04 d’abr 2020

Anar al contingut

LES REFLEXIONS DEL CARRILER BLANC-I-BLAU

Adri Pedrosa: «Si et centres en les xarxes t'acaben enfonsant»

El lateral esquerre de l'Espanyol, el jugador més ràpid de la Lliga, rememora el seu camí i els seus reptes de futur en una entrevista amb EL PERIÓDICO

Raúl Paniagua

Adri Pedrosa: «Si et centres en les xarxes t'acaben enfonsant»

RICARD CUGAT

Quan Adri Pedrosa entra en acció per la banda esquerra la grada de Cornellà es prepara per viure emocions fortes. El carriler esquerrà de l’Espanyol, de 21 anys, és un dels jugadors del planter més estimats per l’afició des de la seva estrena a Primera del curs passat. Tot ha anat molt ràpid en els últims mesos per al llamp de la Lliga. No és una opinió. El jugador de Castelldefels té el pic de velocitat més alt del campionat amb 35,11 quilòmetres per hora en un esprint, per davant de bales com Iñaki Williams o Gareth Bale. Més relaxat i reflexiu, conversa amb EL PERIÓDICO sobre el camí recorregut i els seus reptes de futur.

–¿Com ha viscut el vestidor el canvi de Machín per Gallego? L’equip, al cap i a la fi, és el mateix. Només canvia l’entrenador, però notes la gent molt més intensa, amb més ritme. Se sol dir que es juga com s’entrena. Les coses sortiran bé. Millorarem segur. Contra el Vila-real vam perdre, però des de l’inici els vam tenir embotellats, vam guanyar les segones jugades... És cert que estem en una dinàmica negativa a la Lliga, però arribaran els gols i el canvi

«Porto el cognom matern pel meu oncle. Ell em va iniciar en això. Amb 3 anys ja donava bons cops amb l’esquerra a la piscina de la seva casa de Castelldefels. Els meus pares només em diuen que disfruti»

–Vostè va ser un dels jugadors que més va celebrar la setena plaça aconseguida en l’última jornada contra la Reial Societat. ¿El motiva especialment l’Europa League? Sí, són tornejos que abans veies per la tele. Als meus companys els solc dir que el símbol que portem a la samarreta que hi diu ’respect’ només el tens quan jugues a Europa. A mi això m’il·lusiona i m’enorgulleix. L’ambient d’aquella última trobada mai l’oblidaré. La rebuda amb bengales, la victòria, la invasió final... Va ser un bonic final per a un gran any.

Pedrosa posa per a EL PERIÓDICO a la ciutat esportiva de Sant Adrià / RICARD CUGAT

–El seu nom complet és Adrià Giner Pedrosa, però llueix el cognom matern a la seva samarreta pel seu oncle. ¿Què significa per a vostè? És una espècie d’homenatge. El meu oncle em va iniciar en el futbol. Jo era molt petit i estava jugant a la piscina de casa seva a Castelldefels. Ell explica que amb 3 anys jo ja donava bons cops amb l’esquerra i colava la pilota a tot arreu. Em va apuntar al Castelldefels amb 4 i vaig venir a l’Espanyol a provar a alevins per un conegut del meu oncle. No em van agafar. Em van dir que anés a equips de més categoria i em seguirien veient. Vaig estar cinc anys al Gavà i després vaig tornar a l’Espanyol per quedar-m’hi definitivament.

«Em vaig ratllar per dins amb l’embolic de la samarreta de Messi. Hi va haver molts insults i va sortir per tot arreu. Demano perdó de cor als periquitos, però crec que no vaig fer res de dolent»

–Sempre ha jugat contra rivals de més edat i envergadura. Sí, recordo que era molt petit i me n’anava de tots per velocitat, tot i que d’infantils a cadets vaig notar molt la diferència física. Hi havia nois que em treien dos caps, però a futbol es juga amb els peus. A Gavà vaig aprendre molt i vaig competir en categories altes. Això sí, quan jugaves davant del Barça o l’Espanyol sempre queien golejades. En els meus inicis periquitos estava molt nerviós. Recordo que fins i tot vaig arribar tard el primer dia per un embús a la ronda. Però en el juvenil B ho vaig jugar tot amb Robert Cuesta. Em va fer confiança i aquí continuo.

–¿Destacaria algun entrenador com a figura clau en la seva carrera? Diria David Gallego. Vaig aprendre moltíssim d’ell. Tàcticament em va ensenyar molt. Jo venia del meu poble, on jugava per passar-ho bé. Em sap greu com ha acabat aquí. Al juny tots el veien com el millor entrenador i ara està fora. En el futbol només es veuen els resultats. D’un dia per l’altre canvia tot.

El carriler blanc-i-blau, al túnel d’un dels camps de la ciutat esportiva / RICARD CUGAT

–És el seu segon any a Primera i ja ha vist tres entrenadors. ¿El va sorprendre l’adeu de Rubi? Totalment. Estava de vacances a Eivissa amb alguns companys i vam flipar tots. Personalment ningú em va dir que se n’anava. Me’n vaig assabentar per les xarxes socials i altres missatges. Pensava que seguiria al capdavant d’un gran projecte. Són coses difícils d’entendre, però passen. El futbol.

«El futbol mou molta gent i tothom parla per parlar. Només has d’escoltar els teus companys, l’entrenador. Allò de fora és allà per donar espectacle» 

–¿Com porta aquesta progressió tan meteòrica en la seva carrera? ¿Li ha canviat molt la vida? Intento portar-ho amb normalitat. Al cap i a la fi es tracta de continuar jugant de la millor manera possible. És veritat que el futbol mou molta gent, hi ha moltes opinions. No s’ha de fer cas a les xarxes socials. Si t’hi centres t’acaben enfonsant. Tothom parla per parlar. Només has d’escoltar els teus companys, l’entrenador, els que juguen. Allò de fora és allà per donar espectacle» És cert que tampoc som al Barcelona, on els seus jugadors estan més exposats. Igual van de vacances i acaben cosits a fotos. Jo ho porto amb calma. Al meu poble de vegades em paren i m’agrada atendre’ls amb simpatia. Més que el futbol el que pot canviar la persona són els diners. Si tens més diners tens més possibilitats de tot.

–L’any passat ho va passar malament per demanar la samarreta de Messi. ¿Què va aprendre d’aquell episodi? Al principi vaig estar molt fotut. Era la primera vegada que em passava una cosa així. El problema és que va ser contra el Barça i amb Messi. Contra cap altre equip no hauria passat res. Hi va haver molts insults i va sortir per tot arreu. Em vaig ratllar bastant per dins. Per sort, en un parell de dies es va calmar una mica l’ambient. Va ser tot per culpa de les xarxes socials. Per una foto. Entenc perfectament que als periquitos no els agradés i els demano perdó de cor, però crec que no vaig fer res dolent.

Pedrosa posa en un córner d’un dels camps d’entrenament / RICARD CUGAT

–A més del seu oncle, ¿la seva família és molt futbolera? No, només el meu oncle. Els meus pares no en tenen ni idea i gairebé ho agraeixo. Tinc només 21 anys, però he vist de tot. En moltes ocasions els que espatllen els fills són els pares. Intenten inculcar-los coses que no són adequades. Jo no he viscut això. Sempre m’han dit que disfruti, que m’ho passi bé i que si algun dia això s’acaba i no em diverteixo ho deixi. El meu oncle, en canvi, és un sofridor. Ell era molt bo. De petit el va voler, fins i tot, el Barça. El que ell no va aconseguir ho he aconseguit jo. Arribar a l’elit. És el primer que em recolza, ve a tots els partits i em truca. Fins i tot corria per la banda amb el Powerade a la mà quan em veia entrenar a l’Espanyol i acabava exhaust.

«M’agraden els cotxes i vaig estudiar un grau en Mecànica. També soc un friki dels videojocs, però el primer és treballar al màxim. Practico l’entrenament invisible a casa. Si no et cuides et mengen»

–Tinc entès que de petit va tenir algun problema de salut pel seu caràcter nerviós. És cert. Tenia una espècie d’apendicitis que m’apareixia de tant en tant i de sobte se’m passava. Em va passar amb 10 anys o així. Vaig estar a punt d’entrar a la sala d’operacions alguna vegada i al final remetia. Era més per l’estrès que em provocava jo que per alguna malaltia. Em va passar una vegada al mes durant un any, però els metges no en trobaven la causa. Una vegada vaig tenir un dolor fort i em van operar finalment d’apendicitis. Va ser una intervenció una mica complicada perquè el tema estava molt amagat. Ho passava fatal. Després de la intervenció vaig millorar molt però encara tinc alguna molèstia després dels partits. 

Pedrosa marca el seu primer gol a Primera, l’abril passat davant de l’Alabès / TONI ALBIR (EFE)

–¿Quines aficions té? M’agraden molt els cotxes i vaig estudiar un grau en Mecànica que estic a punt d’acabar. Després també soc una mica friki. M’encanten els videojocs, passo bastant temps jugant-hi. Ara està de moda el Fortnite i sempre vaig ser del Call of Duty, el FIFA... Però ara estem en el món professional i això és el primer. Ho tinc molt clar. Entrenar al màxim i cuidar-se a casa. O poses això per davant o et mengen.

–¿Té algun pla especial per millorar la seva preparació física? Practico el que es diu l’entrenament invisible. A casa tinc unes màquines de pressoteràpia per recuperar bé, millorar la circulació de les cames... Em cuido molt. Estem en una temporada plena de partits. Lliga, Europa League, la sub-21 ... És bàsic cuidar-se bé i prevenir lesions. En el meu cas, la velocitat és la meva gran qualitat. Per això, tot i que vaig començar jugant d’extrem o d’interior, prefereixo fer-ho de lateral, amb camp per davant. Quan més sorprenc és arribant des d’enrere.

«Tinc el rècord de velocitat de la Lliga amb un límit de 35,11 km/h. Usain Bolt va arribar als 45 als 100 metres. És una barbaritat. Era un avió però, esclar, fa gairebé dos metres»

¿Ha calculat en quant temps recorre els 100 metres? No, això no ho he mesurat mai, però sí que m’han passat dades oficials del meu pic de velocitat. Ara mateix tinc el rècord de la Lliga amb un límit de 35,11 quilòmetres per hora. Són dades que mesuren la velocitat màxima del futbolista en un esprint. La temporada passada, en aquella carrera contra l’Atlètic de més de 87 metres, vaig assolir una punta de 34,7 km/h, però amb la pilota per davant. En aquest gol vaig acabar mort, no em podia ni moure. Vaig mirar per curiositat el límit que s’arriba en una carrera de 100 metres i Usain Bolt va arribar als 45 km/h. Potser sembla poc aquesta diferència de 10, però és una barbaritat. Usain era un avió tot i que, esclar, fa gairebé dos metres.

  

–¿Quin és l’adversari que més li ha costat defensar? Te’n diria dos: Chukwueze i Messi. L’extrem del Vila-real és un diable, saps que sempre se’n va cap a dintre però costa molt treure-li la pilota. I de Messi, ¿què descobriràs? No diu res sobre el camp, està sempre calladet, però amb el cos ja és capaç de deixar-te assegut. No necessita driblatges espectaculars. És el que causa més respecte. 

«És un somni viure els Jocs Olímpics al Japó. Disfrutar d’aquesta experiència deu ser una cosa molt gran. Imagina’t guanyar-los. Ja no entraria ni per casa»

–Aquest mes ha debutat precisament amb la sub-21 i l’estiu que ve hi ha Jocs Olímpics. ¿Li fa especial il·lusió aquesta cita amb esportistes com Nadal, Gasol, Federer o Lebron James? Uff, això és un somni. Tant de bo el pugui viure. Si no els visc ara, crec que ja no ho podré fer. Escoltar l’himne d’Espanya amb esportistes de tant renom deu ser una cosa fantàstica. Disfrutar de l’experiència d’uns Jocs Olímpics al Japó deu ser una cosa molt gran. Imagina’t guanyar-los. Ja no entraria ni per casa» 

Temes: Espanyol