El Kiel aparta el Barça del somni de la desena Copa

L’handbol és un joc de gegants però, en ocasions, fins i tot els més grans sucumbeixen davant el poder i la força física dels rivals. No val, ni compta, com en tants altres esports, la història ni una ratxa inqüestionable de 63 victòries consecutives com la que portava el Barça per veure com, a poc a poc, se li esfumava la il·lusió i el carinyo per aconseguir la desena Copa d’Europa, un títol de Champions que, almenys, s’haurà d’esperar uns mesos. No havien perdut un partit en tot el 2020 i la primera derrota va arribar en el pitjor moment.

El Kiel, un totpoderós equip alemany, un bloc de gegants, d’inqüestionables figures, de jugadors que van aclaparar, lligar i deixar sense idees els seus contrincants, va semblar dir als seus rivals allò de la copa es mira però no es toca. Ni en el pitjor dels malsons al Barça se li hauria presentat el conjunt alemany com un bloc carregat de piconadores que els destrossaven i que amb prou feines els van permetre una alegria en tot el partit per somiar amb alguna cosa més que no només tocar la Copa continental. 33-28, un resultat inqüestionable que va apagar qualsevol debat de victòria, o intent de triomf per part blaugrana.

I fins i tot els jugadors de Xavi Pascual van tenir la sort que el partit de la gran finalíssima europea es jugués a porta tancada, sense la pressió d’una grada plena de seguidors alemanys que no haguessin fet cap altra cosa que convertir-se en un més dels integrants del Kiel. Adeu a la Copa i millor pensar que es tractava d’un títol de la temporada passada, tan qüestionada per la Covid, i que ara, amb tot encarrilat, és l’hora de pensar que aquesta desena copa és a l’abast del que aquest dimarts va demostrar que era el segon millor equip d’Europa. No hi ha res més a afegir o qüestionar al rival alemany.

Mai hi va haver opcions

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

Perquè la situació va ser complicada des del xiulet inicial dels àrbitres. Es podia igualar el marcador i fins i tot pensar que el Kiel s’ensorraria, tal com va passar dilluns en la semifinal contra el Veszprém, quan el conjunt hongarès va remuntar i va forçar la pròrroga. Era una cosa amb què agafar-se com quan en el minut 25 Dika Mem va empatar per als blaugranes. Va ser només un instant, com l’espurna que salta per atzar quan dues pedres xoquen entre si. Però res més. Ni el mínim recurs de pensar després a remuntar o situar-se per davant del marcador. De seguida el Kiel va posar la directa i el Barça va acabar la primera part tan despistat com un pop en un garatge per acabar perdent per tres gols de diferència (19-16). I, sobretot, amb la preocupació que 19 eren massa gols encaixats abans del descans.

La segona part no va ser ni de llarg el període en què el Barça havia de tenir la possibilitat d’acostar-se a la desena i impossible Copa d’Europa. El Kiel va saber llegir el partit, lligar el seu rival i mantenir sempre una tranquil·litzadora diferència entre dos i quatre gols que els motivava i, sobretot, els alleujava de qualsevol patiment. El Barça, desgraciadament, va jugar el pitjor partit per acabar entregat al rival. I això que encara hi va poder haver partit quan l’Aleix va estavellar la pilota al travesser després de fallar un penal a quatre minuts del final. No va poder ser. Què hi farem. La desena s’haurà d’esperar.