Mor Juan de Dios Román, artífex dels èxits de l'handbol espanyol

Juan de Dios Román, exseleccionador nacional i expresident de la Reial Federació Espanyola d’Handbol, ha mort aquest dissabte a Madrid, segons ha confirmat la mateixa federació. L’extècnic, nascut a Mèrida fa 77 anys, es trobava en estat molt greu des de dimecres passat, quan va patir un vessament cerebral irreversible.

🖤 Juan de Dios Román, icono del #Balonmano español, figura clave en su desarrollo y éxitos, ha fallecido a las 77 años al no superar un derrame cerebral.

Toda una vida dedicada a nuestro deporte. Nos dejas un legado incalculable.

Allá donde estés, #DEP. Ya te echamos de menos. pic.twitter.com/ZyINvPPhs8

— RFEBalonmano (@RFEBalonmano) 28 de noviembre de 2020

Juan de Dios és probablement la figura més important de la història de l’handbol espanyol, tant per la seva trajectòria a l’Asobal com per haver conduït la selecció espanyola als seus primers èxits internacionals i convertir-la, com a tècnic i com a directiu, en la potència que continua sent avui en el panorama mundial.

A l’handbol per casualitat

No va jugar mai a handbol ni estava en els seus plans entrenar i, no obstant, l’handbol espanyol no seria avui el mateix sense la seva empremta. Va arribar a aquest esport gairebé per casualitat, a través d’una beca que li va permetre afegir la llicenciatura d’Educació Física a les de Filosofia i Lletres i Magisteri. Mai va deixar de ser un mestre. «El jugador ha sigut per mi un alumne i un fill per millorar, i en aquesta exigència per millorar unes vegades era professor i altres vegades era pare», va reconèixer en una entrevista al 2018, després de ser reconegut amb el Premio Nacional del Deporte.

Es va estrenar com a tècnic amb 22 anys, el 1964, a l’Escola de Pares Jesuïtes de Chamartín, on va aconseguir el que considerava l’èxit més gran de la seva carrera. «Vaig començar amb l’equip de nens aleví, de 12 anys, i es van acomiadar de l’escola sent campions d’Espanya de juvenils. Van passar de zero, de no saber córrer amb la pilota, a estar a la cúpula. És una experiència formativa formidable», rememorava al diari ‘Hoy’.

L’esquiva Copa d’Europa 

Set anys després va agafar les regnes de l’Atlètic de Madrid, amb el qual va aconseguir cinc lligues i cinc copes, a més de quedar-se a les portes de la Copa d’Europa, escombrats a la final de 1985 per la imponent Metaloplastika de Iugoslàvia. Tardaria 20 anys a poder-se treure l’espina amb aquesta competició.

El tècnic extremeny es va fer càrrec de la selecció espanyola entre 1985 i 1988 (cinquena en el Mundial de 1986 i novena en els Jocs Olímpics de Seül) i, després de tornar a un Atlètic que Jesús Gil va fer desaparèixer com a secció pel seu dèficit econòmic, va tornar a agafar les regnes d’Espanya (1995-2000), que, ara sí, ocuparia un lloc dels podis internacionals.

Les primeres medalles

En aquesta segona etapa van arribar tres medalles en els Europeus (plata a Espanya-96 i Itàlia-98 i bronze a Croàcia-2000) i un agredolç quart lloc en el Mundial d’Egipte-99, però, sobretot, Juan de Dios Román va conduir Espanya a dos podis olímpics amb els bronzes d’Atlanta-96 i Sydney-2000. 

Posteriorment, i després de fer de comentarista a Televisió Espanyola, es va fer càrrec de la banqueta del BM Ciudad Real, que amb una important inversió apostava per convertir-se en un gran d’Espanya i Europa. Amb el tècnic extremeny va aconseguir guanyar el títol de Lliga, però la Copa d’Europa es va tornar a escapar el 2005, per només un gol, en una final a doble partit contra el Barça.

L’anunci del càncer

No tornaria a seure en una banqueta, però va veure acabada la seva obra en el club manxec l’any següent, ja com a director esportiu. Amb Talant Dujshebaev a la banqueta, el Ciudad Real va derrotar a la final el Portland San Antonio (en pocs anys tres Champions anirien a parar a les vitrines del Quixote Arena). L’handbol espanyol estava en el seu moment cabdal, en gran manera per la tasca d’un estudiós de l’handbol, de les seves regles, un innovador capaç de fer canviar i evolucionar un esport.

Notícies relacionades

Lluís Cortés: «Les futbolistes a l’Aràbia són dones molt empoderades»

"Som una família, es nota a la pista"

«Aquí el gran pioner va ser Domingo Bárcenas i a mi em va tocar seguir-lo. Hem sembrat i ha quedat un estil propi de fer les coses. Al cap dels anys acabes sent mig bo», assenyalava amb humilitat al rebre el Premio Nacional del Deporte de mans del rei Felip VI el gener del 2019. En aquella cerimònia va revelar a més que patia un càncer de pulmó: «Després de 50 anys dedicat al meu esport estic encantat de ser aquí en unes circumstàncies complicades perquè estic superant un càncer». 

Més èxits des dels despatxos

Aleshores ja havia deixat de ser president de la Federació Espanyola (2008-2013), un mandat tant o més exitós que el seu pas per la banqueta, amb la consecució del segon títol mundial de l’equip masculí el 2013 i els bronzes del combinat femení en el Mundial del 2011 i els Jocs Olímpics de Londres del 2012. Tot i que segurament Juan de Dios torçaria el bigoti davant la glossa dels triomfs: «En el món de l’esport no hi ha fracàs si es fa bé i hi ha afany, tot i que no hi hagi resultats. Perdre en esport és una cosa lògica. El periodisme parla d’una manera molt superficial d’èxit o fracàs perquè en l’esport es pot fracassar guanyant i tenir èxit perdent».