Iribar: "Zarra era el que avui és Messi"

«Iribar, Iribar, Iribar és cojonudo, como Iribar no hay ninguno». Podria ser perfectament la versió B de l’himne de l’Athletic, encunyat a la final de Copa del 1966 malgrat caure contra el Saragossa. Coses només pròpies d’una afició com la blanc-i-vermella. El Txopo, pseudònim amb que es reconeix un dels porters més llegendaris del futbol universal, va complir dijous 75 anys, 56 d’ells dins de la institució bilbaïna, bagatge suficient per reflexionar sobre el club al qual va arribar amb 19 anys des del Basconia, quan la majoria d’edat en aquella Espanya franquista arribava a partir dels 21.

L’historial del porter va deixar empremta en el futbol. Iribar va debutar el setembre del 1962 davant el Màlaga a la Lliga substituint Carmelo (una altra llegenda bilbaïna sota els pals) i va militar fins a la temporada 79-80, guanyant les copes del 1969 i el 1973. Va disputar 614 partits amb l’Athletic i 49 amb la selecció espanyola. Iribar va ser el porter a la final de l’Eurocopa del 1964 Espanya-Rússia, la del famós gol de Marcelino a Iaixin, un dels referents del biscaí.

Ara bé, si hi ha un futbolista que de debò el va inspirar va ser Edmundo, el porter del seu poble, que jugava en el Zarautz i sempre vestia de negre. La figura del Txopo també queda fixa en la moviola d’aquella final de Copa amb el Betis en què li va tocar llançar l’últim penal. Esnaola va endevinar el xut i el títol va volar a Sevilla. Aquesta entrevista es va dur a terme poques hores després de conèixer la mort d’un d’aquells molts amics que va fer pel camí, Quini.

–L’imagino desolat pel sobtat adeu del BrujoMolt. Hi tènia molta relació des de la seva etapa de jugador i era algú molt entranyable. Un enorme futbolista i després un gran ambaixador de l’Sporting. Després de tant com va haver de lluitar per superar la malaltia, ara això. Molt afable, proper, afectuós... (s’emociona).

–Venim també d’una setmana trista a Bilbao per la mort d’un ertzaina en els incidents amb els radicals de l’Spartak i l’Athletic. ¿Com ho parem, això? És molt complex. Ha de començar la UEFA, però jo, que viatjo molt, crec que és un mal que està creixent per tot Europa. La solució ha de ser europea.

–¿Què  sent quan un nen l’atura pel carrer al crit de Txopo? M’emociona molt. Els nens són molt entranyables i espontanis, i jo en faig una lectura molt profunda, que és que els pares i els avis els parlen de la meva persona.

–Segurament vostè és l’única figura de l’Athletic que no ha sigut mai discutida. Per a mi és un orgull. He sigut i soc molt feliç estant aquí tota la vida.  ¡Què més li puc demanar a la vida!

" Els contractes antigament eren draconians. Firmaves per a tota la vida. Amb 30 anys, el Madrid em volia fitxar. No el vaig voler escoltar"                                         "

–Però se n’hauria pogut anar al Reial Madrid... Mira, el futbol ha canviat molt i llavors els contractes eren draconians. Firmaves per a tota la vida sempre que els anés bé a ells, i hi va haver gent que l’endemà podia estar al carrer. És veritat que amb 30 anys se’m va acostar el president José Antonio Egidazu i em va dir que hi havia allò. Però jo estava molt content i no vaig voler ni escoltar el Madrid. ‘Ni ho moguis’, li vaig dir. ‘Vull acabar aquí. Em pensava que ho sabies’. I vaig continuar fins als 37.

–¿Quin company diria que li va deixar empremta? En la primera caseta de l’Athletic, José María Orue. Era a qui més es respectava. Si algú feia una mala passada tots el miràvem. Es feia respectar i ens va fer veure que érem ambaixadors tant de l’Athletic com de la nostra terra.

–¿I algun rival dels que li van donar molta guerra? N’hi ha hagut tants... Amancio, Pirri, Cruyff, que va marcar una època... Era un plaer jugar contra ells. I amb qui vaig estar a l’Eurocopa, doncs Luis Suárez, però no pas el d’ara (riu). Era fantàstic en tots els aspectes.

–¿Quin altre futbolista va marcar un abans i un després a l’Athletic? Primer, aquella davantera que ens sabíem de memòria, Iriondo, Venancio, Zarra, Panizo i Gainza, recordada a tot Europa. Zarra vindria a ser avui una cosa semblant a Messi o Cristiano. I Gainza, el millor extrem golejador, que va arribar a fer vuit gols en un partit oficial. En la meva època Fidel Uriarte, el caràcter de Txetxu Rojo... Després, Julen Guerrero, Joseba Etxeberria... I ara, doncs Kepa, el porter.

" La tornada 'Iribar és cojonudo, como Iribar no hay ninguno' va sorgir en la final de Copa del 1966 contra el gran Saragossa de llavors. Vam caure 2-0, però així és l'afició de l'Athletic"  

–Quin culebró hem tingut amb allò que si se n’anava al Madrid... El més important és que la gent ha captat la seva vàlua des del primer minut i que tot ha acabat bé. Té un gran futur.

–¿Li va donar cap consell? Hi vaig posar tot de la meva part perquè es quedés, perquè jo soc una persona molt optimista. Tots hi hem parlat i hem fet tot el que hem pogut perquè es quedés, i aquí està.

–Diuen que vostè manté ben bé la mateixa passió pel futbol que el primer dia. És que fins i tot en un 0-0 mediocre jo veig detalls que m’encanten. El futbol és el millor invent en molt de temps i de fet l’afició creix cada vegada més.

–Molta gent no deu saber que Iribar va estar a punt de morir. Sí, van ser unes febres tifoidees el 1972. Jo ja sé el que és estar que no saps si te’n vas o et quedes. Però aquella temporada vam ser campions de Copa amb Pavic i va quedar tot en una anècdota.

–No n’hi deu haver gaires que hagin sortit a collibè perdent. Va ser en la final del 1966 contra el gran Saragossa de llavors i vam caure 2-0. Però així és l’afició de l’Athletic. I va néixer aquella tornada. ¡Impossible anar-me’n! Però més trist va ser l’any 77. Tercers a la Lliga, vam caure en la final de la UEFA contra aquella Juve que era la selecció italiana pel valor doble del gol fora de casa, i en la de Copa davant el Betis vaig fallar jo l’últim penal davant Esnaola. Ens vam quedar en tot amb la mel als llavis.

"És que fins i tot en un 0-0 mediocre jo hi veig detalls que m'encanten. El futbol és el millor invent en molt temps, de fet l'afició creix cada vegada més"

–¿Un record que guardi amb més emoció? El comiat del vell San Mamés. Em van deixar jugar els últims cinc minuts amb quatre exjugadors més i això em va quedar a l’ànima. Hi ha nanos que almenys em diuen que ja m’han vist jugar (riu).

–¿Com explica en els seus viatges la filosofia de l’Athletic? Que som orgullosos de ser diferents. A l’estranger se sorprenen que estiguem així, des de fa 120 anys, en l’elit. Últimament hem jugat finals europees i de Copa, i el 2015 vam guanyar la Supercopa al gran Barce-lona. Aquí es va viure amb molta intensitat. És molt complicat competir però tenim la força de l’afició i de Lezama, la nostra pedra angular. Però hem de fer molt d’esforç perquè es mouen xifres astronòmiques per fitxar. I hi ha deu equips europeus que ho desestabilitzen tot, i això no m’agrada.

–Els seus ídols van ser Iaixin i Zamora. I els vaig poderconèixer en l’homenatge que em van fer el 1976. Són aquelles coses del futbol que em posen la pell de gallina quan en veig les fotos en blanc i negre.

–¿Amb quin porter d’ara es queda? N’hi diré tres, De Gea, Courtois i Ter Stegen, tant és l’ordre. Hi ha gent amb molt de futur però aquests tres són els més consolidats.

–¿I jugador de camp? Amb algú que és pura invenció i engrandeix el futbol, Leo Messi. Avui que els espais es redueixen i hi ha tanta cobertura en defensa, té aquella sortida i aquell regat... Es treu coses del barret de copa durant tant de temps... I mira que n’he conegut...

–¿En el futbol es guanya de moltes maneres? És que com el Barça només pot jugar el Barcelona amb Guardiola i amb Messi. Els altres només poden copiar-ne detalls. Després és clar que pots guanyar de forma més directa, segons els teus jugadors...

–El periodisme esportiu ha canviat molt. Vostè només va tenir una disputa, amb José María García, quan li va preguntar si se sentia espanyol. Ha evolucionat molt. Sí, però no li guardo rancor, ens parlem si ens veiem. Cadascú és lliure de preguntar, però sempre que es respecti la paraula donada, i aquella vegada amb aquell tema no va passar (curiosament no se’l va tornar a convocar amb la selecció).

"¿Successors meus? Hi ha el meu net de quatre anys que ja es posa l'equipació i els guants.... La neta, que és més gran, va sortir amb altres inquietuds" 

–¿Com veu el pròxim Mundial? Sempre expectant que hi hagi alguna cosa que marqui la pauta els següents quatre anys. El veig molt obert amb Alemanya, Argentina i Espanya, que té molt bons jugadors. Si Messi arriba fresc... tant de bo hi hagi equips que marquin història com l’antic Brasil o l’Espanya del toc.

Notícies relacionades

L’asturià Pelayo Sánchez aconsegueix una gran victòria al Giro

El 70% de les nenes deixen l’esport

–Vostè ha dirigit la selecció d’Euskadi. Tot un orgull durant 18 anys, amb 20 partits, i recordo també el dia que per fi vam poder treure, i la portava jo, la iIkurriña al camp, una foto que és a molts locals i bars. Potser algun dia podrà ser reconeguda oficialment perquè de nivell n’hi ha per fer-ho.

–¿Descendents que el succeeixin? Hi ha el meu net de quatre anys que ja es posa l’equipació i els guants, tot i que avui deurà estar millor amb la neu... La neta que és més gran va sortir amb altres inquietuds. H