ANIVERSARI D’UN TEMPLE CATALÀ DEL FUTBOL

Narcís Sala, mig segle de vida

Narcís Sala, mig segle de vida

Manel Mora / Arxiu del Grup de Recerca Històrica UE Sant Andreu

3
Es llegeix en minuts
Marcos López
Marcos López

Periodista

ver +

La història nia en aquest temple del futbol català, que ha assistit silenciós des de fa mig segle a la transformació de la ciutat de Barcelona. Allà hi nia des de ja fa més de 50 anys una obra construïda sota la presidència de Narcís Sala, que va dirigir la Unió Esportiva Sant Andreu durant dues èpoques (1945-1959 i 1967-1971).

En la seva segona presidència va aixecar aquest estadi, ancià estadi que desprèn ara tants records. Però descobrir la història suposa, alhora, un exercici de paciència i sacrifici en la recerca inacabable del que s’ha viscut durant més de 50 anys al club.

La casa s’ha fet vella, però conté el mateix encant que quan va obrir les seves portes el març de 1970 (va ser el dia 19) per rebre el Barça en el seu partit inaugural. Els blaugrana van guanyar (0-1, gol de Quimet Rifé). Anys després el Barça hi va tornar per inaugurar la tribuna i encendre la il·luminació perquè el futbol quadribarrat es jugués de nit.

Era l’època a Segona Divisió, temps de felicitat i esplendor, moments en què fins i tot es va enfrontar amb el Madrid, com reflecteix aquesta històrica imatge d’Àngel Mur, capità del Sant Andreu, entregant el banderí a Ignacio Zoco, amo del braçal blanc. En aquell equip hi havia també Antonio Martín, fill del mític Mariano Martín, un dels grans golejadors blaugrana.

Rescatar la història

El Narcís Sala irradia història a cadascuna de les seves parets. Però primer calia trobar-la. I una vegada trobats els tresors tocava ordenar-los. Quatre ‘historiadors’ es van aliar el 2007 per explicar al llibre del centenari (1909-2009) tot el que havia passat en un dels clubs més prestigiosos de la ciutat.

Eduardo Quintana i Jordi Petit van bussejar en arxius de la ciutat, mentre Xavier Araguz buscava la memòria fotogràfica d’un equip que representa molt més que un barri. I Joan Esteve Becerra teixia sense parar relacions amb exjugadors en la complexa reconstrucció d’indagar en el passat per explicar-lo en el present i que quedés com a llegat per al futur.

Són quatre aficionats del Sant Andreu. Però semblen molt més que quatre, gràcies a la seva extraordinària capacitat per mobilitzar l’afició dotant el club d’un relat històric que tenia, però que estava ocult. I, per tant, no el podia exhibir.

La pandèmia va ajornar la cita del 2020

El Joan, l’Eduardo, el Jordi i el Xavier ho tenien tot preparat perquè el 19 de març del 2020, coincidint amb el dia exacte de mig segle de vida, el Narcís Sala obrís les portes per al retrobament amb l’origen.

Però la pandèmia va confinar tothom. I, per descomptat, també el temple quadribarrat. Ara, gairebé dos anys més tard, la tradicional casa del Sant Andreu rep aquest dissabte els veterans del Sant Andreu i l’Espanyol en un partit carregat de simbolisme. 

Han sigut mesos de feina intensa. Intensa i complexa, perquè tocava trobar gairebé 100 jugadors que han desfilat pel Narcís Sala des de la dècada dels 70 fins ara.

Tots reunits en un estadi que van trepitjar un dia sent futbolistes en actiu. Era un escenari que a la Barcelona preolímpica, la de la dècada dels 80, va acollir una altra funció. S’hi celebraven grans concerts musicals. Era la llar de grans grups de l’època com testifiquen la presència de The Police, Dire Straits, Scorpions, Deep Purple, entre d’altres...

Era quan no existia el Palau Sant Jordi ni altres escenaris capaços d’aplegar tanta gent a les grades. I aquell estadi construït per necessitat (l’ascens a Segona Divisió va deixar petit el vell estadi) va provocar la creació del Narcís Sala, capaç d’allotjar 18.000 espectadors, amb una afició entusiasmada perquè va veure el seu equip deambular pels llocs de privilegi. Un entusiasme que es va tornar a viure, per exemple, amb la visita copera de l’Atlètic. La Copa, sempre la Copa.

Notícies relacionades

Anys d’esplendor. Anys en què tots estaven dempeus, com manava l’època en aquell meravellós inici dels 70, instal·lat com estava sempre a la zona noble de la categoria de plata. Un aforament que es va reduir després a 7.000, ara ja amb gespa artificial, una altra norma del futbol modern.

Tot confluirà aquest dissabte en un partit que honra el passat per llançar un missatge de futur.