Els enutjos

Així, des de lluny, diria que Setién no acaba de creure’s que estigui entrenant el Barcelona de la mateixa manera que jo encara no em crec això de tenir nòvia. Durant molt temps, en els anys escolars, veia això d’arribar a tenir nòvia gairebé com arribar a ser futbolista professional, una espècie de quimera improbable i llunyana, una d’aquestes coses que només passen als que surten per la tele i als rossos. Per això, quan una noia em va elegir a la fi com a nòvio, vaig fer tot el possible per no fer-la enfadar, vaig fer tot el possible per no espatllar aquest miracle, vaig fer tot el possible per no trencar aquest equilibri.

D’un dia per l’altre, no fer-la enfadar era l’objectiu que determinava la meva existència. No fer-la enfadar era més important que la meva dignitat, si és que això havia importat mai de debò. No fer-la enfadar, per descomptat, era més important que els meus amics. No fer-la enfadar era més important que el meu propi equip, fins i tot, que saps que t’estàs enamorant quan no t’importa sacrificar per ella un partit del teu equip, i alhora no saps encara que estar enamorat no és el mateix que ser idiota. Jo no volia fer enfadar la meva nòvia com Setién no vol ara fer enfadar els seus futbolistes, sota cap concepte, i l’entenc, clar que ho entenc.

El Barcelona va perdre en el Bernabéu, la tele va caçar el segon entrenador criticant alguns jugadors des de la banqueta i Setién va admetre després que havia demanat perdó al vestuari. No van faltar les crítiques, però caldria veure’ns a nosaltres al seu lloc, que des de fora som tots molt llestos. És molt fàcil dir què han de fer els altres. La vida dels altres és una falta repetida a càmera lenta que es cola pel pal del porter. Sembla fàcil la vida dels altres repetida i a càmera lenta, però no tant la nostra en viu i en directe, sense saber mai per on arribarà la pilota. Les faltes dels altres les pararíem sempre. La nostra vida és la falta real a tota velocitat, directa a l’escaire com un mal pressentiment.

La mandra

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Per fer enfadar algú es necessita molt poc i el motiu sovint és un misteri ben amagat. La meva nòvia i jo vam tardar poc a assolir el costum de fer-nos enfadar mútuament, amb tanta freqüència que l’enuig en si mateix va perdre sentit i va començar a ser divertit. La clau de l’enuig és la clau del futbol: enfocar-lo en l’àmbit de l’inofensiu. Per exemple, ara m’enfado quan juga el meu equip i els meus amics es posen a criticar els jugadors per Whatsapp, això ho porto fatal, això em treu de polleguera. Observo en silenci la seva conversa, mai contesto i de vegades faig captures de pantalla amb la intenció de treure-les després a traïció quan aquests jugadors que tant critiquen facin gols o guanyin partits. Guardo desenes de captures pensant en la revenja, però al cap de poca estona me’n penedeixo i les esborro perquè, total, per què, si només és futbol i no importa i són els meus amics.

Tenir més mandra que rancor evita molts conflictes. És natural i sa enfadar-se una estoneta. Si als futbolistes del Barça els va molestar el segon entrenador de Setién, millor que no sàpiguen el que deien en privat els meus amics.