LA FASE FINAL DE LA LLIGA DE CAMPIONS

La Champions més inaudita

Aquest dimecres arrenca a Lisboa una fase final insòlita, en la qual només dos dels vuit finalistes i un dels entrenadors saben el que és guanyar la corona europea

jmexposito54064444 the uefa champions league trophy is displayed ahead of the u200710124001

jmexposito54064444 the uefa champions league trophy is displayed ahead of the u200710124001 / HAROLD CUNNINGHAM

8
Es llegeix en minuts
Roger Pascual
Roger Pascual

Periodista

Especialista en futbol, bàsquet, handbol

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Recta final a la Champions més estranya. No només pel coronavirus que tot ho condiciona: des del format de final a vuit a partit únic a porta tancada, sense la calor de les aficions als carrers de Lisboa, fins al fet que els equips creuin els dits per no tenir a la bombolla de Lisboa més ensurts com el que l’Atlètic ha patit amb els positius de Correa i Vrsaljko. Sinó també perquè només dos dels vuit finalistes, el Barça i el Bayern de Munic, i un dels entrenadors, Pep Guardiola, saben el que és guanyar la corona europea. 

En la temporada més atípica que es recorda, alguns dels finalistes han perdut efectius no només pel coronavirus sinó per lesions, depressions, cessions no prorrogades i traspassos que no han volgut regalar un últim ball als jugadors. Especialment a les files de principiants com el Leipzig, el Lió i l’Atalanta, els actors de repartiment que aspiren a continuar robant escenes a les estrelles multimilionàries en un guió més impredictible que una pel·lícula de David Lynch.

¿En un escenari tan volàtil, farà bones les apostes el Bayern? ¿Acabarà l’Atlètic  per fi amb el seu malastruc històric i exorcitzarà la maledicció de Lisboa? ¿Aconseguirà Messi desfer-se de la mala sort que el persegueix des de Roma i Liverpool? ¿Aconseguiran Guardiola i Neymar guanyar la seva primera sense Leo? Algunes de les respostes veuran ja la llum aquest dimecres a la nit a Lisboa. 

ATALANTA-PSG

Si el futbol fos només cosa de diners, la cosa estaria clara: els 30 milions que cobra Neymar són més que els que percep tota la plantilla de l’Atalanta junta. Però al futbol, com a la vida, els diners no ho són tot. Fa molts anys que el xeic qatarià rega amb petrodòlars el PSG sense haver aconseguit la tan anhelada Champions. I de moment ha guanyat tantes com l’Atalanta, el ventafocs d’aquestes eliminatòries, el tècnic del qual, Gianpiero Gasparini, brandeix «les idees, el joc, les motivacions, la passió, l’entusiasme» davant el portatalonaris. 

Neymar, que se’n va anar a la ciutat de la llum buscant sortir de l’ombra de Messi, ha topat amb l’eclipsi Mbappé, el gran dubte per al partit d’aquesta nit. El davanter francès es recupera d’un cop rebut al turmell a la final de Copa, i Thomas Tuchel podria reservar-lo. L’entrenador parisenc, que anirà amb crosses després d’haver-se lesionat, té també la baixa per sanció d’Ángel Di María.

Més problemes té encara el tècnic rival, un Gasparini al qual se li han acumulat els infortunis en les últimes setmanes. L’equip italià arriba a Lisboa sense alfa ni omega, sense el porter ni el golejador. Ilicic, autor de 20 gols aquesta temporada i d’un pòquer a València en la tornada dels vuitens, fa un mes que no juga per motius personals. Si no poder comptar amb el golejador eslovè, que abatut per una depressió va marxar al seu país, ja era tot un cop per a les aspiracions de l’equip, també ho ha sigut quedar-se sense el porter titular a les portes dels quarts. Pierluigi Gollini va patir en l’últim partit davant l’Inter la ruptura subtotal del lligament encreuat posterior del genoll dret que l’ha deixat fora de la fase final de la Champions.

Malgrat tot Gasparini no perd la il·lusió, en una oda al futbol per sobre de diners o resultats. «Nosaltres mai perdrem, o guanyarem o n’aprendrem. Som aquí per aprendre, però també per intentar guanyar. Som la demostració que fins i tot un equip sense particular prestigi europeu pot fer-ho bé. Això agrada a la gent.

Leipzig-Atlètic

Lisboa l’hi deu una a l’Atlètic. Els matalassers aspiren a conquerir el ceptre continental que tant se’ls resisteix just en la mateixa gespa en què van patir la derrota més dolorosa de la seva història, contra el Madrid fa sis anys. 

Després de tombar el Liverpool, vigent campió, al seu feu d’Anfield, els aficionats blanc-i-vermells van celebrar un sorteig que els va situar a la part més favorable del quadro: a quarts contra el Leizpig i, si superen els alemanys, s’enfrontarien al PSG o a l’Atalanta. La sensació és que el principal rival per arribar a semifinals no és el principiant rival sinó la maledicció que persegueix els blanc-i-vermells en aquesta competició. Un espectre que va tornar a emergir diumenge quan es va saber que hi havia dos positius de coronavirus, tot i que finalment no hi hagi hagut més contagis a la plantilla i els afectats siguin Vrsaljko (que per les lesions només ha jugat set partits en un any i mig) i Correa, que tot i que sigui habitual de Simeone no és una peça imprescindible. El Cholo s’aferra a les mans d’Oblak i al gen competitiu del seu rocós equip per guanyar la batalla de quarts.

El Leipzig arriba a aquesta fase final després d’haver sigut la revelació de la Bundesliga però amb una baixa de pes: Timo Werner, que va marcar 28 dels 84 gols del seu equip en Lliga i que no jugarà després de ser traspassat al Chelsea. En la seva absència, Patrik Schick, l’exblaugrana Dani Olmo i la resta del bloc germànic (en el qual brillen amb llum pròpia el defensa Upamecano i el centrecampista Sabitzer) intentaran reunir prou pólvora per fer saltar el mur d’Oblak.

Julian Nagelsmann és el creatiu entrenador d’un equip tan jove com ell: el tècnic acaba de complir 33 anys i el club, 11. Alimentat a base de Red Bull, el club va recórrer totes les categories alemanyes fins a arribar a la primera divisió el 2016, i ha aconseguit des d’aleshores cada any plaça per a Europa i s’ha plantat aquest curs per primera vegada a quarts de la Champions. Haurem de veure si la il·lusió del debutant en les eliminatòries pel títol els continua donant ales o Nagelsmann i companyia paguen la seva falta d’experiència davant un rival avesat a mil batalles com el lluitador Simeone.

Barça-Bayern

D’acord que el Barça no està vivint el seu millor any. Que potser Busquets, Piqué i Luis Suárez ja hagin jugat els seus millors partits com a blaugranes. Però potser alguns directius del Bayern de Munic estan anant massa ràpid al donar per mort el seu contrincant.

«Neuer és un porter de talla mundial i Ter Stegen encara està en camí de ser-ho», sentenciava ahir el president d’honor del Bayern Múnich, Karl-Heinz Rummenigge. Un equip que té Messi i Ter Stegen a les seves files sempre és perillós. I si no, que l’hi preguntin a Boateng, que encara ha de rebre mems de la seva caiguda al Camp Nou davant l’huracà Leo.

Tot i que sembla que hagin passat cent vides des del 2015, que tant el Barça com Neymar continuïn lamentant la marxa del brasiler i els cinc anys extres pesin a les cames de jugadors com Jordi Alba i Rakitic, farien bé de recordar les paraules de Rudy Tomjanovich: «Mai subestimis el cor d’un campió».

És cert que el Bayern sembla una màquina perfectament greixada. Des que Hansi Flick va agafar les regnes al novembre l’equip ha guanyat 29 dels 32 partits, tots els partits de Champions, a més del doblet de Lliga i Copa. Lewandowski, màxim golejador de la Champions, i bota de plata atemoreix qualsevol defensa. El centre del camp, amb Thiago, Goretzka i Müller, vessa qualitat. Els extrems Gnabry i Perisic són un mal de queixal per a qualsevol defensa. I el polivalent Kimmich i la centella canadenca Davies (una de les sensacions de la temporada) recorden que els laterals també donen títols, igual que el fons d’armari, prova del cotó fluix d’una bona planificació esportiva. 

Parlant de fons d’armari, la vida no ha canviat gaire per al brasiler Coutinho: el fitxatge més car de la història del Barça, cedit a l’equip bavarès, ha passat de ser suplent al Camp Nou a suplent a l’Allianz Arena. 

Manchester City-Olympique de Lió

Pep Guardiola continua tenint el repte d’aixecar una Champions sense Messi. Després de deixar fora de combat amb autoritat el Madrid i convertir-se en el primer que aconseguia eliminar Zinedine Zidane en la màxima competició continental, el tècnic català està a només tres passos de la glòria.

Amb la Premier perduda des de fa mesos, Pep ha pogut centrar els seus esforços en aquest trofeu que se li resisteix des del 2011. Malgrat la baixa del Kun Agüero, els citizens són un equip sobrat de recursos i talent ofensiu. De Bruyne és el brillant director d’orquestra i Sterling i Gabriel Jesús (arma secreta contra el Madrid) són dos punyals disposats a aprofitar qualsevol escletxa al filat rival.

El City tindrà al davant un Olympique de Lió que sense fer soroll s’ha colat contra pronòstic a Lisboa després de fulminar la Juventus de Cristiano Ronaldo. Ara aspira a tornar a les semifinals de la Champions 10 anys després.

Notícies relacionades

Si Pjanic era el líder lionès fa una dècada, ara ho és Memphis Depay.  El talentós holandès va arribar a Lió fa tres anys després de fracassar precisament a Manchester. Havia fitxat el 2015 per el United amb fama de jove promesa, però de vegades no n’hi ha prou amb arribar sinó que s’ha de fer en el moment adequat. Els tècnics del PSV havien sabut capejar els seus problemes disciplinaris, conscients de la difícil infància i adolescència que havia viscut, però a Old Trafford no va trobar tanta comprensió en la disciplina militar de Louis van Gaal i Jose Mourinho.

Si la veu d’aquest amant del rap s’havia apagat sota el so Manchester, a Lió ha tornat a retrunyir amb força. Especialment aquest any, en el que ha marcat en tots els partits de Champions que ha jugat. Una lesió a l’encreuat del seu genoll esquerre al desembre va semblar posar fi a la seva temporada, però amb l’aturada del coronavirus va arribar a temps per tombar la Juventus. Depay posa la màgia al disciplinat bloc de Rudi Garcia, que s’ha quedat sense una pota del trivot Guimaraes-Tousart-Aouar després que l’Hertha no hagi volgut allargar la cessió de l’últim.