La tornada de les Dones d’Or

En un món sense Covid les jugadores s’abraçaven i el públic a la grada celebrava cada un dels gols amb una passió desenfrenada. Era igual si el veí parlava o no la teva llengua. Hi havia una cosa per festejar i era necessari viure-la entre la calor humana. El 7 d’agost del 1992, a Barcelona, com no als Jocs Olímpics, hi va haver un grup de dones que es va obrir camí entre un món esportiu integrat pràcticament per homes. Les van anomenar les dones o les noies d’or, perquè d’aquest color era el metall que es van penjar al guanyar el torneig olímpic d’hoquei. Les primeres esportista espanyoles, com a equip, que ho van aconseguir. Aquest dijous, a les deu de la nit, el canal #Vamos de Movistar+ rememora la gesta a un documental de 41 minuts.

«Fa 30 anys els èxits de les esportistes espanyoles se centraven principalment en els que aconseguien Arantxa Sánchez Vicario i Conchita Martínez. Nosaltres vam sortir del no-res i ens vam convertir en campiones olímpiques, una gesta per la qual encara avui dia ens reconeixen. I el llegat està allà», explicava aquest dimecres Maribel Martínez, una de les porteres d’aquell equip que va guanyar l’or olímpic fa gairebé tres dècades.

«Tothom volia estar allà»

Avui aquestes noies que es van cobrir d’or són dones de 50 anys que continuen conservant la relació i que, a més, s’han recolzat cada vegada que alguna d’elles ha necessitat la calor del grup. «Recordo que vam jugar el torneig olímpic a Terrassa. I ja allà les grades es van anar omplint des de l’inici. Però la final va ser impressionant. Estava tot ocupat. Hi va haver dies que havia de deixar l’entrenament perquè venien familiars o amics a recollir entrades. Tothom volia estar allà i ningú desitjava perdre’s el partit», recordava aquest dimecres Eli Maragall, autora del gol que va certificar el campionat olímpic.

«No estàvem acostumades a jugar amb públic –-rememora Maribel Martínez-- perquè als partits de Lliga només es reunien a la grada els pares i els nòvios de les jugadores. A l’inici no comptàvem per a ningú, només per a nosaltres mateixes. No havíem tingut gairebé visibilitat. A més, érem dones i estàvem lluitant pel que llavors era el ritme natural de l’esport»; és a dir, els èxits venien només pel costat masculí.

Un grupo de mujeres normales que se convirtieron en extraordinarias.

Jueves a las 22.00h: Hockey del 92, #MujeresDeOro pic.twitter.com/tgfVO7IFJS

— Movistar+ (@MovistarPlus) 2 de marzo de 2021

El seleccionador, quan es van concentrar per començar el recorregut olímpic, els va dir que havia preparat un «pla inhumà», que jugaven a casa i que, com a mínim, arribarien a les semifinals, cosa que ja els permetia entrar a la lluita per les medalles. «Un pla inhumà no significava treure el fuet ni atiar ningú, sinó que calia estar setmanes i setmanes vivint les 24 hores de l’hoquei; al dinar, al descans, als entrenaments. I això era una cosa inhumana per a qualsevol persona que no fos esportista». Així ho veia aquest dimecres, gairebé 29 anys després, el seleccionador José Brasa.

Notícies relacionades

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

"L’addicció va agafar les regnes de la meva vida"

El pla daurat va acabar el 7 d’agost i ja mai més hi va haver una medalla olímpica en l’hoquei femení. «Ho teníem tot planificat fins al 7 d’agost però després va arribar el dia després; celebracions i més celebracions. Mai vaig pensar que hi havia tantes autoritats a Espanya. Celebració rere celebració durant gairebé un any. Fins i tot vam anar a l’Argentina perquè volien conèixer les campiones olímpiques. Potser no vam saber gestionar bé l’èxit i per això després no van arribar millors resultats», justifica Maribel Martínez.

En un món sense Covid, amb públic a les grades, sense mascareta, sense temor de contagis, l’esport i els èxits es vivien d’una altra manera i per això les campiones s’han assegut davant la càmera de la mà de Luis Fermoso i amb la realització d’Estíbaliz Ortega per reviure un èxit inoblidable.