'Superjavi', nascut per volar sobre el gel

Ho va dir Paquito Fernández Ochoa i ho podria repetir la seva germana Blanca. I la podria reproduir Regino Hernández. I la firmaria, negre sobre blanc, després de la més gran de les cabrioles en l’aire i aterratge en el fred gel, Javier Fernández: «Aquesta medalla d’un espanyolet és com si un austríac sortís sobre les espatlles per la porta gran de Las Ventas». Perquè en esports tan minoritaris com aquests freds, nevats, gelats, el que han aconseguit aquests éssers únics, sacrificats i exclusius hauria de ser suficient per elevar-los als altars com a icones de l’especialitat i l’esport espanyol.

Javier Fernández (Madrid, 1991), Superjavi per als més amics, el noi nascut per volar sobre el gel i caure dret, assegura que només ha sentit pànic escènic una vegada. Va ser en el seu primer Mundial sènior, a Tòquio, el 2007. «Els nervis van poder amb mi. Perquè era molt jove, pel nivell dels rivals i perquè es van celebrar al Japó, on el patinatge sobre gel té tanta tirada com el futbol en altres països». Tenia 15 anys i va acabar el 35è.

No són aquests, ni de bon tros, els primers Jocs Olímpics del patinador espanyol. Fernández sabia perfectament que se sentia competint al més alt nivell, a nivell olímpic. Va participar a Vancouver 2010, on va acabar 14è, un lloc digne per a un país que no comptava amb un patinador olímpic des de feia més de mig segle, des que Darío Villalba va anar a Cortina D’Ampezzo el 1956. «Ja sabia que no eren els meus Jocs. Em faltava experiència», va afirmar llavors. Costa de creure si es té en compte que es va calçar per primera vegada uns patins amb només 6 anys, emulant la seva germana Laura.

El risc i la necessitat d'emigrar

«Era mogut, gairebé no feia cas, però clavava els exercicis», recorden Carolina Sanz i Iván Sáez, els seus primers entrenadors. «Des del primer moment vaig veure que tenia una cosa especial», afegeix Jordi Lafarga, que els va agafar el relleu. També té uns pares –Antonio, mecànic de l’Exèrcit, i Enriqueta, treballadora de Correus– que van entendre que potser el seu fill no era un bon estudiant, però que havia nascut amb un do. Per això no van dubtar a donar-li suport quan amb 17 anys va decidir emigrar per continuar creixent esportivament, primer a Nova Jersey, amb el preparador rus Nikolai Morozov, i després a Toronto, per posar-se a les ordres del canadenc Brian Orser, doble subcampió olímpic i que ha situat el seu pupil a l’elit.

«Brian és un crac com a entrenador. Si m’ha de pressionar, em pressiona; si m’ha de deixar al meu aire, m’hi deixa. I com a persona és com el meu pare, sempre hi és», subratlla Fernández. I, sí, també hi era el seu pare, Antonio. «Javier estava centrat. Sabia que anava ben preparat, però en aquest esport, pots tenir un mal dia i tot queda en no res». Els pares de Superjavi, com tots els pares del món, creuen que el seu fill s’ho mereix tot. «Pel gran esforç que significa entrenar-se, entrenar-se i entrenar-se, però també per la seva humilitat i companyerisme, que, al final, és del que ens sentim més orgullosos. Els èxits no l’han canviat», afegeix aquest mecànic de l’Exèrcit.

Un heroi molt normal 

Notícies relacionades

'Superjavi' Fernández es consagra amb un bronze olímpic

La paret més alta d'Alberto Ginés: com el primer or olímpic d'escalada busca un lloc a París 2024

Perquè si alguna cosa es pot destacar de Javier Fernández és que «continua sent el mateix de sempre». Després de ser campió del món el 2015, li van ploure qualificatius com «autèntic heroi», «símbol de l’esport espanyol», «orgull per al seu país», «referent per als joves»... Però tots els seus parents i amics, entre ells el també patinador Javier Raya, prefereixen destacar que «la humilitat és la seva principal característica». I aquesta humilitat és la que li fa repetir, un dia sí i un altre també, a Superjavi que ell només vol «fer disfrutar la gent amb els seus exercicis sobre gel».

Ningú parla malament d'aquest supercampió. Al contrari. El seu company a Pyeongchang, el donostiarra d'origen colombià Felipe Montoya, no n'és una excepció. «Ell està a un altre nivell que jo, és obvi. Però ens coneixem des de petits i la relació és igual. No ha canviat, segueix sent una persona pròxima i humil. Encara que ell sigui un gran campió, el tracte és el mateix de sempre».