Paolo Rossi, de Sarrià al cel

En molt poques ocasions ens dona la vida l’oportunitat de presenciar en directe el moment en què un heroi entra en combustió i s’eleva sobre la resta dels mortals per arribar a la condició de semideu. Apoteosi, cridaven els grecs antics, que eren molt bons posant nom a les coses. El 5 de juliol de 1982, els 44.000 espectadors que omplien l’avui desaparegut Estadi de Sarrià van contemplar, entre fascinats i esglaiats, l’apoteosi d’un heroi francament improbable: un escanyolit davanter toscà de 25 anys que van arribar a la cita de Sarrià sent poc més que un empestat futbolístic i social i va sortir d’allà convertit en el príncep d’Itàlia. Es deia Paolo Rossi i dimecres passat a la nit, víctima d’un càncer de pulmó, va deixar aquest món als 64 anys per reunir-se amb els seus semblants de l’Olimp esportiu.

Aquell 5 de juliol s’enfrontaven a Barcelona les seleccions del Brasil i Itàlia en el partit decisiu del Grup C de la segona ronda de la Copa Mundial de Futbol de 1982. Un empat classificava l’exuberant ‘canarinha’ de Tele Santana, un equip devastador que tots veien com a clar favorit per guanyar el campionat. Itàlia, malgrat haver obtingut una setmana abans una treballadíssima victòria davant l’Argentina de Maradona, compareixia com un equip sospitós pel paupèrrim joc exhibit en la primera fase, en la qual va aconseguir tres empats i que només va superar gràcies a haver marcat un gol més que el Camerun.

El tossut Bearzot

Bona part de les dures crítiques que rebia el conjunt ‘azzurro’ se centraven en el nou, que en realitat jugava amb el 20. Només la tossuderia del seleccionador Enzo Bearzot explicava la presència al centre de l’atac de Paolo Rossi, un ariet incapaç de marcar un gol en els quatre primers partits del torneig i a qui molts donaven per futbolísticament desnonat després que una sanció administrativa per la seva suposada vinculació amb una xarxa de quinieles clandestines i destresa de partits (l’anomenat ‘cas Totonero’) l’hagués tingut apartat dels camps de joc durant dos anys.

Quan va esclatar l’escàndol, el març de 1980, Rossi militava a la Perusa, equip al qual havia arribat després de despuntar com a golejador en el modestíssim Vicenza (que va conduir fins a la segona posició de la Serie A en la temporada 1977-78) i de contribuir amb tres gols al quart lloc que va ocupar la selecció italiana en el Mundial de l’Argentina de 1978. Amb només 21 anys es va guanyar la confiança de Bearzot, que no va flaquejar ni tan sols quan Rossi va ser arrestat juntament amb 32 jugadors més ni quan posteriorment va ser castigat amb tres anys d’inhabilitació (després reduïts a dos). El davanter toscà sempre va negar que hagués participat en la trama del ‘Totonero’ però el seu nom semblava tacat per sempre.

Un torrent de crítiques

La seva presència en la convocatòria per al Mundial d’Espanya va desencadenar un torrent de crítiques: se’l considerava mancat de rodatge i tòxic des d’un punt de vista ètic. El soroll va augmentar quan Bearzot li va donar la titularitat. Rossi es va passejar com un espectre per les tres trobades de la primera fase, però el seleccionador va mantenir la fe. Va millorar el joc contra l’Argentina, tot i que continuava sense veure porta. Llavors va arribar el 5 de juliol i es va produir l’apoteosi.

Notícies relacionades

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

"L’addicció va agafar les regnes de la meva vida"

Aquell dia, a Sarrià, Itàlia va guanyar per 3-2 al Brasil en el que està considerat com un dels partits més macos de la història dels Mundials. Paolo Rossi va marcar als minuts 5, 25 i 74, les tres vegades per desfer l’empat. L’heroic ‘hat-trick’ davant el millor equip del món va ser només la primera de les seves gestes. En la semifinal, va firmar dues dianes més per donar el passaport a Polònia. I a la final va obrir el camí de la victòria davant Alemanya amb un gol al minut 57 que va fer saltar del seient a la llotja del Santaiago Bernabéu l’octogenari president de la República Italiana Sandro Pertini.

Aquests sis gols van convertir Rossi en el màxim anotador d’Espanya-82 i van ser determinants per a la seva elecció com a guanyador de la Pilota d’Or europeu aquell any. Redimit als ulls del món i elevat als altars laics al seu país, Pablito (així l’anomenaven des dels dies del Mundial de l’Argentina) va prosseguir la seva carrera a les files de la Juventus, amb qui va conquerir dues lligues, una Copa d’Itàlia, una Recopa, una Supercopa d’Europa i una Copa d’Europa, guanyada en la tràgica final de Heysel de 1985. Després de passar una temporada al Milà, es va retirar el 1987 com a jugador del Hellas Verona. Ja era un heroi immortal.