Bou: «Em fa fins i tot vergonya dir que he tornat a guanyar»

Vostè sempre comença la temporada amb ensurts i sempre, sempre, acaba sent campió. Doncs li diré la veritat, aquesta vegada, que, sí, és veritat, m’ha tornat a ocórrer, ho he passat pitjor que mai. Vam estar de l’octubre al juny sense competir per la Covid-19, preparant-me, ho juro, com mai de la vida ho he fet, ja que quan un té ja 34 anys, gairebé 35, ha d’anar amb compte i no parar mai. I va i, un mes abans de començar el Mundial, em trenco el peroné dret. No sabia on ficar-me. Vaig tardar hores, de veritat, a dir-ho a l’equip, volia amagar-me sota el llit perquè vaig témer no arribar a temps de competir.

Però, repeteixo, com sempre, va arribar. Vostè és d’acer inoxidable. No, no, i ara, i ara, repeteixo, amb gairebé 35 anys, has d’anar amb molt de compte. El cos ja no és el mateix, els ossos tampoc, la capacitat de recuperació menys, però tot va sortir bé. Vam fer moltes hores de gimnàs i rehabilitació i la primera presa de contacte, a Itàlia, em va animar molt, ja que vaig poder comprovar que, sense estar al cent per cent, vaig guanyar la primera mànega i vaig fer segon en la segona.

Al final, ha sigut més ensurt que una altra cosa. Bé, aquesta fractura va ser una mica més que un ensurt, ja que va arribar en el pitjor moment, però la vam salvar de nou. Després hi va haver problemes al genoll i espatlla drets, però això ja va ser una mica més suportable. I sí, al final el peroné ha sigut el de menys, ja que hem guanyat set de les nou carreres i conquerit el títol núm. 15 a l’aire lliure, que fins i tot em fa vergonya dir-ho, però tots a Honda ens sentim molt orgullosos d’haver repetit la conquesta.

Les lesions són perquè es força molt, perquè vol entrenar com competeix, perquè arrisca... Les lesions són perquè no hi ha esport, disciplina o aspirant al màxim que no es vegi obligat, insisteixo, en qualsevol esport, a donar-ho tot, tot, cada dia, t’entrenis o competeixis. Hi ha moltíssima competència i si abaixes la guàrdia, fins i tot el millor, el campió, la Pilota d’Or, el recordista, et mosseguen, et guanyen. Jo, repeteixo, des del problema amb les vèrtebres no he deixat de tenir cosetes i, de vegades, alguna d’aquestes lesions són fruit de voler competir sense haver-te curat bé, però com que ho vols guanyar tot, segueixes, insisteixes, competeixes i aquesta perseverança et passa factura.

I és clar, aquestes coses et forcen a canviar els teus plans, és a dir, no estar del tot bé et fa competir de manera diferent. Bé, estic pensant, per exemple, en el meu amic Marc (Márquez), que ho està passant fatal a MotoGP però que, no obstant, allà està el tio, posant-li més valor, passió, il·lusió i dolor que ningú. ¿Per què?, perquè sap que és l’única manera de mirar de tornar a ser el d’abans ¿no? Jo no em vull comparar amb en Marc, només dic, tornant a tots els esports, aquesta és l’única manera de recuperar-te: destrossar-te, tornar, insistir, perseverar, pencar.

¿Què ha suposat per a vostè competir arrossegant lesions? Bé, en primer lloc m’he vist obligat a abandonar la nova moto, és a dir, només el meu company, el japonès Takahisa Fujinamo, que es retira aquest any després de 26 temporades i 34 victòries en el Mundial, ha pogut utilitzar la moto nou, més potent, ja que jo no estava en condicions de competir amb ella, així que aquesta és l’assignatura que em queda per a l’any que ve.

És a dir, ja veig que vostè no pensa canviar-se d’especialitat ni tan sols passar-se als cotxes. Miri estic al cim del meu esport, de l’esport que estimo, de l’especialitat que m’apassiona, no tindria massa sentit ¿oi? canviar i molt menys quan intento, per fi, fer una temporada, la pròxima, amb un nou company i, si puc, neta de lesions. No l’enganyaré, he pensat, sí, en l’enduro, en el Dakar, però he d’esprémer al màxim el do que tinc i continuar competint. No dic conquerint títols, no, competint, passant-m’ho bé i fent disfrutar la gent que, com a mi, li encanta el trial.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Això, ara sense Fujinami. Han sigut uns anys meravellosos amb ell i ha fet una última campanya fantàstica. Feia cinc anys que em deia «Toni, aquest és l’últim, ho deixo». I allà està, el tio, fantàstic. Li desitjo el millor, tot i que segur que continuarà amb nosaltres, ell és Honda.

Finalment, què és el que més li ha costat aquest any. ¿El que més?, doncs el que ens ha costat a tots: suportar mentalment la pressió que per a qualsevol esportista ha significa, perdó, continua significant la Covid-19. Ningú pot suposar, o sí, sí es pot entendre, el que significa per a nosaltres arribar, per exemple, a la competició en la qual pots proclamar-te campió i, un dia abans, haver de fer-te un PCR i saber que, si dones positiu, ja no ets campió, et quedes sense competir i te n’has d’anar a casa. Això ha sigut, sovint, duríssim. Tinc unes ganes, bé, com tots ¿no? que torni l’autèntica normalitat que no ho sap ningú.