Anar al contingut

BARRACA I TANGANA

Així no es pot

Vivim com juguen els equips directes. Sovint directes a enlloc

Enrique Ballester

Així no es pot

Juan Herrero

Envellir és viure constantment amb la sensació que hi ha alguna cosa per fer, alguna cosa pendent. Prefereixo una altra sensació: quan arribes tard a un lloc però vas tan tranquil perquè saps que els amics arribaran encara més tard. Quan quedes a les set i et fiques a la dutxa a les set i encara així saps que arribaràs sempre el primer. Agraeixo la impuntualitat aliena, l’agraeixo cada cop més perquè ja gairebé no tinc temps per avorrir-me, i l’avorriment era un pilar bàsic de la meva vida: avorrir-me, anar en pijama i jugar al Football Manager. Però ara m’ha agafat això que en diuen «vida adulta» i necessito que els meus amics facin tard per oblidar que tinc coses a fer, coses pendents, i poder avorrir-me, perquè és en aquells moments d’esperar els impuntuals quan sorgeixen les idees i les ocurrències, quan un té temps per aturar-se.

Vivim com juguen els equips directes. Sovint directes enlloc.

La Lliga, en aquest sentit, aquest any no col·labora. Tant que demanaven igualtat i ara no la veig clara. Abans el Barça anava a jugar a Granada, per exemple, i a la mitja hora havia marcat tres gols i al descans cinc o sis, i podies organitzar-te amb calma llavors. Desconnectaves la ment i repassaves l’agenda, ordenaves la vida i les tasques, resolies comptes pendents. Podies avorrir-te, podies pensar en les teves coses. Però ara tots competeixen contra tots, ara qualsevol pot guanyar a qualsevol, ara la Lliga és màxima emoció i així no es pot.

El futbol contemporani no deixa respirar. Com a seguidor irremeiable, com a jonqui de partits i competicions, de vegades fantasiejo amb una vida a part, com Cecilio G quan va sortir de la presó. «M’agradaria viure normal», va confessar el raper en aquest diari durant una entrevista fascinant. «No sé, un viatge a Andorra, anar a... anar a Berlín, ¿no?, anar a menjar a una braseria els diumenges, ¿saps? Fer aquestes coses que jo no puc fer perquè, hòstia, és que ara t’empresonen, ara t’estàs barallant amb aquest per internet... doncs fins als collons, tio, la veritat», va dir. Ara, si no hi ha Lliga, hi ha Copa i si no, Champions, seleccions o el que toqui. Com Cecilio, tio, almenys a estones, fins als collons.

Ingenuïtat sana i estàlvia

Però només a estones perquè, malgrat tot, i temporada rere temporada, no sortim del bucle. Fa un segle, al seu dietari madrileny, Josep Pla va escriure que la tradició i qualsevol moviment que no tingués constantment la ingenuïtat activa d’il·lusionar-se, tindria molt poc avenir. Per això el futbol, que ja és tradició, és de present fèrtil i futur inesgotable. Primer perquè t’espera per més que hi renunciïs de vegades, perquè sap que al final sempre tornes. I sobretot perquè créixer taca, però la ingenuïtat i la il·lusió les deixem sanes i estàlvies al futbol, protegides i al marge, ens les guarda el nostre equip, sigui petit o gran. I encara que algú se senti brut sense saber per què, encara que es vagi embrutant pel temps sense tenir-ne la culpa, sense haver fet res, cada jornada és encara massa temptadora i cada partit és una finestra oberta a la possibilitat d’allò memorable.  

Temes: Futbol