28 set 2020

Anar al contingut

MONTENEGRO 26 - 27 ESPANYA

Les Guerreres també saben patir

Espanya es classifica com a primera de grup per a la 'main round' i s'acosta a les places del preolímpic

Irati Vidal

Les Guerreres també saben patir

HIROSHI YAMAMURA

Va ser l’Espanya de l’empenta. Del caràcter i la fe. De la temperància en moments complicats. L’Espanya que es va oblidar de la lírica i les golejades per firmar una victòria sobre la botzina que classifica les de Viver com a primeres de grup per a la ‘main round’ i les acosta al preolímpic. Van patir molt. Però van vèncer (27-26). I surten del partit contra Montenegro amb la sensació que res se’ls resisteix.

Perquè en molts moments, a la selecció se li van apagar els llums. Incapaces d’enderrocar el mur montenegrí i de construir el seu propi, les espanyoles van mostrar la seva pitjor versió des que va començar el campionat. Però com tot campió, van aconseguir sobreposar-se als errors i donar-li la volta al marcador fins en dues ocasions per superar una àrdua selecció i presentar les seves credencials a les medalles. Si és que no les havien presentat ja. 

La fúria de les balcàniques entonant l’himne nacional abans del partit era només un preàmbul del que li esperava a la selecció al Yatsushiro General Gymnasium del Japó. Les montenegrines van arrencar amb efusivitat i efectivitat. No hi havia senyals de l’Espanya aclaparadora de la resta de partits. En atac, tot eren pèrdues. I en defensa, Bulatovic semblava impossible d’aturar. El 4 -1 de l’electrònic desesperava.

Però les Guerreres van fer seu el proverbi japonès que diu que «el que vol pujar, inventa l’escala». I amb l’objectiu del preolímpic en ment, es van unir a la bona arrencada de Mireia González per donar-li la volta al marcador en només cinc minuts. Una primera parada de Darly Zoqbi, el consegüent contraatac i un set metres de Shandy van obligar Espanya a creure. I llavors, va arribar el tsunami esperat

Un parcial de 0-5 va posar les espanyoles per davant al marcador i va obligar el tècnic suec Per Anders a demanar dos temps morts consecutius. El primer arribaria en el minut 14 amb la intenció de frenar la sagnia provocada per una majestuosa Shandy, a qui li era igual com marcar mentre l’esfèric acabés en el fons i la xarxa. Passava de les vaselines als llançaments exteriors com qui passa de la forquilla al ganivet. El segon, només tres minuts després. Perquè la portera espanyola es va apuntar a la festa i amb les seves parades les Guerreres van obrir una bretxa de quatre gols que semblava insalvable.

Però llavors, les instruccions del seleccionador montenegrí van donar resultat. Espanya es va desinflar. Li va semblar impossible detenir la pivot rival i va topar amb el mur Rajcic a la porteria. Van tornar a l’empat quan quedaven cinc minuts per al descans. I va aparèixer la pissarra de Viver, que va ordenar una mixta a l’efectiva Bulatovic, va demandar anotar de ‘fly’ per deixar respirar les seves i va treure Silvia Navarro a la porteria. Ordres simples però efectives, ja que les seves van anar al descans amb un empat al lluminós però amb la possibilitat d’arrencar la segona meitat amb una jugadora més.

Últims 30 minuts

El últims 30 minuts van començar amb un empat al marcador, perquè la col·legiada va entendre que l’últim gol d’Alicia Fernández des de camp propi no havia entrat a temps a la meta rival. A Espanya li tocava començar de zero. Però el seu joc semblava haver-se quedat al vestidor.

Les connexions amb el pivot continuaven condemnant les Guerreres, que encaixaven amb facilitat i no aconseguien entreveure la porteria rival. La defensa montenegrina es va convertir en un mur impenetrable. I a Espanya se li van tornar a apagar els llums. La primera línia no trobava buits, els extrems es van oblidar de marcar i anar als 7 metres era sinònim de fallar.

Montenegro ho va aprofitar. Es va posar quatre gols per sobre i va començar a celebrar els gols com una victòria. Però les balcàniques no sabien que a fe no hi ha qui guanyi aquesta Espanya. Les de Viver es van mirar als ulls i es van encomanar a Silvia Navarro per construir la remuntada des del darrere. Gràcies a les parades de la valenciana i els contraatacs, Espanya va pagar les balcàniques amb la mateixa moneda, ja que tota pilota al pivot era gol o 7 metres.

Volien guanyar i ho estaven demostrant. Per això, van aparèixer les veteranes i van ensenyar el camí a les més joves. Nerea Pena es va visitar de Carmen Martín i va començar a mostrar-se infal·lible des del punt de penal. Silvia va replegar-se i Shandy es va convertir en la MVP que ha anat demostrant. Amb elles, les espanyoles van capgirar el marcador a cinc minuts per al final.  Però encara quedava patir una mica més. La desena pèrdua de les de Viver va situar el 26-26 a 20 segons per al final. Shandy va respondre amb un golàs de cop franc. I va donar ales a un conjunt que no es cansa de somiar.

«Quan estem unides no hi ha qui ens pari», escrivia la capitana, Carmen Martin, des de casa. I no es va equivocar, perquè ni en el seu pitjor partit les va poder detenir. En el seu grup ja han comprovat la voracitat de les espanyoles. Ara és el torn del Japó, Suècia i Rússia, que les esperen en la ‘main round’.