UNA ESPORTISTA POLIFACÈTICA

L'última carrera amb Clàudia Galicia

La ciclista catalana decideix abandonar l'esport professional després d'haver conquerit la seva tercera Titan Desert

«Si miro enrere, sento orgull i molta felicitat. Una felicitat plena, absoluta, pura. I molta, molta pau»

L'última carrera amb Clàudia Galicia
Es llegeix en minuts

Arnau Segura

«Crec fermament que el millor moment de qualsevol persona és aquell en el qual ha donat tot el seu cor per una causa i jeu exhaust sobre el camp de batalla, victoriós» (Vince Lombardi)

Conscient que la victòria ja no es podia escapar, i amb els ulls inundats de llàgrimes d’emoció, Clàudia Galicia (Torelló, 1984) va fer veure que no podia seguir el ritme del grup amb què rodava per quedar-se sola a 10 quilòmetres de la meta de la cinquena i última etapa de la Titan Desert per assaborir, per assaborir bé, tranquil·la, el seu incontestable tercer triomf final en la prova i els seus últims instants com a esportista professional.

«Va ser un moment màgic. Va passar molt ràpid, massa, però va ser molt bonic. Molt emotiu. Sabia que s’acabava, però s’acabava de la millor manera, de la manera més dolça. És el final en què sempre havia somiat. Soc en un núvol», accentua, sempre somrient, Galicia, feliç d’haver tancat el brillant cercle que va començar a dibuixar l’any 2013 en la mateixa Titan Desert, una de les carreres de bicicletes de muntanya més dures i prestigioses del panorama internacional.

El rellotge que ho va canviar tot

El camí de l’atleta de la comarca d’Osona cap a l’elit, de fet, va començar tard. I per casualitat. Tot, «absolutament tot», va canviar el Nadal del 2012, quan la seva parella del moment li va regalar un rellotge amb pulsòmetre Polar, amb una papereta d’un concurs per participar en la Titan Desert.

En un superb exercici de polivalència i versatilitat va dominar també el panorama estatal de l’esquí de muntanya

Ambiciosa per naturalesa, la va omplir. I va guanyar el sorteig. I va guanyar la prova, amb una bicicleta de muntanya que li van haver de deixar perquè ella no en tenia cap encara. «Quan vaig arribar a casa vaig dir que havia sigut horrorós, que estava massa cansada i que no volia saber res més de bicis», fa broma ara.

Aquella Titan Desert és el primer gran títol d’un currículum espectacular, inacabable, tant en el món de la bicicleta com en el de l’esquí de muntanya, en el qual, en un extraordinari exercici de polivalència i de versatilitat, també ha dominat el panorama estatal i ha arribat a grans èxits, com un primer lloc en la general de la Copa del Món (2019) i diverses medalles en el Campionat del Món.

«He aconseguit coses que mai no hauria imaginat. Però ja en tinc prou. S’ha acabat. Volia deixar jo la bicicleta i no que fos la bicicleta la que em deixés a mi»

«He aconseguit coses que mai no hauria imaginat. He disfrutat molt. He lluitat molt. I per a mi ja és suficient. Ja en tinc prou. S’ha acabat. Com vaig fer l’any passat amb l’esquí de muntanya, tenia clar que volia deixar jo la bicicleta, i que no fos la bicicleta la que em deixés a mi. Necessitava tancar aquest capítol tan dolç de la meva vida en pau, escriure jo el final. I ha sigut magnífic, perfecte», sospira Galicia, radiant.

«Els esquís i la bici em servien per evadir-me, com a via d’escapament, com a font de felicitat, d’alliberament»

El seu somriure, magnètic, l’ha acompanyat durant aquests set anys, però no tot han sigut alegries. Perquè han sigut set anys «molt intensos» en el sentit positiu del concepte, però també en el negatiu.

«L’esport d’elit és molt dur, de vegades massa. Hi ha moltes pressions, començant per les que et poses tu mateix, és impossible desconnectar ni un instant i has de renunciar a moltes coses i has de ser molt egoista. És una vida molt bonica quan tot va bé, però quan les coses no surten és molt dura, i costa relativitzar les coses», destaca Galicia.

D’ofici, arquitecta tècnica

Ella mai no ha deixat de compaginar els esquís, del novembre al març, i la bicicleta, de l’abril a l’octubre, amb la seva feina com a arquitecta tècnica, fins al punt que en aquesta Titan Desert es va emportar un ordinador per treballar a la tarda.

I afegeix: «Els esquís i la bici em servien per evadir-me, com a via d’escapament, com a font de felicitat, d’alliberament. A sobre dels esquís i la bici res no feia mal. Tot el dolent desapareixia. Però va arribar un punt, el 2018, en el qual ja no era un joc i en el qual l’esport i la feina es van intercanviar els papers. Mai no ho he considerat la meva feina tot això, però ho va acabar sent, i sense el punt de sentir-me realitzada que sempre m’ha donat ser arquitecta tècnica. Desconnectar era anar a l’obra».

Tornar a l’inici

«Em va costar assumir, encaixar, que era esportista professional. Fins que em vaig dir: ‘Tu ets arquitecta tècnica i ets aquí perquè vols. Tu has escollit aquest camí. Si segueixes així, si això t’ha de superar, ho deixes i tornes a fer sol d’arquitecta tècnica, que no et costarà tantes amargors i tantes angoixes’», rememora Galicia abans d’admetre que ara sent la necessitat de «tornar al joc, als inicis, a disfrutar de la muntanya sense obligacions, sense mirar temps, watts ni quilos, sense l’examen constant en el qual et fa viure l’esport d’elit».

Et pot interesar

Agraïda a tots els que l’han acompanyat en aquest trajecte, aquella nena que gairebé va aprendre abans a esquiar que a caminar, a les pistes del Pas de la Casa, a Andorra, aquella nena que plorava i s’enfadava quan els seus pares li proposaven anar en bici els diumenges, posa el punt final a una història preciosa de perseverança i superació; amb les de fa uns dies encara a flor de pell i orgullosa d’haver obert el camí de moltes dones.

 «Si miro enrere, sento orgull. Satisfacció. Ho he donat tot. I sento, per damunt de tot, felicitat. Molta felicitat. Una felicitat plena, absoluta, pura. I molta, molta, pau».