27 set 2020

Anar al contingut

DESÈ ANIVERSARI DEL MUNDIAL-2010

Entrevista amb Iniesta en el desè aniversari del Mundial: «Hi ha coses que no es poden somiar»

«Sincerament, penso que la realitat va superar a la ficció», admet el jugador que va donar el títol a Espanya

«Crec que és difícil tocar el cel, però en aquells moments tots hi vam estar a prop. Molt a prop», confessa

Marcos López

Fa 10 anys era a Sud-àfrica iniciant la setmana més decisiva de la història del futbol espanyol i ara és al Japó, on s’acaba de reactivar la Lliga després de la pandèmia, disfrutant amb el Vissel Kobe. Fa una dècada Andrés Iniesta desconeixia que el destí li tenia reservada una increïble sorpresa: ser l’amo del gol que va portar la selecció a la conquesta del Mundial 2010 després de batre a la pròrroga una dura i agressiva Holanda. Una efemèride que se celebrarà el pròxim 11 de juliol. Abans, Iniesta rememora amb aquest diari el llarg viatge fins a besar la copa que abans havien tocat ídols com Pelé, Maradona, Romário...

- Aquí està vostè, a la portada d’EL PERIÓDICO, amb la copa alçada al cel de Johannesburg. ¿Què en pensa ara? El primer que em passa pel cap són records màgics. I sense voler et trasllades a aquell moment, tot i que hagin passat ja 10 anys. Aquell moment que vam viure tots a Sud-àfrica va ser tan potent que encara avui, i cada vegada que ho recordes, continua tenint una força brutal.

- ¿La realitat va superar, de nou, la ficció? Sí, sincerament. Perquè hi ha coses que no es poden somiar. Ja ho he dit moltes vegades. Quan era petit, jo tenia el somni de ser jugador de futbol, de ser jugador d’elit, per dir-ho així. De Primera Divisió. Però quan era petit tampoc somiava guanyar un Mundial. Una vegada hi ets i estàs en tot, doncs, evidentment , que aquests somnis es poden convertir en realitat. Però també saps, i més quan ets ja un professional, que aconseguir coses així, tan elevades, és pràcticament impossible. Però, al final, ho vam aconseguir.

Iniesta aixeca la Copa del Món al Soccer City. / REUTERS / SHIPIWE SIBEKO

«El primer que em passa pel cap són records màgics. Aquell moment que vam viure tots a Sud-àfrica va ser tan potent que encara avui, i cada vegada que ho recordes, continua tenint una força brutal»

- ¿Què hi ha darrere d’aquesta foto? Hi ha moltíssima feina, sacrifici, hores d’entrenament i de preparació a tots els nivells. Meu i de tot un grup per aconseguir aquell gran moment. En l’àmbit personal, i si ho delimitem a un any enrere, encara té moltíssima més rellevància. I més valor, és clar, poder aixecar-la.

- De Stamford Bridge a Johannesburg vostè va viure uns mesos molt durs. La mort de Dani Jarque, lesions i més lesions, una depressió... És cert. Per terminis i dates sí que creia que podia arribar al Mundial tot i que després van començar a arribar els problemes. Però vaig tenir sempre la confiança de l’entrenador. Em vaig sentir molt recolzat. Hi vaig poder arribar, tot i que no en les millors condicions.

- Li va passar de tot. En aquells mesos previs al Mundial vaig viure moments molt difícils, sobretot per l’última lesió, que em va fer arribar molt just a l’inici. Fins i tot en l’últim partit de preparació, que vam jugar a Múrcia contra Polònia, vaig tornar a patir un altre problema. Vaig notar algunes molèsties que em van fer no arribar gaire bé al primer partit contra Suïssa.

Iniesta bat Stekelenburg i dona el Mundial a Espanya. / AP / HASSAN HAMMAR

«Crec que és difícil tocar el cel, però en aquells moments tots hi vam estar a prop. Molt a prop»

- I en el debut, una altra lesió. Semblava que no seria possible que estigués bé. Al lesionar-me amb Suïssa, vaig pensar: ‘Ufff’.

- ¿Va pensar que ja no tornaria a jugar en tot el Mundial? Sabia que m’havia fet mal, de nou. Però no vam voler ni fer proves mèdiques.

- ¿Per què? No volíem alarmar ni tampoc fer una cosa que ja em pogués descartar per a tot el Mundial. Però, afortunadament, el treball amb el Raúl [Raúl Martínez és un dels fisioterapeutes de la selecció] va fer que aquestes molèsties després remetessin i pogués tornar a jugar en el torneig.

- Entre l’angoixa de l’horrible debut amb derrota contra Suïssa i la por que provocava Xile, comença, en realitat, el seu Mundial. Va ser el moment clau. Vam fer molt bona feina amb el Raúl. Ell va trobar la tecla del problema, que tenia darrere, al múscul isquiotibial, i no em deixava ser jo. Em limitava molt. Va trobar la solució i recordo que un dia, després d’un tractament, vaig tenir unes sensacions boníssimes. A l’acabar, i sense que em veiés ningú, vaig sortir al passadís de l’hotel i em vaig posar a córrer. Vaig sentir que aquest pinçament que tenia a la cama havia desaparegut. Després, tot va canviar.

Iniesta rep una entrada en el debut amb derrota contra Suïssa. / AP / DANIEL OCHOA

«El Raúl va donar amb la tecla del problema que tenia a l’isquiotibial, que no em deixava ser jo. Després, vaig sentir que aquest atrapament que tenia la cama havia desaparegut»

- I torna contra Xile. Encara recordo el silenci sepulcral que hi havia a l’autobús camí de l’estadi de Pretòria. Era tot o res. Guanyar Xile i seguir o tornàvem cap a casa. En aquell trajecte cap al camp no parlava ningú. Hi havia moltíssima tensió, moltíssima pressió, moltíssimes emocions contingudes... Havíem de guanyar com fos per poder respirar una mica. I aquell partit amb Xile va ser d’una pressió i tensió considerables.

- Es juga, es guanya i marca. Vaig tenir sensacions molt agradables. Feia molt temps que no jugava un partit sencer i no estava fi. Per a mi, aquell dia de Xile era doblement important. Pel que ens jugàvem, és clar, i per saber com em sentia jo. Tenia ganes de tornar a jugar, de tornar a sentir-me bé, d’ajudar l’equip, de contribuir. M’ho vaig prendre amb aquesta mentalitat. Afortunadament, tot va sortir bé. Vam guanyar, seguíem en el Mundial i, a més, vaig poder ajudar marcant un gol. A l’acabar, el Raúl i jo ens vam fer una abraçada molt sentida. A la fi acabava un partit sencer i, sobretot, amb bones sensacions.

- ¿Iniesta ja se sent Iniesta? Doncs sí. A partir d’allà, em sento bé. Era com dir-me a mi mateix: ‘Andrés, ets aquí. Has arribat’. No només parlo en l’aspecte físic, sinó en l’aspecte mental i d’autoestima i confiança. A la fi, sentia que jo sí que estava ja realment preparat.

Iniesta celebra el seu gol a Xile després de reaparèixer de la lesió. / AFP / martin bernetti

«Guanyar a Xile ens va desbloquejar, vam anar de menys a més en el torneig. Vam jugar el partit més complet contra Alemanya» 

- Espanya, també. 1-0 a Portugal, 1-0 al Paraguai, 1-0 a Alemanya... Era una altra selecció. A poc a poc, l’equip anava creixent. Anàvem de menys a més. Érem un equip segur, no vam rebre cap gol a vuitens, tampoc a quarts, ni a la semifinal... No era fàcil per als altres crear-nos ocasions. I els rivals ens tenien molt respecte. Això era una cosa que percebíem al camp. Era una cosa bona.

- ¿Es van desbloquejar? Passar aquell partit davant de Xile ens va donar molta seguretat a tots. I ens va fer sentir que estàvem en el bon camí. Està clar que ens vam desbloquejar perquè tornar a casa amb l’equip que teníem hauria sigut una decepció majúscula. A partir d’allà vam sentir que érem on havíem de ser, amb la tranquil·litat que ens donava haver salvat un ‘match ball’. Ja teníem la confiança de lluitar contra els millors. Contra Alemanya, per exemple, ho vam veure.

- ¿A què es refereix? Venia de guanyar 4-0 l’Argentina a quarts i era una de les sensacions del torneig quant a joc i resultats. Però el nostre equip transmetia moltíssima seguretat i confiança. Alemanya també sabia el que érem com a equip i com a bloc. I del potencial que teníem. Ens va tenir molt respecte. Per a mi, va ser el millor partit que vam fer. El més complet.

Howard Web, l’àrbitre de la final, discuteix amb Busquets en presència de Xabi Alonso i Iniesta. / REUTERS / DYLAN MARTÍNEZ

«La final va ser dura, es van veure entrades lletges, algunes més enllà del límit. Però jo em sentia bé. I amb força»

I Espanya arriba a una final del Mundial, una cosa mai vista. Són hores complicades. És un partit que no has jugat en la teva vida. I, segurament, mai més el tornaràs a jugar. És un moment únic. Hi ha molta tensió, nervis, pressió...

- Torna el silenci a l’autobús. Sí, és un silenci diferent al de Xile. Però hi ha silenci. Estàs davant una final. Et sents un privilegiat. Era pressió i tensió, combinat amb il·lusió. És una cosa grandiosa, ser allà.

- Baixa del bus, arriba al vestidor del Soccer City i demana alguna cosa... Pensant si som campions del món, vaig recordar Dani Jarque. Llavors, abans de sortir a escalfar, li vaig dir a l’Hugo: ‘Em pots preparar, sisplau, una samarreta per al Dani?’. [L’Hugo és Hugo Camarero, fisioterapeuta de la selecció]. Al tornar al vestidor, la samarreta era allà. Se’m va acudir en aquell moment. Ni abans ni després. No tenia res pensat.

Iniesta es treu la samarreta d’Espanya per homenatjar Jarque. / AFP / ROBERTO SCHMIDT

«Quan veus com es va celebrar el gol, se’t posa la pell de gallina, és brutal. Fins i tot la samarreta va sortir perfecta del meu cos. Potser era el moment tan increïble que estàvem vivint. Era com estar volant, era una cosa màgica»  

- ¿Creia que la mostraria? La meva idea no era per si marcava un gol, sinó per si guanyàvem el Mundial ensenyar-la després. Volia treure-me-la i que llavors es veiés el missatge. No vaig pensar a posar-me-la per si marcava un gol. Pensava en la victòria de l’equip i després mostrar-la.

- Comença la final contra Holanda. És una final dura. Es van veure entrades lletges, dures, situacions més enllà del límit. Però és una final d’un Mundial, hi ha moltíssimes situacions que no són fàcils de controlar.

- Pocs recorden potser que l’haurien pogut expulsar. ¿Expulsar? No sé, no sé... Però en una acció amb Van Bommel en la segona part, en què ell em trepitja intencionadament i l’àrbitre no xiula res... en aquell moment vaig treure una mica la cama i la cuixa. I ell va fer bastant per deixar-se caure.

- Sentia que en la final vostè anava de menys a més, també. Vaig arribar bastant sencer al final i després a la pròrroga.  Sentia aquesta força. Era feliç d’acabar el Mundial amb aquesta sensació de fortalesa després de començar-lo amb tants problemes.

Iniesta celebra el gol amb la samarreta dedicada a Jarque. / REUTERS / jerry lampen 

«La samarreta per a Jarque se’m va acudir just abans de la final. Des d’on fos, el Dani ens va ajudar a aconseguir aquest Mundial»

- Marca el gol i apareix el Dani. Fins i tot la samarreta va sortir perfecta del meu cos. Potser era el moment tan increïble que estàvem vivint tots. Era com estar volant, era una cosa màgica. Jo crec que és difícil tocar el cel, però en aquell moment tots hi vam estar a prop. Molt a prop.

- ¿El gest va ser instintiu? Estava dins del meu cap. Des que me la vaig posar, ja era una cosa natural. En aquell moment, el Dani, des d’on fos, ens va ajudar a aconseguir el Mundial. Són coses que no es poden explicar, que van més enllà del que és conscient o racional. Estan ficades allà dins i en moments determinats no fa falta ni pensar-les, perquè t’acaben sortint soles.

- ¿Ha vist moltes vegades el gol? Moltes. ¿Quantes? No ho sé, però moltes. El moment té una força que mai s’acabarà. Cada vegada que el veig m’emociono.

Espanya celebra el gol de Puyol a Alemanya a la semifinal. / AFP / ROBERTO SCHMID

«Teníem una selecció amb un talent descomunal i un grup de persones extraordinari»

- ¿Era conscient de la felicitat que va portar aquella nit a milions de persones? Quan ets dins del moment saps que jugues per a tot un país o per a moltíssima gent.  Jugues per a tu i per tu, pels teus companys, per la teva família, però veient després totes les imatges de cada racó d’Espanya o espanyols que eren fora i celebraven el gol i que havíem guanyat el Mundial, se’t posa la pell de gallina. Realment és brutal ser partícip de tot això, i de tots aquells moments que recordarem per sempre i que has format part de la vida de les persones.

- L’endemà de ser campió del món, deia a EL PERIÓDICO que ‘futbol et torna el que li has donat’. Ho deia, i no pel gol. No és que el futbol em tornés aquell moment de marcar aquest gol. No, no. El futbol em va tornar el fet de ser feliç i disfrutar, de nou, jugant. Soc dels que pensa que com més coses bones fas i més coses positives poses a la motxilla, més possibilitats tens que surtin bé. És com tot. Quan treballes i et sacrifiques i et prens les coses amb la professionalitat que es requereix, moltes vegades surten bé. No és qüestió de guanyar un títol o marcar un gol, sinó de ser feliç jugant o fent bé la teva feina.

Iniesta amb Anna, la seva dona, al costat dels seus fills Valeria, Paolo Andrea i Romeo, a Kobe. / 

«M’ha canviat la vida i, afortunadament, no per a bé sinó per a molt bé. M’he casat, he tingut quatre fills»

- Ja han passat 10 anys ¿li ha canviat la vida? ¡És claaaar! M’ha canviat la vida, m’he casat, he tingut quatre fills (ha, ha, ha). Tot ha canviat i, afortunadament, no per a bé, sinó per a molt bé. Això et fa ser feliç i amb la il·lusió de continuar jugant.

- ¿Què recorda ara? Recordaré sempre una selecció amb un talent descomunal i un grup de persones extraordinari. Vam aconseguir tenir una combinació molt bona. I després es van donar totes les coses. També m’agradaria recordar aquella carrera al passadís de l’hotel quan el Raúl em va desbloquejar. Va ser un dels moments clau del Mundial. Em quedo amb les vivències del dia a dia, del fred de Potchefstroom, de moltes xerrades, de moltes situacions... És un record inesborrable, de com ens van tractar... Va ser meravellós, una experiència brutal.

Iniesta alça la Copa del Món al Soccer City. / AFP / JAVIER SORIANO

«Espanya estarà en la història de les seleccions més grans que han existit en el futbol mundial»

- ¿I quin llegat van deixar? Espanya estarà en la història de les seleccions mes grans que han existit. Tant de bo vegem una cosa semblant. Però aquest grup de jugadors, del 2008 al 2012, estarà allà per sempre en el futbol mundial. Per al nostre país i per al jugador espanyol, això no té preu. M’he trobat casos de companys de professió que juguen en altres països i m’ho reconeixien. Aquell període tan bo va obrir moltíssimes portes a altres jugadors a guanyar-se la vida i a disfrutar del futbol. No és només el moment de Sud-àfrica, sinó també en altres àmbits. Va ser superimportant. Tornarem a reviure aquell moment, amb molta alegria, ens tornarem a emocionar aquest 11 de juliol. Cada any que passi tornarem a parlar del mateix. Això queda per sempre i per al record.