Un lloc de treball val or

Fa una setmana, Paula Herrero va haver d’escollir: un campionat d’Espanya de triatló o el seu lloc de treball en una botiga d’esports. Va optar per la competició i va perdre la feina, però va tornar de Banyoles amb la medalla d’or al coll com a campiona elit en la distància olímpica. Una decisió que defineix molt bé aquesta noia d’Avilés de 24 anys que fa molt temps que se sacrifica per triomfar en l’esport, tal com explica en aquest perfil ‘La nova Espanya’. Va començar amb la natació, però fa set anys es va enganxar de tal manera al triatló que ara el segment de l’aigua és gairebé una rèmora per a ella, tot i que no prou per baixar-la del podi.

Animada pel seu pare, Paula Herrero Aguirre va practicar esport des de molt petita. Anava per a nedadora, i de les bones perquè aviat va ser una d’assídua en els Campionats d’Espanya, fins que amb 16 anys va col·lapsar. «Vaig veure que les coses no anaven bé i li vaig dir a Nacho Díaz, el meu entrenador en el Club Natació Avilès, que el deixava. Però ell em va dir que no, que provés de córrer i caminar en bici».

Va acceptar el consell i, després de dues setmanes entrenant la carrera, va participar en una presa de temps que es va fer simultàniament amb aspirants a triatletes de tot Espanya. «Vaig quedar la primera», assenyala Herrero, que va passar més dificultats per progressar en el tercer segment del seu nou esport: «La bicicleta va ser el que més em va costar. Al principi era molt matusser, queia, tot i que a base d’intentar-ho ja l’he aconseguit dominar bastant bé». Va aprendre tan ràpid que va guanyar la seva primera competició, una duatló popular a Astúries. «Va ser una pujada», assenyala.

Les bones dades de la seva carrera a peu van cridar l’atenció al Centre d’Alt Rendiment de Pontevedra, on es va mudar amb 18 anys. «Vaig començar la temporada a Astúries, però sabia que per progressar necessitava estar amb els millors», assenyala Herrero, que se’n va anar de casa amb la idea de compaginar l’esport amb la carrera d’Infermeria: «El primer any a Pontevedra va ser una mica caòtic perquè entrenava al matí i a la tarda, així que vaig descuidar una mica els estudis». Però esportivament va ser molt profitós: «Em van ensenyar a caminar bé en bici i també vaig millorar la tècnica de carrera. Van ser els fonaments per anar pujant a poc a poc».

Tornada a casa

Al final d’aquella temporada va decidir tornar a casa perquè les millors triatletes del Centre d’Alt Rendiment de Pontevedra van marxar a la Blume de Madrid. A Avilès, durant els dos últims anys, va seguir progressant a les ordres de Nacho Díaz, fins que el 2019 va fer un pas decisiu en la seva carrera: «Vaig decidir independitzar-me i me’n vaig anar a Madrid per integrar-me al grup d’alt rendiment de Ricardo Clavería. Necessitava entrenar-me amb gent, perquè sola em martiritzava».

Per entendre el seu salt de qualitat l’últim any n’hi ha prou fent un cop d’ull al seu cos: «Vaig canviar l’alimentació, em vaig aprimar i des d’aleshores no em costa mantenir-me en el pes». La seva escalada cap al lloc més alt del podi en el Campionat d’Espanya elit distància olímpica es va trobar amb un últim obstacle que va decidir saltar: «Fa dos mesos vaig començar a treballar en una botiga de Decathlon a Madrid. Durant el primer mes va anar tot bé, però quan vaig demanar un cap de setmana per competir a Pontevedra ja em van fer mala cara».

Dues setmanes després, quan va sol·licitar permís de divendres a diumenge per anar a Banyoles, es va trencar la corda. «Em van dir que tres dies en dos caps de setmana tan pròxims no els tenien ni els indefinits i no em van donar el permís, tot i que en la política de l’empresa s’estableix que els esportistes federats tenen dret a dies de permís per a les competicions. Jo sabia que podia fer-ho bé en el Campionat d’Espanya, així que vaig firmar la liquidació».

Notícies relacionades

El Nàstic voreja la gesta de l’ascens, però el somni acaba en la pròrroga

Gonzalo esmena Asencio i el Madrid tomba el Pachuca amb 10

Les seves bones sensacions es van fer realitat i, malgrat que no estava entre les cinc primeres favorites, es va penjar la medalla d’or: «Ara el meu pitjor segment és la natació, però a Banyoles em va sortir genial. En bici vaig anar al primer grup, sense sobreesforços. Vaig fer un bona transició i vaig sortir la tercera en la carrera a peu, que és el meu fort. Als 500 metres vaig avançar la que anava primera i vaig poder arribar a la meta amb avantatge».

El seu pròxim objectiu hauria de ser l’Europeu, però el calendari fins a final d’any està condicionat per la pandèmia. Més clar té Paula Herrero el seu futur personal: «Tot i que em truquin de Decathlon, no hi tornaré. Vull aprovar unes assignatures que em falten per acabar la carrera i treballar en alguna cosa relacionada amb Infermeria». A més llarg termini reconeix que li agradaria estar en uns Jocs Olímpics. «Però no m’amoïna», assegura.