Bruno: «No em sento un heroi per haver tornat a jugar»

Bruno Soriano (Artana, Castelló, 1984) torna a somriure, feliç, orgullós d’haver deixat enrere un calvari de 1.128 dies, de tres anys, un mes i un dia, sense trepitjar els terrenys de joc per culpa d’una infinitat de lesions i recaigudes. Internacional amb la selecció, el resilient capità del Vila-real, el jugador que més partits ha jugat amb el conjunt groguet a l’elit (420), afronta el present amb il·lusió. I el partit d’aquest diumenge contra el Barça a l’Estadi de La Ceràmica, amb l’ambició que el conjunt de Javier Calleja, cinquè a tres punts del Sevilla, faci un pas més cap a l’objectiu de tornar a Europa.

Han tornat amb empenta, amb 16 punts de 18 possibles. L’equip està perfecte. Hem tornat molt forts, i les victòries et reforcen i et van fent guanyar confiança. Però només pensem en el partit contra el Barça. La millor manera que aquesta bona dinàmica tingui continuïtat és guanyant el Barça. Serà molt complicat perquè són un gran equip, però tindrem les nostres opcions. El nostre gran objectiu és tornar a Europa, i, amb la Champions a la vista, no renunciarem a res. Som ambiciosos, i intentarem guanyar els cinc partits que queden.

En el pla individual, ¿com es troba? Molt content, tant per mi com per tota la gent que ha patit amb mi i m’ha ajudat. Ja han passat deu dies des que vaig tornar a debutar, i tot va tornant a la normalitat, però ha sigut una cascada d’emocions. Sobretot el dia del partit contra el Sevilla. Aquell dia fins i tot em va costar adormir-me. Per l’emoció d’haver tornat. I perquè em van arribar moltíssims missatges. M’agrada contestar tothom, missatge per missatge, però vaig tardar tres dies a fer-ho.

¿Què va notar quan va tornar a trepitjar la gespa? Estava concentrat a jugar bé i intentar ajudar l’equip, mantenir-me tranquil i controlar les emocions, perquè el partit estava molt ajustat, així que no vaig tenir temps per disfrutar gaire. Però, després de tant temps, tornar a sentir-me futbolista va ser molt especial. Va ser un alliberament. Un per fi.

¿Quantes vegades havia somiat amb aquest instant? Vaig somiar moltes vegades amb aquests moments. Són uns instants preciosos que recordaré sempre. Que portaré sempre dins meu. Amb fotos i vídeos, i al cor. Necessitava vestir-me de groc una altra vegada, i tornar a trepitjar el nostre estadi. Ja són molts anys, més de mitja vida, i és com casa meva. Estic molt content d’haver estat sempre en un mateix club, i, sobretot, que sigui en el club de la meva família. Tinc claríssim que em retiraré aquí.

Va arribar un moment en què la retirada semblava l’única sortida del túnel. Hi ha hagut moments molt dolents. I de vegades penses que el millor és apartar-te. Vaig pensar moltes vegades a deixar-ho perquè han sigut tres anys, però no em volia rendir. Ni retirar-me així; d’una manera tan trista, sense tornar a jugar i sense tornar a vestir de groc. Això és el que m’ha portat fins aquí.

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

Ha sigut dur estar un trimestre sense futbol, però és que per a vostè han sigut 37 mesos. El que vol el futbolista és estar amb la pilota i amb els companys, patir la derrota i assaborir la victòria, i tot això des de fora no ho vius. I, sobretot quan estàs ho acostumat a jugar sempre, t’encens per dins. Et vas amargant i angoixant. No estàs bé, perquè et passes les 24 hores pensant a tornar. I el pitjor és quan juga l’equip, i a tu ho has de veure a la tele o des de la llotja, que encara era pitjor que veure-ho des de casa, o quan tots s’entrenen i tu has de quedar-te a la bici, al gimnàs. Sol. No estàs sol, però et trobes molt sol. Vols ser allà a baix. I com quan et castigaven de nen, no entens per què tots poden jugar i tu no, ni per què trigues tant a recuperar-te.

¿Què ha après durant aquests 1.128 dies? Quan estàs en la dinàmica normal entrenes, viatges i jugues, i segueixes el corrent, però quan, de sobte, t’ho treuen fa molt mal. Després d’haver patit tant, després d’haver-me passat dies buscant informació a internet per intentar entendre què em passava, l’important és disfrutar de cada dia, de cada minut, de cada entrenament, de cada partit. Ara només penso en avui. En demà. A continuar entrenant. I estar preparat per quan el míster digui el meu nom. Va haver de venir una pandèmia mundial per estar parat tres mesos més i allargar l’agonia, però estic a punt. I feliç, després de tant temps. Cal tirar sempre endavant.