Borja Iglesias: «M'agrada que diguin que soc un tio normal. No canviaré»

Fa dos anys la cançó ‘Panda’, del raper novaiorquèsDesiigner, va triomfar tant al vestuari del Celta B que diversos jugadors es van acabar tatuant aquest animal, entre els quals un davanter espigat amant del hip-hop que ara triomfa a l'Espanyol. Borja Iglesias (Santiago de Compostel·la, 25 anys) s'ha guanyat l'afecte de tots els periquitos, fins al punt que el peluix de l'osset és el producte estrella de la botiga blanc-i-blava. Humil, atent i agradable, el Panda reflexiona sobre la seva vida i les coses del futbol abans d'enfrontar-se avui amb el Barça, a Cornellà.

¿Com s'ha adaptat a la ciutat de Barcelona? ¿Com és un dia habitual a la vida del Panda? Estic genial, molt a gust des del principi. Visc a la zona de Diagonal Mar, com altres companys. Té bona comunicació per venir a entrenar a Sant Adrià i també per anar al centre. El meu dia a dia és molt normal. M'aixeco, vinc a la ciutat esportiva, esmorzo, m’entreno i a dinar. De vegades em quedo per aquí, d'altres vaig amb la meva parella. A la tarda, vaig variant. Alguns dies tinc classes d'anglès, d'altres em dedico a conèixer la ciutat. M'encanta la zona del barri Gòtic. Em diverteixo passejant per allà. És preciós. També dedico temps als videojocs i a les sèries. Ara he començat a veure ‘Joc de Trons’ amb la meva nòvia.

¿Ha trobat el que esperava en un club singular com és l'Espanyol? En tenia referències molt bones. Vaig parlar amb Gerard Moreno, però també amb Manel Royo, Cristian Galas i Eric López, que van estar en el filial. M'havien parlat d'un club familiar i és just el que m'he trobat. La normalitat és el millor. M’hi trobo de meravella.

La seva arribada li va costar 10 milions d'euros al club. ¿Viu amb normalitat el fet de ser el fitxatge més car de la història? Per a mi és una cosa bonica. No m’ho prenc com una llosa, sinó com una manera d'incentivar-me més cap a la feina. És una inversió forta i arriscada. Això em motiva. Jo venia d'haver jugat només 12 minuts a Primera i un any a Segona.

“Piqué és un tros de jugador, dels millors del món. És un tipus peculiar que sempre diu el que pensa. Això m'agrada. És un repte apassionant guanyar el Barça”

Quan va marcar en cinc jornades consecutives va igualar la millor ratxa de Tamudo. ¿Li agraden les comparacions amb l'excapità periquito? De vegades me'l creuo per aquí i l’hi dic de broma: ‘Últimament surto en molts titulars al teu costat’. Per a mi és una passada, una barbaritat. Tamudo ho ha sigut tot en l'Espanyol i ha significat molt en el futbol espanyol. Si em comparen amb ell és que les coses funcionen bé.

El vestuari parla meravelles de vostè, no només pel seu joc sinó també pel seu vessant humà. ¿Ha assimilat amb naturalitat el pas a l'elit? Jo he sigut sempre com soc ara. M'agrada que diguin que soc un tio normal. No canviaré, però reconec que no és fàcil assumir tot el que es genera al voltant del futbol. El focus mediàtic és molt ampli i té molta càrrega. De vegades tendim a pensar que un és més o menys estúpid i potser és només una persona més introvertida. Cada persona és especial i assumeix les coses d'una manera. De vegades passa alguna cosa, t'etiqueten i és complicat capgirar-ho.

¿Quin és el seu primer record amb una pilota? ¿Com comença el seu camí? Jo vaig començar a jugar amb 5 anys a l'escola La Salle. El meu primer record com a futbolista és entranyable perquè així vaig conèixer el meu millor amic, que ho continua sent. Es diu Emilio. Amb els anys t’adones que el futbol té coses bones i dolentes, però et deixa persones. El meu grup d'amics de sempre continua mantenint-se. S'ajunten per veure els meus partits. Els meus pares tenen vídeos dels meus primers partits. És curiós veure'ls. M’encanta. És tot menys futbol. Tots corríem cap a la pilota, cap a un costat, cap a l’altre... Ens ho passàvem genial. De l'escola vaig passar al Rosalía de Castro, que després es va dir Santiago de Compostel·la.

Amb 14 anys va posar rumb cap a València. Iniesta sempre explica que es va passar plorant la seva primera nit a la Masia. ¿Li va costar separar-se de la seva família per marxar a mil quilòmetres? Els primers mesos els vaig portar bé però per Nadal vaig tornar a casa i no volia tornar a València. Em vaig adonar que els meus amics, la meva família, la meva gent, eren lluny. Ho vaig passar malament just quan vaig complir els 15 anys al gener, però després em vaig refer i la resta d'etapes les vaig superar bé. Van ser tres anys a València, en els quals vaig coincidir amb grans jugadors com Bernat, Alcácer, Isco, Portu...

“De vegades em creuo amb Tamudo i li faig bromes. És una passada que em comparin amb ell, una barbaritat. Ho ha sigut tot aquí”

Allà també va conèixer Fernando Morientes, uns dels seus ídols. ¿Què li va transmetre l'exdavanter? Va ser increïble. El nostre preparador físic va passar al primer equip i li va dir a Morientes que hi havia un nano que ho estava passant malament. Era jo. Va venir a veure'm, a animar-me. El primer que vaig fer va ser trucar als meus pares. Aquells 15 minuts que va passar amb mi són inoblidables. L’hi vaig comentar a Fernando fa poc i encara ho recordava.

De València passa al Vila-real i després torna a la seva estimada terra. A Vila-real vaig estar tres anys molt a gust, però l'últim no vaig jugar el que hauria desitjat. L'exdirector esportiu del Celta, Toni Otero, em va oferir tornar per jugar en el filial i va ser un encert. Vaig fer moltíssims gols a Vigo i vam formar un grup molt bo. Va ser fonamental per aconseguir el salt que buscava.

¿Existeix un descobridor o una persona clau a la carrera del Panda? Sí, m'agrada aquesta pregunta. És Paco Gómez, l'observador del València que em va portar fins allà. Som molt amics, parlem molt, li tinc un afecte immens. És el meu pare esportiu. Va ser capaç de veure un davanter centre en un tio que era a la banda. M'havia observat amb la selecció gallega i amb el meu equip. Va trucar a València per dir que tenia un davanter boníssim. Es va barallar amb molta gent per defensar-me i ara n’està orgullós, però més ho estic jo d'haver-lo conegut. M'ha tractat sempre com un fill.

«Amb 14 anys vaig deixar Galícia i me'n vaig anar a València. Per Nadal vaig tornar a casa per estar amb la meva família. Ho vaig passar malament, la meva gent era lluny»

A Saragossa és un ídol total. ¿Com va ser l'experiència en el club aragonès? Jo tenia una possibilitat en el meu contracte en el Celta que podia anar-me'n cedit a un altre club si no em quedava fix a la primera plantilla. Vaig parlar amb Unzue i al final vaig decidir marxar a Saragossa. Ho tenia clar des del moment en què va sortir la proposta. No em vaig equivocar. És una pena que al final se'ns escapés l'ascens després d'una gran temporada. Allà vaig créixer moltíssim com a jugador però també com a persona. Estava triomfant en el camp, però no acabava d'estar còmode amb mi mateix. No em trobava. En aquell moment vaig conèixer la meva nòvia. La Teresa m'ha obert els ulls en aquest sentit. Ha fet que em valori i m'estimi més. Això val moltíssim. Ara la tinc amb mi a Barcelona, es veu envoltada en un ecosistema que no coneixia, però està molt contenta. No vull que se'n vagi del meu costat.

¿En quin davanter s'inspira? N'hi ha moltíssims. Drogba sempre em va agradar. Era una bèstia. També Morientes i Fernando Torres, de qui tinc molts autògrafs. La seva dona és gallega, de Santiago de Compostel·la. Quan anava a la meva terra l’esperava a l'aeroport. Aquestes coses sempre se saben. T'acabaves assabentant quan venien bons jugadors. Anava a rebre'l amb els meus amics. Tinc fotos curioses amb ell.  Lewandoswki i Kane també m’agraden. Per la seva forma de joc, m’hi puc assemblar en alguna cosa.

«A Saragossa vaig conèixer la meva nòvia en un mal moment personal. La Teresa m'ha obert els ulls, ha fet que em valori i m'estimi més»

L'Espanyol va començar molt bé, però ha patit una petita sotragada. ¿Existeix preocupació per les tres derrotes seguides a la Lliga abans del derbi? Jo crec que l'equip ha sabut entendre aquestes derrotes i aprendre d'elles. Volem tornar a guanyar. Només pensem en això, a recuperar la nostra millor versió. En la gent perceps clarament que el derbi és un partit molt especial. Els periquitos encara es veuen en una bona posició i volen fer una cosa gran. És un repte apassionant vèncer el Barça.

¿S'imagina marcant el gol del triomf contra l'equip de Valverde? És bonic somiar aquestes coses. Sempre li dones voltes al cap i et veus en situacions positives. Jo somio veure guanyar l'Espanyol cada dia. Som un equip ambiciós que no té por de ningú. Tenim molt clara la nostra idea de joc i podem competir contra qualsevol. 

Li espera un intens duel amb Piqué, que l'any passat la va fer grossa a Cornellà. ¿Què n’opina, del central blaugrana? Piqué és un tros de jugador que està entre els millors del món. És un tipus peculiar que sempre diu el que pensa. Això m'agrada. El respecto moltíssim. Tinc ganes d'avaluar-me contra la defensa del Barça.

Ara he d'aprofitar aquest moment. Fa dos anys no em plantejava això ni en les meus millors pensaments. La selecció és una altra il·lusió, però no una obsessió"

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

A dalt no hi faltaran ni Messi ni Luis Suárez. ¿Què destacaria de tots dos? Allò de Messi és una bogeria. Cada vegada que agafa la pilota fa una cosa especial. Del que he vist és el millor sense cap mena de dubte. Ha mantingut un nivell excel·lent durant tota la seva carrera. És un fenomen. Suárez et treu un gol de qualsevol cosa. Sempre pots aprendre alguna cosa d'ell.

¿El motiva la possibilitat d'arribar a ser internacional amb Luis Enrique? Han sigut moltes temporades de treball. Ara he d'aprofitar aquest moment. Fa dos anys ni en les meves millors idees em plantejava aquest moment. Vaig fent passos petits, em vaig il·lusionant, estic molt a gust i vull anar millorant. La selecció és una altra il·lusió, no és una obsessió ni un objectiu fix. Si arriba ho gaudiré un munt. Representar el teu país ha de ser el màxim.