Toni Bou no es conforma amb 30 títols mundials

Toni Bou, que té 35 anys i acaba de conquerir el títol mundial de trial núm. 30 al Palau Sant Jordi de Barcelona, pensa seguir, dilluns vinent, els seus entrenaments de cara a la temporada vinent. I, sí, és clar, ¡evidentment!, ja no és aquell nen de quatre anys al qual el pare li va posar, de sobte, la primera moto a l’habitació i ell, Toni Bou, es va tornar rematadament boig al veure-la. Fins avui.

No és aquell nen, ni tan sols aquell jove que, als 18 anys, va guanyar el primer gran premi de trial. Tampoc, tampoc, el que als 20 va aconseguir el primer doblet. No ho és. O sí, sí que ho és en l’esperit. «Si no t’aixeques cada matí amb la il·lusió, les ganes i la passió d’entrenar-ne com quan tenies 18 anys, llavors és que ho has de deixar, ja no serveixes per a això. Perquè si no t’entrenes al màxim, com el primer dia, per més que aquest sigui un esport minoritari i tinguis els rivals que tens, et passen per sobre, perquè ells sí que ho fan», explica Bou, l’endemà d’allargar, ningú sap fins on («ni tan sols jo, per descomptat»), la seva llegenda, el seu extraordinari palmarès.

Sempre al màxim

Bou se sap un privilegiat, però oculta tot el sacrifici que ha hagut, que ha, de fer per seguir a la cúspide, al pic, al cim de la piràmide del trial. Admirat pel món sencer, mimat per la marca Honda i protegit per Repsol des de sempre, Bou recorda amb dolor, amb molt dolor, aquells mesos de sofriment extrem i dubtes del 2018 quan es va trencar algunes vertebres i va témer que la carrera arribés a la fi. «Va ser un moment dur, tan dur que quan el vaig superar vaig pensar que ja no tornaria a patir tant», comenta. Però, mira per on, aquesta temporada mateix, es va trencar una tíbia un mes abans de començar el primer Mundial. Però també l’ha guanyat.

Notícies relacionades

L’Arsenal i viatjar al Kazakhstan, les amenaces de la Champions

Lamine, dins i fora

Bou creu que el trial és una especialitat en què el pilot pot marcar la diferència. Això no significa, per descomptat, que resti importància a la moto «ni de bon tros, tinc la millor» i, per descomptat, molt menys a l’equip, «és l’ideal, perfecte». Significa que aquest sacrifici, aquesta passió, aquest entrenament, que van de tres a quatre hores diàries, és imprescindible per continuar millorant la tècnica, «ara molt basada en la roda posterior», i continuar imitant tot el que va aprendre de la bici de muntanya i ha traslladat, amb una habilitat increïble, inigualable, a la moto.

Utilitzar l’experiència

«Ja no tinc 20 anys, ni tan sols 25 i, per tant, he de dosificar-me una mica més en l’esforç, en l’entrenament, tot i que en competició aquests 30 títols em suposen més serenitat, confiança i experiència per afrontar les zones», comenta mentre assaboreix, gairebé avergonyit («sí, sí, em fa certa objecció explicar que he tornat a guanyar»), el nou títol. «Si res em costa ara més que mai és recuperar-me de les lesions. És evident que, en aquest sentit, no ja per a mi sinó per a qualsevol esportista d’elit, no és el mateix recuperar-te d’una lesió amb 20 anys que amb 35, però tirem sempre endavant».