Espanya, campiona d'Europa d'handbol

Tres finals. Dos ors. La selecció espanyola s’ha proposat dominar l’handbol continental i ho ha aconseguit. Només una selecció, Suècia, la més premiada de la història, havia aconseguit la revalida en el Campionat d’Europa. Fins que van arribar els ‘Hispans’. En una final soferta i igualada fins als últims compassos, els jugadors de Jordi Ribera s’han imposat 22-20 a Croàcia penjant-se de nou l’or europeu i firmant així el seu bitllet per a Tòquio 2020.

El partit va començar com es preveia, com un xoc entre les dues millors defenses 5:1 del continent. Va sortir Espanya amb Dujshebaev en l’avançat i Corrales a la porteria, mentre l’MVP del torneig esperava als ‘Hispans’ en l’altra meitat del 40x20. S’assemblaven els plantejaments, però també gaudien de les seves diferències.

Durs i tancats

Molt més durs i tancats els balcànics, obligaven Espanya a imposar-se amb la seva segona línia mentre que en atac els primers en percudir eren els de Lino Cervar. Vestits de gala i oblidant-se del victimisme que havien passejat durant les hora prèvies del partit, els croats van obrir la primera bretxa al marcador gràcies als desdoblaments del seu pivot Mamic i els gols des dels set metres de Duvnkjak.

La fluïdesa mostrada en partits anteriors es va difuminar. Però Espanya ho va compensar amb altres recursos. Eines conegudes al si dels ‘Hispans’, tan acostumats a jugar finals com a penjar-se medalles. Veient que la defensa no carburava i que els balcànics gaudien d’oportunitats per anar-se’n al marcador, Jordi Ribera va decidir aturar el partit i demostrar-li a Lino  que la seva pissarra continuava sent d’or.

Canvi a la porteria

El primer canvi va ser la porteria. El segon, la defensa. I per completar el gir tàctic, va treure el comodí Maqueda en atac. No va poder funcionar millor. Amb el 6:0 assentat, als croats se’ls va tancar el passadís al pivot i la llum a la porteria. Perquè l’axioma dicta que en handbol les finals les guanyen els porters i d’alguna cosa havia de servir tenir els dos millors porters del moment. Gonzalo va sortir per aturar-ho tot. I per donar ales a una Espanya que li va donar la volta al marcador en qüestió de segons.

Va aturar Gonzalo, va córrer la selecció i va percudir Maqueda. Perquè en situacions límit, no hi ha ningú que agiti millor els partits que Jorge. La seva empenta s’imposa enrere i espanta en atac. Ningú l’aturava i del seu braç va arribar la igualada. El minut 19 i tot tornava a començar.

Tan cru ho va veure el seleccionador croat que va treure al seu millor cervell, el central blaugrana Luka Cindric.

La seguretat de Gonzalo

Va pensar que davant del mur de Gonzalo no hi havia millor arma que la seu company d’equip. Però aquesta vegada la batalla no la va guanyar la màgia, la va guanyar la seguretat de porter espanyol. Parada a parada, Gonzalo va demostrar per què és el millor porter d’Europa. I va obligar Lino Cervar a demanar temps mort. De res van servir les instruccions del balcànic perquè aleshores l’alacantí ja havia abaixat la persiana de la seva porteria i Espanya s’havia replegat a la millor de les coves. No entraven ni els set metres.

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

La moral havia canviat de bàndol i al descans els ‘Hispans’ guanyaven d’un. Però ja se sap que no hi ha partit més igualat que una final europea. La superioritat en el marcador li va durar poc a Espanya, que va passar d’anar guanyant de quatre a veure com els de Duvnjak es reenganxaven a la final a la seva manera. Amb la millor de les empentes.

El gol de Dujshebaev

Deu minuts per al final i el lluminós mostrava l’empat. No hi havia qui marqués, en un costat i en un altre. Llavors, el partit es va reduir a les defenses. El cor substituïa la tàctica. A sis minuts del final, Croàcia aconseguia avançar-se al marcador. Però Espanya estava disposada a revalidar el títol. Va buidar la porteria i amb un menys li va donar la volta al marcador. El gol final de Dujshebaev desfermava la bogeria. Les llàgrimes dels ‘Hispans’ són les d’una era que sembla no tenir final. Les d’una època d’or a la qual encara li falta el ceptre olímpic.