Anar al contingut

Kilian: "De vegades tinc més por de mi mateix que de les muntanyes"

JORDI TIÓ / BARCELONA

Kilian Jornet, sense límits. / CAMILA TOVAR

El cor li batega a 35 pulsacions per minut en repòs, un registre que únicament s’accelera quan Kilian Jornet activa la seva màquina corporal per la muntanya o quan li toca trepitjar la ciutat i exposar-se als mitjans perquè així ho exigeix la seva figura mediàtica, una obligació de la qual busca fugir com més ràpid millor per tornar a Noruega, avui la casa seva, on torna a trobar-se amb ell mateix i el medi natural.

–¿Aclaparat per tant d’enrenou per la seva doble ascensió a l’Everest?
–S’ha de relativitzar tot una mica. Al capdavall, només he pujat a una muntanya, de manera que tampoc cal donar-hi més importància, però sí, m’ha sorprès tant d’enrenou mediàtic. Per això ja volia tornar a casa, tornar a entrenar-me, a córrer, recuperar una mica la meva vida normal.

–Ara resideix a Noruega, a Romsdal. ¿Què hi té en aquell país que no tingués a Chamonix (França)?
–Hi ha molta menys gent que a Cha-monix, que és com una mena d’universitat de l’alpinisme, i també hi ha muntanyes amb una dificultat tècnica semblant. Però sobretot hi tinc més tranquil·litat i una soledat que m’agrada.

–No va poder batre el temps rècord d’ascensió al sostre del món, però ¿n’està igualment satisfet?
–Sí, al final és com ho vius tu, com has experimentat tota l’ascensió i el que hi has après. Això és el que hi dona més valor, no només fer cim, que al capdavall penso que és només una anècdota.

–Ho va passar molt malament en el primer ascens. ¿Va pensar en algun moment a abandonar?
–No. Fins als 7.600 metres vaig anar força bé, però a partir d’aquella altura vaig començar a tenir símptomes forts de gastroenteritis, rampes a l’estómac, vòmits, i això em feia anar més a poc a poc. Però també era conscient que no patia ni problemes d’aclimatació a l’altura, ni congelacions, ni cap edema. Així que vaig anar tirant cap amunt.

 

Kilian Jornet

 

alpinista

 

Disfruto igual corrent una ultramarató, fent esquí extrem, escalant en roca o pujant l'Everest. Tot són sensacions diferents»

–¿Tenia previst arribar de nit al cim?
–No, pensava arribar-hi a mitja tarda, però al trobar-me malament tot va canviar. Però també va tenir el seu moment bonic, sobretot quan a 300 metres del cim vaig poder contemplar una espectacular posta de sol. Ser allà tot sol i tenir aquell espectacle i l’Everest per a mi va ser un moment extraordinari.

–¿Per què va voler tornar-hi a pujar?
–Van passar cinc dies i ja m’havia recuperat bastant de la gastroenteritis, tot i que encara estava cansat, però com que al camp base tampoc hi tenia res millor a fer, vaig aprofitar la finestra de bon temps i ho vaig tornar a provar, aquesta vegada des del camp base avançat, on uns amics em van deixar dormir a la seva tenda menjador.

–Els rècords de Stangl (16 h, 42 min) i Kammerlander (16 h, 45 min) a l’Everest eren les referències. ¿Quin temps pensava fer vostè?
–Entrenant-me havia comprovat que pujava de 6.400 a 8.400 metres en sis hores, era la referència que tenia al cap, encara que després tot depèn bàsicament del temps i de com et trobis.

–¿Va fer el recorregut en solitari?
–Vaig coincidir amb gent que pujava i una altra que baixava, però les dues ascensions les vaig fer sol.

–¿L’ha molestat que es posés en dubte la doble gesta, constatada després gràcies al registre del GPS?
–No, gens. Al final, quan fas qualsevol activitat, hi ha gent a qui li agrada i una altra a qui no. Jo vaig allà a escalar, no a estar connectat a les xarxes socials tot el dia. Després, de tornada a casa, amb tranquil·litat, ja tens temps de descarregar les fotos i el GPS per veure la ruta que has fet. Estem mal acostumats que hi ha gent que ho fa tot amb total immediatesa. No és el meu cas, per mi és més important estar escalant que parlant.

–¿Però entén que hi hagi gent que se sorprengui amb les seves gestes i fins i tot les qüestioni?
–Bé, sorprèn perquè és una cosa que no s’acostuma a fer, que no és habitual. Però és el mateix que va fer Ueli Steck a l’Annapurna i el Shisha Pangma, on alguns van posar en dubte que pugés a tanta velocitat. Però, al capdavall, és més desconeixement que cap altra cosa.

–¿Portava ampolla d’oxigen?
–No, res. I per a mi era important no portar-ne, perquè no és el mateix grau de compromís pujar sabent que portes una ampolla d’oxigen per si passa res que saber que no en tens. Quan no en tens, el compromís és més alt. És el mateix que no tenir comunicació. Per a mi era important pujar sense portar telèfon satèl·lit o ràdio perquè les decisions les prens tu mateix i si tens problemes, els has de resoldre per tu mateix. Ho volia així.

–¿Duia farmaciola d’emergència?
–Sí, amb dues pastilles de Diamox, una de Dexametasona, una altra de Dispirin i Tramadol, per si tenia un edema.

–Però es va adaptar molt bé a l’altura i la disminució d’oxigen.
–Crec que és el cop que millor ens hem aclimatat. Primer, a casa, amb una tenda hiperbàrica, després als Alps, per sobre dels 4.000 metres, i ja a l’Himàlaia, amb l’ascensió al Cho Oyu.

–¿Tenia clar que al més mínim símptoma d’edema havia de baixar de seguida o estava disposat a ajustar?
–Tenia clar que havia de baixar perquè quan notes aquests senyals, tens unes sis hores de vida. No comptava amb camps d’altura per descansar ni amb l’ajuda de xerpes. Sol i sense oxigen, sabia que en aquest cas tenia poques opcions de seguir viu.

 

Kilian Jornet

 

alpinista

 

Arribar al cim és una anècdota. El més important és
el que experimentes i aprens durant l'ascensió»

–¿Com ho fa Sébastien Montaz per gravar-lo amb la càmera? ¿El segueix de prop, el filma a distància...?
 –Quedem en algun punt de la muntanya. Li dic a quina hora crec que passaré per un lloc i sol sortir algunes hores abans per esperar-m’hi. Després, em segueix uns metres amb la càmera. A l’Everest, em va esperar al coll nord, a 7.000 metres, i quan vaig passar per allà ja tenia el dron preparat. Un dia va arribar a pujar fins als 8.000 metres, però no vam coincidir a aquella altura.

–¿Se sent corredor de muntanya, alpinista, esquiador…?
–Les etiquetes no m’agraden i primer de tot s’hauria de definir bé el que significa alpinista. Jo no sé què és un alpinista, tot i que em quedo amb una definició de Jordi Corominas («qui fa una activitat màxima en muntanya amb el mínim desplegament de parafernàlia possible»). Disfruto igual fent una carrera, una ultramarató, esquí extrem, escalada en roca o pujant l’Everest. Tot són sensacions diferents.

–¿Com assumeix posar la vida en risc i que amics com Stephane Brosse, al Mont Blanc, i Ueli Steck, al Lothse, ja s’hagin quedat pel camí?
–Sempre veus el risc, però de vegades acabo tenint més por de mi mateix que de la muntanya. Alguna vegada he pensat: «Ets gilipolles, t’has posat en risc de forma innecessària». Però també he fet marxa enrere perquè les sensacions que tenia no eren les millors. S’ha de buscar l’equilibri. El que li va passar a Ueli em va impactar. Estava fent un alpinisme de futur, molt innovador.

–¿Què li sembla allò d’Alex Honnold, pujant els mil metres de la paret del Capitán sense cordes?
–Brutal, és molt inspirador. 

–¿Es veu fent res semblant?
–No a aquest nivell. He escalat en roca, però no amb aquesta dificultat. Em falta molt de braç per pujar tot allò.

–¿Tornarà a l’Everest?
–M’agradaria tornar a l’Himàlaia per fer coses noves, però no soc de repetir coses que ja he fet.