Peter Lorimer, l’home que ens va fer plorar

El dia de Sant Jordi de 1975, un tipus anomenat Peter Lorimer ens va fer plorar. 

El Barça és a mig pas de jugar la final de la Copa d’Europa. Hem perdut l’anada de la semifinal a Leeds per 2-1, mai és un mal resultat, i tenim Johan Cruyff; qui ens negarà que som els millors. Només falta per saber si el rival serà el Bayern o el Saint Étienne. Cal guanyar per 1-0, res més, i el Camp Nou dels 100.000 rematadors vociferants farà la meitat d’aquest gol. Està fet.

Però arriba el minut 7 de la festa i aquest tal Peter Lorimer guanya l’esquena als defenses blaugrana, deixa anar una gardela i bat Sadurní; de sobte, és com si a la padrina li hagués caigut el nadó en ple bateig.

Cal refer-se, però Cruyff no té la nit, ells són de pedra picada, tot i així el Barça pressiona, Heredia no l’encerta, Neeskens empeny, Rexach prova amb un altre regat i per fi Manolo Clares marca ja, queden 20 minuts, els expulsen un, l’enredaire McQueen, vaja, la pròrroga és possible.

No. Final. Definitivament, el gol de Peter Lorimer ha fet plorar els nens del Barça. S’han tancat al lavabo perquè els fa vergonya que els seus pares els vegin així. «¿No estaràs plorant, oi?», els pregunten des de l’altra banda de la porta. Però és clar que ploren. D’estupefacció, d’incredulitat, de ràbia. Encantats d’haver-te conegut, impotència. No odien Lorimer, no li volen cap mal, ni tan sols ja no recorden el seu nom. De fet, unes setmanes després, les mateixes criatures es compadiran del Leeds quan li robin la final de París davant el Bayern, entre altres coses per un gol anul·lat de mala manera precisament a Lorimer.

Xuts a 170 per hora

Notícies relacionades

Ter Stegen s’exercita al gimnàs per segon dia consecutiu

L’Espanyol renova Manolo González després de canviar de propietat

És molt probable que ell mai sabés que va donar un disgust horrible a tota una generació de nens culers que van experimentar el primer gran trauma de la derrota. Ahir va morir, als 74 anys, convertit per dret en una llegenda del Leeds United, honrat per l’immens dol dels seus fans. Els més vells el van disfrutar quan jugava, a l’era de les patilles, en aquell equip tan brusc i avantatgista que entrenava Don Revie i que mai va fer fàstics a una bona lluita. Billy Bremner, Joe Jordan, Jack Charlton, Terry Yorath, Norman Hunter, Alan Clarke... ‘Dirty Leeds’, li deien. 

Lorimer havia nascut a Dundee (Escòcia) i deixa rècords que costarà superar, perquè encara és el debutant més jove de la història del club d’Ellan Road (15 anys i 289 dies) i el màxim golejador, amb 238 gols en 705 partits, malgrat que no era un davanter pròpiament dit. Jugava com a migcampista avançat, cosa que fa temps era un mitjapunta, i sempre va destacar per un xut mortífer. Se li havien mesurat xuts a 170 quilòmetres per hora, per alguna cosa l’anomenaven ‘Hotshot’. Ho saben bé els culers del ‘baby boom’ a qui un xut amb la dreta d’aquest home els va trencar el cor per primera vegada la nit de Sant Jordi de 1975.