per un problema monetari que només ens perjudica a nosaltres i a les nenes que venen al darrere.

View this post on Instagram

A post shared by Marta Perarnau (@marta20perarnau)

Va passar 12 anys al Rayo. ¿Com ha viscut tot el que ha passat aquesta temporada en el seu antic club? El club no és paga els pisos ni el gas, dimarts els van tallar la llum i a això se suma la controvertida tornada de Carlos Santiso

12 anys vaig arribar a estarhi, 12 i no hi ha dia que no em faci pena la situació que s’està vivint. No hi ha cap dia que no pugui dir que han pres una mala decisió, perquè totes les que prenen són dolentes. O potser la no decisió ;situació que es viu, situació que empitjora. És molt complicada per a elles, intento posar-me al seu lloc. Però hi ha situacions que són inadmissibles, que no es poden passar. Aquest any s’està superant aquest límit i i crec que no només com a jugadores, sinó com a dones hauríem de donar un cop a la taula. No només nosaltres, sinó les institucions. Hi ha d’haver un salvació que és evident, que des del club no arriba, i algú ha d’ajudar les jugadores del Rayo, que estan en una situació denigrant.

¿Creu que va ser un error no fer-lo fora per fer broma sobre violacions grupals o perquè formi part de l’escalada de pressió cap a la plantilla?

Està clar que el Rayo no està d’acord amb l’existència de la plantilla de dones. El primer pas no és fer fora algú així, sinó no incorporar-lo. No pot ser que un club no vulgui l’existència de l’equip femení, que ho estigui demostrant perquè no para de posar-hi traves. És molt difícil competir així, intentar mantenir la categoria cada any. Tot al meu suport a les jugadores del Rayo, on tinc amigues i sé que està sent molt complicat. Necessiten ajuda.

¿Com va viure el succeït en el Querétaro-Atlas, amb la batalla campal que va acabar amb 26 ferits i 25 detinguts?

Amb molta por i una decepció cap a la humanitat tremenda. Donem una visibilitat que no hauríem de donar al que aquí es diu futbol viril, és una falta contra la humanitat. Va molt més enllà de victòries i derrotes. En el futbol femení fins avui no s’ha produït i me’n sento orgullosa. Estem sent exemple de valors que no es donen en altres llocs i no entenc la visibilitat d’aquest esport viril, perquè els exemples que ens està donant són denigrants. Qualsevol tipus de represàlia és poca per al que es va veure al camp. És inhumà i desolador. El que vaig viure vaig ser por.

Hoy más que nunca, #UnidosSomosMásFuertes ⚽ #GritaXLaPaz 🕊 pic.twitter.com/Pi8GBLIXul

— Atlético de San Luis (@AtletideSanLuis) 12 de marzo de 2022

Vostè va participar en una campanya ‘Grita x La Paz’ en la qual deia que «el futbol és un espai lliure de violència». ¿Per què no és així en el futbol masculí?

Desgraciadament, el factor que se’m passa pel cap és l’home, tot i que soni dur. Fins ara no s’ha viscut situació igual en el futbol femení. Em fa molta pena. Mentre el futbol no sigui un espai lliure de violència, no pot continuar ni ha de continuar continuar existint. Em fa molta pena. També hi ha molta més afició, hi ha la legalització de les porres, els radicals de cada equip, que a Espanya tenen prohibida l’entrada i aquí també hauria d’estar prohibit, perquè genera el que va passar aquell dia. Entre tots hauríem de reflexionar si estem representant el que realment hem de representar.

El Querétaro disputarà aquest dijous el seu primer partit com a local després de l’ocorregut, a porta tancada i contra el seu club, el San Luis. ¿Hi ha inquietud en el club?

Sí, sens dubte. Perquè desgraciadament la resposta per part de la societat és de desolació profunda, però hi continua havent aquesta part radical que es llegeix en l’anonimat de la xarxes, de recerca de la violència i enaltiment de la força bruta. Hi ha intriga. Al Querétaro – San Luis se li diu el derbi de la 57: està considerat com un dels partits més perillosos perquè hi ha molta rivalitat i es viu en aquests moments amb tensió.

Notícies relacionades

Lenglet, una altra ganga que rep l’Atlètic del Barça

Alcaraz, la vida divertida i els rigors del tennis

Abans de la seva retirada, ¿creu que jugarà en una lliga espanyola professional?

Sí, per què no. Sempre he dit que és casa meva. M’agradaria tornar no sense abans continuar creixent, coneixent altres cultures, Lligues o el que la vida ens ofereixi. Però sí que m’agradaria perquè és un futbol que m’apassiona, en el qual hi ha uns valors amb què em sento molt representada i a més seria a prop de la meva família. Tot i que juguis cada diumenge amb gent meravellosa al teu voltant, amb la teva família al costat és més gratificant.