Miriam Gutiérrez: en defensa pròpia

Miriam ‘la Reina’ Gutiérrez puja al quadrilàter i balla mentre colpeja i finta els cops que li arriben. Lluita per guanyar. I ho aconsegueix sempre. I una vegada fora, quan baixa del ring, es baralla perquè hi hagi respecte entre els joves; perquè ningú, com ella, pateixi violència de gènere i, també, perquè la boxa professional tingui el reconeixement que considera que falta a Espanya.

Aquesta vallecana (Madrid, 1983) es prepara per al Mundial amb cinc Campionats d’Espanya amb medalla i pelats en el seu palmarès. Com a professional, compta amb 12 victòries, cinc per KO, i cap derrota. El primer premi va arribar el 2009, al Campionat de Madrid.

Deu anys després, el març del 2019, es va coronar com a campiona d’Europa en la categoria de pes lleuger. Va ser el 23 de març. Lluitava a casa, al Casino Gran Madrid de Torrelodones. Davant tenia la britànica Samantha S. J. Smith.

«Va ser un dels meus èxits més grans, sobretot perquè tenia el cap al seu lloc. I el cor també. Era un tret amb molts nervis, una sensació estranya però preciosa alhora. Controlar aquestes emocions és el més difícil allà a dalt. Perquè d’una banda, vols disfrutar però, d’una altra, et trobes amb el nerviosisme, perquè lluites a casa i tampoc vols fallar la gent. I, alhora, et preguntes per què penses en els altres, si ho estàs fent per tu mateixa. És contradictori. El teu cap i el teu cor. El teu cor i el teu cap», relata la boxejadora.

Amb tot, assegura que ha sigut de les sensacions «més boniques» que ha tingut. «Sobretot quan em va pegar la primera hòstia. Allà em vaig dir que això ja no m’agradava tant. Però al final vam poder remuntar, perquè hi havia una bona preparació darrere», assegura. Al final, es va imposar per decisió unànime dels jutges (98-92, 99-91 i 99-92).

Va començar per casualitat

La seva exitosa carrera en la boxa va començar gairebé per casualitat. «Practicava full contact, kick-boxing... M’agradava molt i sabia que m’anava bastant bé. Així que al trencar-me l’adductor el que menys vaig voler va ser deixar-ho. Em vaig ficar directament en un esport de contacte on només s’utilitzessin les mans», explica.

El seu entrenador, que en aquesta modalitat era Omar Cadenas, li va aconsellar Jero García. «Que a sobre portava noies. Va ser un pioner a promocionar-les i tenir-hi confiança, perquè nosaltres també poguéssim entrenar-nos i fer competicions. Així que vaig anar amb ell», segueix.

Allà va començar la seva «bogeria amb el germà gran» (el boxejador fa de ‘coach’ des del 2015 en el format televisiu del mateix nom que s’emet a Espanya). Miriam Gutiérrez tenia uns 16 anys la primera vegada que va trepitjar aquest gimnàs, un antic garatge al madrileny barri de Lucero: «Aquí he passat més temps que a casa meva. Unes cinc hores al dia».

Dues aturades

L’ús intensiu del gimnàs només va baixar en un parell d’ocasions. Perquè en la seva trajectòria tan sols hi ha hagut dues aturades que no tenen res a veure amb l’esport.

Una va ser per la baixa maternal que va fer fins a cinc mesos després de tenir el seu fill. No va aguantar més temps parada. Li podia el ‘mono’. «No és aconsellable, però una vegada va tallar la lactància ja vaig dir: ‘Aquí s’ha de fer alguna cosa’.  Va ser ràpid. A més, venien els campionats i tenia clar que havia d’anar a totes», relata.

La segona parada sí que va ser més llarga. Culpa d’un altre cop que no tenia res a veure amb la boxa. Per llavors, la boxejadora tenia 19 anys i patia maltractaments per part de la seva parella de llavors. Quan estava embarassada de vuit mesos de la seva filla la pallissa va ser tal que el part se li va avançar.

I a partir d’aquí, assenyala, «van començar tots els dubtes i totes les pors» que la van fer separar-se de l’esport. Per sort, assegura que va tenir molta gent al voltant per ajudar-la. També Jero García, que va ser una de les raons per tornar al gimnàs i començar de zero. Per fer de «germà gran».

«Hi va haver molts dubtes cap als homes. Els tenia una miqueta d’odi. I aquesta és una de les coses que va haver de controlar Jero [García], estar amb mi en molts dels moments en què patia ansietat. Quan ell va començar a controlar una miqueta la situació, jo vaig començar a controlar-me a mi mateixa també.  I a partir d’aquí, tot el que tenia al voltant», relata.

També va haver d’aprendre a autocontrolar-se en les competicions «per poder començar a somriure»: «El que abans feia per odi vaig començar a tenir-ho com un gaudi. De pujar al ring enfadada a pujar somrient». Perquè la ganyota arriba quan posa els peus al quadrilàter: «A la gent li xoca molt, però jo no puc evitar agafar i pujar a un ring per fer aquest tipus de competicions, que al final és colpejar-te, i ser feliç. Jo sempre dic que és tocar i que no et toquin. I, sobretot, intentar ballar amb tota l’alegria del món, que és el que faig».

El passat a la pell

Si certes marques a la cara i a la pell exposen en el boxejador el passat en aquesta disciplina, a Miriam Gutiérrez la tinta que li recorre el cos permet veure tota una vida. Al braç dret se li veu el nom de la seva filla tatuat entre dues ales, com l’àngel que és per a ella. Just a sota hi ha la flor del pensament, al ser la Reina, «jardinera de sempre».

En el costat esquerre hi ha el nom del seu «nen», la seva data de naixement i la del seu casament. Des de la mà surt la paraula ‘resiliència’ (segons el Termcat, la capacitat de l’individu per afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc).

A l’esquena, una lleona amb una corona et mira als ulls amb força. El significat està clar: «L’animal no és que tingui gaire bon gest; mira fix i a la cara, que és com em considero jo. Soc una persona que va de cara, ho dic tot tal com és. I la corona és de la reina, perquè és el que cal ser en la vida per continuar avançant».  També s’hi veuen reflectits la protecció cap a la seva filla, la protecció de la seva tia cap a ella o la seva germana Coral.

El respecte envers la Reina

Tot això ho explica al seu gimnàs, que en el moment de l’entrevista és ple de gent: hi ha nens, joves, dones i homes. Tothom sembla saber el que ha de fer cada vegada que sona la sirena que marca l’alternança d’exercici.

El canvi respecte als homes va venir també pel que es va trobar quan va tornar a aquest lloc. «És un esport que antigament era masculí. No obstant, jo entro aquí i els anomeno cavallers, igual com ells a mi m’anomenen ‘la Reina’. Va ser tot per això: per com em tractaven», assegura. Pel respecte. «Una cosa que abans no passava, no respectava ningú, la veritat», confessa.

«Comences fent una abraçada al començar, mentre encara t’estàs posant els guants. Et colpeges sense parar, sabent que hi ha unes pautes i unes regles a seguir. I després, a l’acabar, hi ha una altra abraçada sense cap tipus de rancor. Per a mi, aquest és un dels valors que m’ha donat la boxa. També el respecte, la constància, el sacrifici. N’hi ha molts. Però sobre tot la companyonia, que és una cosa que jo valoro molt».

Valors que els transmet a adolescents amb xerrades en instituts. A elles els explica que cal que estiguin unides. A nois i a noies, que es respectin entre ells. «La unió fa la força. Si anem a desnivell al final és tirar-se porqueria els uns als altres, així que els transmeto tot el que dona l’esport: que hem d’anar de la mà», assegura.

El seu entrenador, Jero García, té una fundació en què Miriam Gutiérrez participa des de fa més de 10 anys per lluitar contra xacres com els abusos sexuals o la violència de gènere. Una tasca que ha servit perquè aquest mateix any li arribés una proposta política.

De l’esport a la regidoria

En les passades eleccions municipals, a Gutiérrez li van preguntar si, com a independent, acceptava anar de número dos en les llistes del PP. Va dir que sí i ara ostenta la Regidoria de la Dona, on també promulga els valors que li ha inculcat la boxa.

«Estic en un període en què em trobo molt feliç perquè estic aconseguint moltes de les coses tenint en unió un munt de dones, lluitant per i per a elles», assegura.

Un dels serveis fonamentals d’aquesta regidoria és el Punt Municipal de l’Observatori Regional de la Violència de Gènere. També duen a terme diferents programes amb l’objectiu d’assolir la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. En aquest sentit, la boxejadora destaca que hi ha els projectes que estan posant en marxa per a joves.

El despatx de l’ajuntament del municipi s’alterna amb els entrenaments, que continuen sent intensos. Tot ha d’estar a punt per al Campionat del Món WBA Interí en la categoria de pes lleuger, que es disputa contra la veneçolana Karen Batiz. I de nou a casa, al Casino Gran Madrid.

Igual que a l’ajuntament, compta amb un equip gran darrere. També amb els patrocinadors, que l’estan «ajudant a mort». «I això des d’Espanya –explica– és molt difícil. Em dol molt que sigui així, però fora, a escala internacional, la gent viu d’això, mentre que aquí és impossible». 

Notícies relacionades

Marc Gasol preveu invertir "milions" d’euros per remodelar el pavelló de Fontajau a Girona

Alcaraz: "He de guanyar aquí si vull recuperar el número 1"

Ni tan sols ella. «I ja ni perquè sigui dona. Però si ja en l’àmbit masculí és molt complicat, en el femení ho és encara més, per molt alt que sigui el teu nivell. Els diners no te’ls donen com a fora, on tenen beques molt grans amb què un pot viure mes a mes del físic i de l’esport de contacte. Aquí és impossible», assegura.

Tot i que la boxa guanya cada vegada més adeptes, creu que continua estant tant a escala professional com amateur. Però ella continuarà lluitant per canviar-ho. La pròxima batalla és el 29 de novembre, per aconseguir el mundial. Per continuar ‘ballant’.