Tres dècades d’una estrella trencada

Als iugoslaus potser no els va ajudar passar una setmana concentrats en un hotel als afores de Bari, allunyats de l’eufòria desmesurada de la seva afició, però també massa entotsolats en la seva responsabilitat històrica. Per si no fos prou, diversos jugadors, entre els quals, el porter, Dika Stojanovic, van ser temptats aquells dies per deixar-se subornar a canvi d’uns milions de francs suïssos de procedència marsellesa. Era una pràctica habitual del president del club francès, Bernard Tapie, un expert en terboleses que no va tardar a passar una temporada a l’ombra per aquest motiu i d’altres.

Però la història, a més de les tragèdies, recorda sobretot els vencedors, i la nit del 29 de maig del 1991 va ser la nit de l’Estrella Roja. Per una vegada l’equip revelació, aquella corona honorífica reservada per als aprenents que se’n van amb les mans buides perquè en algun moment paguen la novatada, es va emportar també la glòria en metàl·lic i va agafar el trofeu per les orelles.

Hi havia molta exuberància futbolística en aquells xavals. Es van passejar per les eliminatòries de la Copa d’Europa amb un vigor i un joc veloç i precís que immediatament va cridar l’atenció de tots els observadors. I, a més, van tenir sort. A les semifinals contra el Bayern de Munic n’hi va haver una d’aquelles entre un milió: Augenthaler, central amb aquella expressió ferotge de «saps que te la prendré tant sí com no», es va marcar un autogol decisiu amb un refús inversemblant en l’últim minut del partit de tornada a Belgrad. El ‘petit Marakana’, el mateix en què Juanito havia rebut un cop d’ampolla al cap tres lustres abans, va entrar en dement i merescuda erupció.

El responsable d’aquell grup de nois amb meleneta a la moda occidental era Ljupko Petrovic, de posterior pas fallit i efímer per l’Espanyol. Era meticulós, amb molta mà esquerra al vestidor, hàbil amb aquells joves indòcils, que tan ufans van arribar a Bari que fins i tot li discutien com afrontar la final. Els jugadors volien sortir a l’atac, com sempre, oberts. Petrovic, astut i pragmàtic, els va cosir la boca amb una pregunta retòrica: «¿Voleu que juguem bé i ens quedem sense trofeu o voleu guanyar?». No va ser precisament el «sortiu i disfruteu» de Cruyff a Wembley, però també li va sortir rodó. Disposava de molta qualitat en aquell planter, però sospitava que el Marsella tindria més opcions en un pols directe, així que va apostar per buscar el 0-0 i els penals.

El crac pel qual tots giraven el cap era Robert Prosinecki, un croat ros, gran malabarista ,que ja havia impressionat al Mundial juvenil del 1987, que va guanyar Iugoslàvia. El Reial Madrid va licitar més que ningú en els temps del tafur Ramón Mendoza, que va viatjar fins a Bari per tancar allà mateix el fitxatge després de la final. No obstant, l’enlluernador centrecampista que feia olor de Pilota d’Or mai va sobresortir al Bernabéu. Lesions musculars, angoixa per la guerra al seu país i vida nocturna com a alleujament es van barrejar a la poció del fiasco. Anys després, Johan Cruyff, que ja havia redimit altres figures infortunades en destinacions opaques (Laudrup, per exemple), va provar sort i el va portar al Camp Nou. Tampoc.

El temps i la pilota demostrarien que el veritable geni era un altre: Deixen Savicevic, mag montenegrí que es va quedar el Milà, llavors gran potència econòmica europea. Tres anys després del triomf contra el Marsella, va guanyar el trofeu de nou per a desgràcia del Barça a la nefasta final d’Atenes, en què va marcar un gol extraordinari amb una paràbola inabordable per a Zubizarreta i per a qualsevol.

Un diamant entre palletes d’or

Savicevic tenia l’esquerra de diamant, però és que al seu costat hi havia palletes d’or. Per acabar amb el repàs de bèsties negres blaugranes, per allà hi havia Miograd Belodedici, finíssim defensa lliure (llavors encara estaven de moda) que ja havia tancat la porta als nassos del Barça el 1986, amb l’Steaua de Bucarest. Vladimir Jugovic, serbi, centrecampista amb una mica de tot, va fer després un bon recorregut per mitja Europa, gairebé sempre en primera classe (Juve, Inter, Atlètic, Mònaco); Darko Pancev, macedoni, va passejar la seva Bota d’Or (34 gols el 1992) per l’Inter i la Bundesliga, i per als annals queda que va marcar el penal guanyador a la tanda contra el Marsella; Sinisa Mihajlovic, serbi, consta en molts rànquings de llançadors de faltes gràcies al seu violent peu esquerre. Es va arrelar al màxim a Itàlia, on opera des d’aleshores: va jugar al Roma, Sampdoria, Lazio, Inter, i ha entrenat mitja dotzena d’equips. Només va aparcar els espaguetis el 2012 per ser seleccionador del seu país. El gran timoner que va ajuntar aquella llorigada triomfal a Belgrad era Dragan Dzajic, secretari tècnic i institució del club, mite de la memòria ‘boomer’ pels recurrents partits dels anys 70 entre Espanya i Iugoslàvia. Avui n’és president d’honor i, a punt de fer-ne 75, sol recordar que no va voler veure el llançament decisiu de Pancev a Bari.

L’Estrella Roja, que aquell any també va guanyar la Intercontinental (3-0 al Colo Colo, de Xile), va actuar com una supernova, un esclat enlluernador i breu que va atraure la rapacitat dels predadors europeus. El van esquarterar ràpidament i no li va semblar malament a cap d’aquells futbolistes, que van veure l’oportunitat d’arribar més folgats a fi de mes i, sobretot, d’escapar-se d’un vesper. Feia temps que Iugoslàvia deixava caure senyals molt alarmants que convidaven a emigrar. Enmig d’una corrupció rampant, la crisi social i econòmica posterior a la caiguda de la Unió Soviètica va trobar-se amb el fervor ultranacionalista.

Hostilitat, i la guerra

L’equip va començar a trobar-se amb ambients summament hostils quan viatjava a jugar a Croàcia, contra l’Hajduk Split o el Dinamo de Zagreb, i a Bòsnia Hercegovina, contra el Sarajevo. Es considera un detonant significatiu un Dinamo-Estrella Roja del maig del 1990, amb l’estadi de Zagreb convertit en ring del combat social i polític. Seguidors dels dos equips es van enfrontar violentament a les grades i després a la gespa, on Zvonimir Boban, que pocs anys després va coincidir amb Savicevic a Milà, va colpejar un policia i es va convertir en un heroi nacional. Tot just deu mesos després, el març del 1991, va començar la primera de les guerres dels Balcans. Al cap d’un any, el 25 de març del 1992, la selecció de Iugoslàvia va disputar l’últim partit de la seva història, un amistós contra Holanda, i pocs dies abans del començament de l’Eurocopa de Suècia va ser desqualificada (i substituïda d’emergència per Dinamarca, després inversemblant campiona) en virtut de les sancions de l’ONU.

Al llarg de les tres dècades transcorregudes des d’aleshores, la majoria dels futbolistes de l’Estrella Roja prefereixen fugir d’estudi al parlar de la guerra, més enllà d’expressar el sentiment de dolor i incomprensió. Almenys de portes enfora, la relació entre ells sempre va ser d’amistat, malgrat que n’hi havia de tots els racons de Iugoslàvia. No es va donar un cas com el de Divac (serbi) i Petrovic (croat), dos grans del bàsquet que van créixer junts fraternalment i no van tornar a parlar-se mai per un incident amb una bandera croata. Tota aquesta amargor, que ja no va tenir remei, perquè Petrovic va morir en un accident de trànsit el 1993, es mostra al magnífic documental ‘Hermanos y enemigos’.

Dona una idea del que va ser l’Estrella Roja del 1991 que quatre dels integrants van acabar entre els deu més votats de la Pilota d’Or: Savicevic, Pancev, Prosinecki i Belodedici (la va guanyar Papin). Un gran equip que encara podria haver anat més lluny. Abans que tot esclatés, l’arquitecte Dzajic tenia lligats altres joves fenòmens per a la següent temporada, entre els quals, Davor Suker. Però davant la tragèdia d’una guerra que va segar desenes de milers de vides, l’abrupta descomposició del Crvena Zvezda, el club que va ser fundat el 1945 per antifeixistes, no va ser sinó un crespó negre més.

La fitxa de la final

Estrella Roja: Stojanovic; Sabanadzovic, Najdoski, Belodedici, Marovic; Jugovic, Mihajlovic, Prosinecki, Savicevic (Stosic, m. 84); Pancev, Binic. Entrenador: Ljupko Petrovic.

Marsella: Olmetta; Amorós, Boli, Mozer, Di Meco (Stojkovic, m. 112); Fournier (Vercruysse, m. 75), Germain, Casoni, Waddle; Papin, Pelé. Entrenador: Raymond Goethals.

Notícies relacionades

Alcaraz baixa al fang per sobreviure al gegant Struff

El Barça s’engeganteix per pintar la sèrie al seu favor

L’àrbitre va ser l’italià Tullio Lanese i el partit es va jugar a l’estadi San Nicola, de Bari, davant 56.000 espectadors.

Penals: l’Estrella Roja va marcar els cinc: Prosinecki, Binic, Belodedici, Mihajlovic i Pancev; pel Marsella va fallar Amorós i van marcar Casoni, Papin i Mozer.