El Madrid guanya una vida extra contra l'Inter

A l’estil d’algun arxienemic, val qualsevol, de les sèries de dibuixos infantils dels criticats 90, el Madrid té l’habilitat de ressorgir i tornar plantar batalla cada vegada que nosaltres, il·lusos i infantils espectadors, havíem celebrat ja la victòria irrefutable de l’heroi de torn amb el seu abillament de colors cridaners. 

L’equip de Zidane arribava amb l’obligació de guanyar, i l’aclaparadora golejada del Monchengladbach al Shakhtar, a la tarda, encara va augmentar el caire decisiu del partit, amb els dos contendents a una derrota del fracàs.

En la primera part va tocar la versió seriosa del Madrid, aquest equip que és lluny de poder viatjar a una bona velocitat de creuer, però que encara té arrestos per accelerar amb dignitat en moments determinats, va tenir el do de l’oportunitat i, gràcies a un error de l’Inter a una pilota aturada, va marcar dos gols. Després del descans, el planter de Zidane va desaparèixer del mapa, va perdre per complet l’avantatge que tenia i, quan anava camí de l’enfonsament, va aparèixer un gol salvador de Rodrygo, que, per al pròxim capítol, li ha donat una vida extra al Madrid per lluitar per superar la primera fase de la Lliga de Campions, amb el grup més barallat de la competició.  

El dogma i la pressió

El partit va començar amb molts robatoris de pilota, imprecisions forçades per l’aposta de pressió dels dos equips i la sortida des de darrere tocant de l’Inter, a l’estil dels dogmes més puristes de la modalitat. Però abans que un error determinant dels italians en la creació de joc des de la defensa, van arribar ocasions clares per a l’Inter. 

El Madrid va jugar sense brillantor, però l’energia i el compromís que requeria el partit i que exigia el pla de fer mal a l’Inter torpedinant el seu inici de jugada. El perill dels de Zidane es va limitar a les jugades a la carrera, amb espais, perquè en atac posicional va patir de manera indicible per generar superioritat. 

Els blancs havien d’esperar un error i va arribar abans de la mitja hora, amb una passada de l’exmadridista Achraf Hakimi, després d’una falta, des del centre del camp cap a la seva porteria, que va interceptar Benzema amb tot a favor per superar el porter i marcar. 

Cinc minuts després, encara entre minuts de sotsobre de l’equip de Conte, Sergio Ramos va córrer sense perseguits per l’àrea interista fins a anticipar-se en la rematada del córner i marcar el segon gol, sense haver atacat per a tant.

L’Inter va despertar amb el gol de Lautaro Martínez, després d’una passada meravellosa de Barella, un conducte d’aire per a un equip que s’estava ofegant davant la inesperada efectivitat d’un Madrid oportunista. 

Renaixement interista 

L’absència de Lukaku va ser determinant per a un Inter escàs de solucions ofensives, sense l’opció de pilotes llargues per al belga, tot i que amb l’aliment al centre del camp d’un Barella extraordinari. 

La pressió a tot el camp del Madrid va desaparèixer en el segon temps, amb les carències físiques apareixent per la cantonada i amb la reducció de riscos dels italians, que es van instal·lar al camp rival de forma permanent. A l’hora de partit, el Madrid estava tancat a la seva àrea com si fossin els minuts finals, i els blancs semblaven haver renunciat a seguir a l’aguait d’una oportunitat per marcar.  

Notícies relacionades

Alonso sortirà últim en el seu possible adeu a Montmeló

El Barça guanya en pròrroga i es jugarà el ceptre europeu contra el Füchse

El Madrid va tornar a respirar amb els canvis de Zidane, va tornar a atacar i a trepitjar l’àrea rival, però van aparèixer els espais i tot seguit va arribar l’empat interista de Perisic, amb la defensa blanca descoordinada en l’intent de fora de joc.

El partit va entrar en barrina, amb anades i vingudes, amb el Madrid bolcat entre la impotència i la desesperació, amb fallades, imprecisions i la tensió pròpia d’una final de què parlaven les cròniques, caminant per la vora de l’abisme. Era arriscat, però va sortir bé gràcies a una altra acció de mèrit de Valverde i als canvis de Zidane: carrera de Vinicius i definició idònia de Rodrygo entre un desajust impropi de la defensa de l’Inter.