Espanya topa amb el sostre de la semifinal

La quarta semifinal olímpica d’Espanya va acabar com les altres tres anteriors: amb derrota. L’equip del 2021 no va poder trencar el frustrant sostre i queda relegat a lluitar pel bronze que, això sí, van obtenir els seus antecessors a Atlanta (1996), Sydney (2000) i Pequín (2008). Dinamarca, doble campiona mundial i vigent campiona olímpica va mantenir el límit dels ‘Hispanos’ (23-27). Egipte serà el rival espanyol, que va sucumbir amb França (24-27), de manera que es repeteix la mateixa final d’handbol de Rio 2016.

Res ha canviat en cinc anys i res ha canviat per a Espanya, ferma fins al penúltim pas. Igual que va passar en el partit quan, a falta de cinc minuts, un gol de Sánchez-Migallón col·locava el marcador a tret (22-23). Mikkel Hansen, amb el seu onzè gol, i Mads Mensah, amb el quart, van fer de nou insalvable la diferència per al temps que quedava. Jorge Maqueda es va precipitar en la ràpida jugada ordenada per estrènyer el marge i l’últim gol de Dani Sarmiento no va servir per maquillar la derrota, perquè els dos Hansen, Mikkel i Johas, van tornar els quatre gols de diferència que s’havien establert en el descans (10-14).

Notícies relacionades

Mor Gerard Suñé als 23 anys, promesa del rem nacional

MAPFRE, un talismà per al futbol espanyol

No va ser suficient una gran defensa espanyola, perquè va ser molt millor la danesa, que va deixar els vermells amb aquests 10 gols en la primera meitat i moltíssims dubtes. No va ser especialment clau l’encert del porter Niklas Landin (va fer cinc parades, per tres Gonzalo, entre aquestes un penal, i tots dos van acabar amb 12 cada un), sinó els errors ofensius en diversos contraatacs, malgastant tot l’avantatge que brinda un mà a mà contra el porter rival. Més espavilat va estar el set nòrdic, que va anotar dos gols a porteria buida quan Espanya tenia inferioritat numèrica.

Entre Gonzalo i Adrià Figueras (4 gols dels 10 primers) mantenien Espanya a una distància raonable, tot i que perillosa tractant-se de Dinamarca. Exigia, no obstant, una millora substancial que no va arribar a produir-se i que no va ser constant, ja que tampoc es va establir més que en dues aproximacions a un gol de distància.