09 jul 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA EN EL 2018

Setién: «M'hauria deixat tallar un dit perquè m'entrenés Cruyff»

L'entrenador bètic reivindica el futbol de possessió, recorda els seus anys com a jugador a l'Atlètic de Jesús Gil i explica la seva trobada amb Pelé abans d'enfrontar-se al Barça

Antonio Baquero

Setién: «M'hauria deixat tallar un dit perquè m'entrenés Cruyff»

Quinze temporades com a jugador a Primera Divisió van convertir Quique Setién en història viva del futbol espanyol. Van quedar els seus 63 gols, el seu repte a Jesús Gil, que per a ell va encunyar l’expressió d’«anar amb dones estentòries» i uns anys al Logronyo del ‘gol a Las Gaunas’. Després de demostrar com a entrenador que al toc es pot triomfar a Segona B, va arribar a un Betis deprimit. En la seva primera temporada, l’ha posat a Europa i, amb un joc cruyffista, l’ha convertit en el tercer equip més vist a la TV. Malgrat un mal inici a la Lliga, Setién es mostra ferm en les seves conviccions. Aquest diumenge les posarà a prova de nou davant el Barça.

–¿Canviarà el Betis al Camp Nou? No. Si alguna cosa ens distingeix és ser valents, mirar de tenir la pilota. És veritat que hi ha equips que et poden sotmetre, com el Barcelona. L’any passat vam tenir 70 minuts bons. ¿Què passa? Que després hi ha desajustos i et fan un gol. Però vam tenir les nostres opcions. Si et fiques a darrere potser també hauria passat el mateix. Però allà perds l’essència del que mires de conscienciar als teus futbolistes.

Quique Setién a la sala de premsa del Betis. / JAVIER DÍAZ

–¿Per què sempre que arriba a un equip necessita ‘resetejar’ els jugadors? Els comences a comprometre amb una cosa que tenen dificultats per desenvolupar perquè mai els ho han demanat. Però a mi això no em frena. Jo quan dic a un central que es ‘va acabar això de rifar la pilota’ també li dic que crearem els mecanismes perquè surti jugant. I igual amb el porter.

–¿Com definiria Quique Setién la seva manera de jugar? Sempre li he donat molta importància a la passada. Jo quan jugava vaig patir molts entrenadors que no interpretaven el futbol com jo el sentia. Que jugaven en llarg, a la segona jugada... Ho vaig tenir clar quan va aparèixer el Barça de Cruyff. Estàs jugant contra ells, vols anar a pressionar i no arribes mai a la pilota. Et tires 80 minuts corrent darrere de la pilota sense tocar-la. I jo em vaig dir: això és el que a mi m’agrada. Vaig començar a veure el futbol d’una manera diferent. Vaig entendre l’essència del joc. Com t’associes, la col·locació, el joc posicional. Jo havia escoltat des de jove que s’havia de córrer i, de sobte, t’adones que no. Que el que s’ha de fer és jugar amb el cap i no amb els peus ni amb el cor. Perquè després xutes la pilota en llarg i com més ràpid la xutes més ràpid et torna. Per això em meravella Busquets, que és un futbolista intel·ligentíssim i que està permanentment llegint el joc.

–¿Com es va sentir quan li van donar el premi de la Fundació Johan Cruyff? Ho vaig agrair moltíssim perquè era un reconeixement real a una cosa que jo sentia. Evidentment amb els anys, vas adquirint matisos. Jo no és que tingui molta capacitat per inventar, moltes vegades copio el que veig, del que fa Guardiola, del que fa Sarri...

Jo havia escoltat des de jove que s’havia de córrer i, de sobte, t’adones que no. Que el que s’ha de fer és jugar amb el cap i no amb els peus ni amb el cor.

‑Al Lugo va trencar el paradigma que a Segona B no es podia jugar així. Però el va ascendir a Segona i hi va estar sis anys. Tothom em deia, tu no pots fer això a Segona B. De fet, vaig haver de convèncer tots els futbolistes de com jugaríem. Jo no canviaré. Abans de firmar jo adverteixo al club que si em coneixen com soc, perquè si no, és millor que firmin amb un altre entrenador.

Quique Setién durant l’entrevista amb EL PERIÓDICO / javier díaz

–¿Per què aquest estil de joc està sempre en el punt de mira? La gent tendeix a rebutjar les coses que no comprèn i sembla que tu has d’estar permanentment defensant aquesta manera de jugar. I això a mi em molesta molt. Sembla que quan perds això ja no val. Quan no guanyem o perdem però mantenim el nostre estil, jo davant dels meus futbolistes tinc molts arguments per defensar el que faig. Però si jugues a defensar permanentment, què els diràs als teus futbolistes quan arribes al vestidor. No tens res.

–Joaquín va dir que, en cas de no haver arribat vostè, s’hauria retirat. A mi m’hauria encantat tenir un entrenador que tingués les coses tan clares. Per això jo a Cruyff li vaig dir que hagués donat el dit petit per haver jugat en el seu equip, però no per jugar al Barcelona, si no per com jugava, perquè jo veia els futbolistes com disfrutaven. Els futbolistes els anem canviant els entrenadors. Els tallem la seva iniciativa perquè facin el que nosaltres volem. I no he conegut cap futbolista a qui no li agradi la pilota. Es fan futbolistes perquè volen la pilota, no per córrer darrere d’ella. A mi el concepte del migcampista defensiu em té traumatitzat. Perquè pel lloc pel qual més vegades passa la pilota tu has de tenir els millors futbolistes. És que és de sentit comú si vols jugar a futbol.

«A mi allò del migcampista defensiu em té traumatitzat. Perquè pel lloc pel qual més passa la pilota tu has de tenir els millors»

–¿Té la sensació de ser un dissident? Tant com un dissident no, perquè crec que en el fons a la majoria dels entrenadors els encanta tenir la pilota. Però el futbol també té urgències i els entrenadors entenen que sobreviuràs més temps sent conservador que agosarat. Hi ha moltes vegades que em poso davant de la televisió a veure futbol i no m’agrada, prefereixo jugar una partida d’escacs. Hi ha equips que si no he de jugar contra ells no els veig.

–Sona com a futurible per a la selecció i per al Barça. ¿Com ho porta? A un li afalaga. Però tampoc en faig gaire cas. Jo miro de viure amb intensitat en el dia a dia.

«Quan vaig debutar hi havia certa llicència per part dels àrbitres perquè et cosissin a ‘trets’. Era una cosa... fins que no apareix la televisió no es comença a protegir els futbolistes»

–¿Té en el Betis els jugadors per aplicar el seu joc? Aquest any més. L’any passat menys. Quan arribes a un equip no pots exigir. Per això, la filosofia de joc l’hauria de marcar el club. Quan vam arribar hi havia molts futbolistes que no entenien el que els demanàvem. L’any passat, Pau no estava acostumat a jugar amb els centrals. I aquest any sap que això és una part importantíssima. O Feddal, que venia de l’Alabès. I allà cada vegada que hi havia una pèrdua ells se n’anaven enrere i aquí els diem el contrari. I al principi hi havia desajustos perquè me n’anaven dos a pressionar i dos enrere.

–¿Què podem esperar del Betis aquesta temporada? El Betis aquest any creixerà. Estem jugant molt millor que l’any passat, estem defensant millor i estem atacant millor. Els gols arribaran. Ara mateix al Betis tothom l’identifica amb una manera de jugar que és atractiva.

“Jo quan dic a un central que es ‘va acabar això de rifar la pilota’ també li dic que crearem els mecanismes perquè surti jugant”.

–¿Quin llegat li agradaria deixar en el Betis? No soc un home de grans ambicions. Vull que el meu equip jugui bé ja que com a conseqüència d’això arribaran les victòries.

–Vostè s’estrena en el 76. ¿Com eren les defenses de llavors? Buff. A mi em va marcar Gallego, Migueli, Benito, futbolistes que eren extraordinaris. Jo era un nano tot just sortit del planter del Racing, que pesava 68 quilos. I llavors hi havia certa llicència per part dels àrbitres perquè et cosissin a ‘trets’. Era una cosa... fins que no apareix la televisió no es comença a protegir els futbolistes» Era una batalla. Sobreviure en molts camps era tremend.

Quique Setién, al gimnàs de la ciutat esportiva del Betis. /JAVIER DÍAZ

–¿Ha canviat molt el futbol? El futbol no hi té res a veure. Hi havia més espais. No es corria tant. Llavors es corrien 8 o 10 quilòmetres. I ara se’n corren 12 quilòmetres i a altes intensitats. No hi havia preparadors físics. Jo en el Racing el que més feia eren 10 minuts de carrera contínua.

«Hi ha moltes vegades que miro futbol i no m’agrada, prefereixo jugar una partida d’escacs. Hi ha equips que si no he de jugar contra ells no els miro.»

–I en el seu millor moment a l’Atlètic de Madrid arriba Jesus Gil. Per a vostè va encunyar Gil l’expressió d’estar amb «dones estentòries». ¿Tant ho eren? Aquest home va arribar tractant els futbolistes com a mers objectes. I ens vam plantar una sèrie de jugadors que en vam patir les conseqüències. Vaig estar nou mesos sense jugar i ell al·legava aquestes coses per acusar-me que no portava una vida professional. Tot era absolutament fals.

–I va acabar al Logronyo, en l’època en què es va encunyar la mítica expressió ‘gol a Las Gaunas’. Va ser una època extraordinària. Es van reunir allà un grup de futbolistes de molta qualitat i d’experiència. Jugadors que sortíem rebotats, que allà vam trobar empara i que vam donar un rendiment espectacular. Vaig estar amb Salva, Ruggieri, Polster, Abadia, Kleber, hi havia Angoy, Linde...

–¿Què li va passar amb Pelé? Pelé... (riu) Jo jugava a l’Atlètic i estava sancionat. Així que me’n vaig anar a una discoteca. I eren les tres o les quatre. I en una taula al fons em quedo mirant i dic, hòstia, aquell em sembla que és Pelé. I m’hi vaig anar acostant i, hòstia, que era Pelé. Vaig agafar un posavasos, un bolígraf i em vaig acostar on era ell i li vaig dir: –¿Li importaria firmar-me un autògraf? És que jo també jugo a futbol». I Pelé em va respondre: «¿I si jugues a futbol què fas a aquestes hores a la discoteca?»

«Vaig veure Pelé en una discoteca. Em vaig acostar on era ell i li vaig dir: «¿Li importaria firmar-me un autògraf? És que jo també jugo a futbol». I em va respondre: «¿I si jugues a futbol què fas a aquestes hores a la discoteca?»

–És vostè un apassionat dels escacs. ¿Què li han aportat? Pausa, capacitat d’anàlisi, control sobre les emocions. En els escacs, com en el futbol, és molt important controlar el centre del tauler. I perspectiva. No com estan les peces en aquell moment sinó com estaran al cap d’una sèrie de moviments.

–¿Com va ser jugar amb Kasparov i Karpov? Va ser una experiència increïble. A més era una etapa en què a mi m’estaven enganxant molt els escacs. Els havia estudiat i, de sobte, els tenia davant meu.

–¿Va guanyar? Què va. Aquests juguen contra 30 i els guanyen a tots.

«Si fos fitxa d’escacs, Joaquín seria l’alfil. I Messi, la dama, la fitxa que ho fa tot bé»

–¿Quina fitxa d’escacs seria Joaquin? Un alfil.

–¿I Messi? És la dama, la fitxa que ho fa tot bé.