Les refugiades sirianes al Líban somien un futur al criquet

«Jugo a criquet perquè fantasiejo a convertir-me en entrenadora», confessa Rahaf Nawaf al-Mohammad, a les portes dels 13 anys. La Rahaf és una dels 275 adolescents al Líban que dedica les hores a millorar en aquest esport originari d’Anglaterra. Juntament amb les seves companyes, viuen en tendes en un de les dotzenes de camps de refugiats que s’acumulen a la vall de la Bekaa des de fa gairebé una dècada. La proximitat amb la seva Síria natal i la temporalitat inicial de la seva fugida els van fer instal·lar-se en aquest preciós paratge libanès.

El país mediterrani acull més d’un milió i mig de refugiats sirians. «Per ser refugiats sirians al Líban, patim l’atur i fins i tot la falta d’amor propi», explica Kadria Hussein, directora de l’oenagé Alsama. «Però quan entrem al camp, ens buidem, simplement pensem a jugar i a disfrutar», afegeix. Aquesta organització és la responsable d’haver importat el criquet, esport desconegut al món àrab, al Líban.

Drumroll 🥁 🥁🥁 For the first time in Lebanon’s cricket history the Shatila’s girls team (in pink) was beaten by the Bekaa girls (in white). What an amazing turn of events. It was a tough match with tears of happiness and frustration. Congratulation to the Bekaa girls! 💐💐💐 pic.twitter.com/4upEq2mpeF

— Alsama (@AlsamaProject) 7 de junio de 2021

«Durant tota la setmana estem pensant que arribin dissabte i diumenge perquè és quan juguem», revela Nariman Khaled al-Rajab. La veu melosa i les orelles de gat morades que emmarquen les seves dues trenes fan divertit el seu entusiasme. Des de fa sis mesos, Salam al-Rajad, de 32 anys, és jugadora de criquet primer, entrenadora després i mare i dona per últim. «Per a aquestes nenes els dissabtes està prohibit fer qualsevol cosa que no sigui criquet; fins i tot hi ha adolescents que treballen i el cap de setmana no van a la feina perquè venen a jugar», explica. 

Col·lectiu oblidat

Les adolescents, un dels col·lectius més oblidats en l’ajuda humanitària, han trobat en l’esport una salvació i infinitat de lliçons. «Abans del criquet només estàvem assegudes a casa, però ara no parem de conèixer gent nova i som molt més actives», diu Aya Fakhri Diab. «Hem après a cooperar entre nosaltres i a no parar fins a guanyar», afegeix aquesta adolescent de 13 anys. «També hem conegut la importància del compromís i el respecte cap a l’entrenador i les companyes, cap al joc», afegeix la Rahaf. 

«A Síria seria impensable veure una noia practicant esports», reconeix Mohammad Khier, cap del programa de Criquet d’Alsama. «El criquet és un joc de pau sense gairebé contacte que permet a nens i nenes jugar junts sense fer-se mal ni escandalitzar les famílies», diu Khier. Un esport estrany que fins a l’arribada d’Alsama, fa un any i mig, amb prou feines existia per a aquesta regió del món. La seva entrada va venir pel camp de refugiats de Shatila, a Beirut. 

Transformació social

Ara, són més de 275 adolescents els qui juguen a criquet al Líban. La majoria es concentren als camps de refugiats sirians, però també hi ha un petit equip integrat per libanesos. A Brummana, pulmó verd cristià als afores de la capital, hi ha una prestigiosa escola on va l’elit del país. Uns 25 alumnes juguen a criquet i s’enfronten als refugiats cada cap de setmana. L’esport es converteix en una eina per a la transformació social al posar en contacte dues comunitats que la societat no vol que es trobin. Al camp, es troben i es coneixen. 

«Vam crear aquest projecte, sobretot, per protegir les nenes i apoderar-les», explica Meike Ziervogel, la CEO d’Alsama. Als camps, el clima d’inseguretat s’enceba amb les joves refugiades. A més, l’asfixiant crisi econòmica al Líban força moltes famílies a casar-les abans de temps. El criquet n’ha salvat algunes de l’altar. «El compromís amb l’esport va acompanyat amb millores en l’educació i un augment de la motivació per aprendre», explica Khier. 

«Projectant al futur»

Moltes d’elles traslladen aquest entusiasme present a un futur llunyà. La Salam i l’Elham al-Hasan, de 30 anys, s’han convertit en les ambaixadores del criquet al camp d’Al Marj. Tres vegades a la setmana van tenda per tenda a la recerca de les jugadores perquè acudeixin a l’entrenament sota la mirada poc convençuda dels seus familiars. «Aquestes noies tenen un objectiu i alguna cosa per projectar cap al futur; abans només érem refugiades sirianes i ara ens veiem en cinc o deu anys triomfant al criquet», defensa l’Elham. 

«Des que la meva filla de 4 quatre anys em veu corrent i colpejant, diu que vol ser advocada per defensar els drets de les persones i el seu germà somia amb volar avions», manifesta la Salam emocionada. El camí ha sigut llarg per a aquestes dones. «Quan érem a Síria, totes nosaltres, sense cap excepció, ens estàvem a casa netejant i cuinant», reitera l’Elham, «però a l’arribar aquí, em vaig sentir dona, em vaig començar a estimar a mi mateixa». La seva vida ha començat, coincideixen les jugadores. 

Alsama cricketers practicing their skills in the camp pic.twitter.com/O8hqOY2eZd

— Alsama (@AlsamaProject) 25 de mayo de 2021

Notícies relacionades

Matrimonis precoços entre les refugiades sirianes al Líban per alleugerir la càrrega econòmica a casa

Treball infantil: la vergonya de cada dia

Carregant el bat de camí cap al camp, la Nariman s’imagina algun dia obrint centres de criquet a la seva Síria natal. «També volem portar l’educació per a aquelles persones que per culpa de la guerra, no han pogut estudiar», afegeix. No es tracta només d’obtenir el millor ‘push’ o perfilar l’‘strike’ o brodar el ‘defense’. El criquet per a aquestes dones va molt més enllà. 

«Ara no només em dedico als nens, la casa i el marit; no, les dones tenim drets i podem aconseguir grans coses», expressa la Salam convençuda, «podem fer qualsevol cosa». Mentre observa el camp entre tendes des de l’aula, se sincera: «Aquí hem trobat la llibertat».