Les vides que alegra el futbol

«El futbol em dona la vida». El Dawda té 14 anys i no pot evitar jugar amb la pilota als peus mentre parla. Fa cinc anys no en tenia prou amb els partits amb els seus amics del barri de Rocafonda de Mataró. Ell volia competir. A l’Espai Joäo Martí, una associació sense ànim de lucre local, li van concedir aquest desig. Es van convertir en el primer equip que no pertanyia a una escola que participava a la lliga escolar de Mataró. Ara celebren que la temporada que ve tindran un equip femení.

I tot és culpad’Ariadna. La jove de 16 anys es colava als entrenaments de l’equip mixt de l’Espai tot i treure’ls quatre cursos a les seves companyes. “L’Ari volia jugar a futbol però no disposava de les facilitats econòmiques per fer-ho a l’escola així que ens vam inventar un lloc per a ella aquí: ajudant d’entrenadora”, explica Ray Hendrasatya, el cofundador del’Espai Joäo Martí i coordinador de futbol de l’entitat.

“Quan jugo a futbol sento calma”, confessa Ariadna Soria. “M’ajuda molt en els moments en què estic enfadada i em vull aïllar del món; somio ser entrenadora per transmetre això”, reconeix Ariadna. Ara sembla que aquest somni és més a prop i les seves protagonistes seran les nenes del barri. “Crec que és molt important visibilitzar que les dones també podem jugar a futbol”, reivindica. “I entrenar-nos, esclar”.

La infància en el centre

En un barri com Rocafonda, la visibilització de la infància tan diversa que el forma és un repte per a l’Espai Joäo Martí. “Ja no és només visibilitzar el futbol femení en general, sinó també donar un espai a les nenes magribines o subsaharianes perquè s’ho passin bé i n’aprenguin amb un equip competitiu”, puntualitza el Ray. «La majoria dels nens han nascut aquí, però culturalment les seves famílies no comparteixen aquesta predisposició perquè facin esport»,explica la cofundadora Anna Maria Comas.

Però els recursos d’un espai com Joäo Martí són limitats. “Nosaltres vam començar això a cegues el 2012, crèiem en el projecte però al principi va ser difícil”, recorda Anna. No es podien complir tots els desitjos de qualsevol nen il·lusionat amb jugar a futbol ja que potser en la seva categoria per edat, no n’hi havia prou d’interessats, com li passa a l’Ariadna.

No tenien el més bàsic: ni equipament ni material esportiu, cada dia feien servir un espai diferent per entrenar-se i els berenars eren més aviat discrets. El pressupost no donava per a més.

La fada

Notícies relacionades

Sense nens

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

«Un dia l’Anna em va prometre un camp de futbol»,confessa, tot rient, el Ray. No li va portar un camp, però sí equipaments, pilotes, calçat nou per a tots els jugadors i la possibilitat d’obrir un equip de futbol femení. I Colacao va ser la seva fada. Amb les beques Vamos posen 300.000 € a disposició dels més joves del país, que somien amb l’esport.

“És molt gratificant veure tot l’esforç recompensat”, agraeix Anna. Vestits amb uns uniformes grocs brillants, l’Ariadna dirigeix el Dawda i els seus companys a la pista municipal del barri mentre el Ray i l’Anna els miren orgullosos. Dawda ara juga al club U.D. Molinos, però el vincle amb Joäo Martí és ferm. “El futbol em dona una alegria que no hi ha res que em doni”, confessa.