Mourinho, entre Camilo Sesto i Leticia Sabater

Superdiumenge de derbis en la Premier. A Londres, el de l’oest enfrontarà el Chelsea i el Fulham, i el del nord de la ciutat, a l’Arsenal i el Tottenham. Més amunt, on el riu Mersey, Liverpool i Everton batallaran a la ciutat dels pastosos i insofribles Beatles. Per cert, no s’entén per què Londres amaga els Rolling Stones, que haurien de tenir carrers, places i avingudes amb el seu nom, i en canvi exhibeix i ofereix sobre manera pòsters, samarretes i imants de nevera de l’estúpida foto dels Beatles creuant en fila un després de l’altre un pas zebra a Abbey Road.

Per fer del Sunday Derby una cosa que tingui un sentit especial també per a mi, he decidit apostar seriosament per primera vegada. No diners, és clar, perquè cal tenir-lo per jugar-se'l. Si el Fulham guanya a Stamford Bridge em calçaré uns patins i intentaré lliscar sobre el gel de l’Ice-Rink que hi ha davant del Museu d’Història Natural a South Kensington. Si el Tottenham fa el mateix a l’Emirates, adornaré la performance amb un jersei de Nadal. Aquests de llana gruixuda que combinen vermell, verd i blanc i que estan sobreadornats amb rens, arbrets de nadal, pare noels i flocs de neu.

Que passin les dues coses és tan difícil com que Westminster doni llum verda a l’acord entre el Regne Unit i la Unió Europea sobre el Brexit. Però no hi ha impossibles, així que estiguin atents al seu canal de YouTube. Si veuen a un matusser patinant -ara caic, ara m’aixeco-, serà un servidor en mode ¡Que bonic que és viure! complint la seva paraula, que és el que fa la gent de confiança. Aquestes apostes les he creuat amb un parell d’amics en un midday cuppa, que és la manera impronunciable que tenen aquesta gent per referir-se a un te o un cafè pres al migdia. Ells, més convencionals, van apostar diners. El dia que jo cobri en lliures, i a més puntualment, també apostaré d’una manera ortodoxa.

Sal i pebre per a una Premier en què tot té un aire d’excessiva previsibilitat. Pot ser que el país ja passi massa sobresalts amb la bogeria del Brexit i hagi decidit fer un respir en el terreny futbolístic. No hi ha res fora de guió.  El City de Guardiola guanyant sense despentinar-se, el Liverpool de Jürgen Klopp, les dents més blanques, simpàtiques i enginyoses d’Anglaterra, al darrere; i Tottenham, Chelsea i Arsenal d’alegres, competitives i necessàries comparses. Només l’United  ha dimitit del seu paper, oferint aquesta temporada, en lloc de futbol, rodes de premsa altisonants del seu eixelebrat, egoista i caricaturesc entrenador José Mourinho. El portuguès diu que el poder del Manchester United com a club s’ha esgotat i que ja no està ni estarà durant un temps entre els grans. Ell no té res a veure, ¡només faltaria! Cada vegada està més clar que José Mourinho envellirà igual de malament que Camilo Sesto o Leticia Sabater. ¡’Papi, vamos al turrón’!

Podria salvar-lo una versió millorada del Conte de Nadal de Charles Dickens. Mourinho, després de ser visitat per l’esperit del nadal passat, present i futur, pren la decisió de tornar a ser persona, després de prendre consciència de l’espantall en què s’està convertint. ¿S’imaginen? Jo ja veig la pel·lícula. Christmas en estat pur.