I Franco obria els carrers

A la llunyania es veien els llums blaus dels cotxes de la Guàrdia Urbana i un autobús amb els intermitents posats. Anaven al ritme de Franco. Però ¿qui és Franco?  No va ser gens difícil parlar amb ell, al trot, perquè als 70 anys aquest torinès que volia completar la marató de Barcelona en poc més de sis hores explicava som­rient que això de córrer, córrer, li queda força lluny, que caminant s’arriba a tot arreu... a les torres venecianes de la plaça d’Espanya, el senyal per veure que la meta, el final del suplici, ja era a tocar.

Quan passava Franco els voluntaris retiraven les tanques, la ciutat tornava a la llibertat i els ­'runners' deixaven la calçada per als amos habituals, els cotxes, apartats i aparcats durant unes hores de la seva activitat habitual.

En Pere i la Glòria -a la confluència dels carrers Bruc i Rosselló- van intentar creuar el carrer amb les cadires i el seu gos. Però per a uns avis era una tasca impossible. La marató, no s’ha d’amagar, també provoca molèsties i travessar, encara que el semàfor estigui verd, és impossible per a persones d’edat avançada. El volum de corredors impedeix el pas, si el vianant no té agilitat, durant més d’una hora, en el tram central de la prova, entre els participants que intenten acabar la marató entre les tres i les quatre ­hores.

Però a en Pere i la Glòria l’inconvenient no els va preocupar gaire, perquè ells, encara que volien estar a l’altre costat del carrer, havien vingut per animar en Jordi, el seu fill, i s’havien emportat de casa les cadires en un carretó, per alleujar-los del pes, una rutina habitual per a ells aquests últims anys. El seu fill, en Jordi, fins i tot va tenir la fortuna de veure els pares, saludar-los i emportar-se com a premi uns lladrucs del gos, que el va reconèixer, que el va olorar entre la multitud, entre els que pretenien acabar la marató en menys de tres hores i mitja.

En Jordi era un més dels 'humans', anomenats així perquè, encara que fossin més o menys ràpids, corrien a una velocitat tolerada per milers de 'runners', cap dels quals seria capaç d’aguantar ni 150 metres algun dels africans, els que corrien de veritat, i que van passar pel mateix punt on hi havia el matrimoni ancià uns 45 minuts abans que el fill de la parella. Després del pas del petit grup d’atletes de Kenya i d’Etiòpia, sí que era possible travessar el carrer, i fins a agafar-s’ho amb calma, perquè al darrere d’ells no es ­veia ni una ànima en pantalons curts i vambes.

UNA VEÏNA EN 'TOPLESS'

No van veure tampoc la veïna del primer pis de la casa que feia cantonada, al costat marítim de Bruc-Rosselló, i que va tenir la idea de rebre els maratonians en 'topless', amb la melena caiguda i protegint la intimitat dels seus pits per donar un toc més sensual a l’escena.

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

¿I què es pot dir de la bogeria de Michel? Perquè realment no hi devia tocar gaire per recórrer els carrers de Barcelona amb la torre ­Eiffel al damunt. No era tan gran ni tan pesant com l’original, però carregar un artefacte de gairebé quatre metres, amb la ban­dera francesa a la punta, ficar-s’hi dins i afrontar 42.195 metres -i a més per sota de les quatre hores-, sí que tenia mèrit. ¿Una pro­mesa? ¿Un repte? «Que s’adonin d’on soc», deia Michel en francès, i no entenia gaire les bromes d’altres corredors que passaven pel seu costat. «¿Que potser és l’àrbitre de dimecres, castigat pel PSG?». No. No era cap penitència i tampoc hi havia Denis Aytekin a l’interior de la rèplica del monument més famós de París.

Michel era un més entre els milers de francesos que s’havien apuntat a la marató de Barcelona, gràcies al matrimoni i la col·laboració que existeix amb la de la capital francesa. I molts com­patriotes seus es repartien en alguns punts de la ciutat. Corrent per la Meridiana se sentien els ànims d’un aficionat, amb una bandera tricolor, que quan descobria un dels seus cridava allò d’«¡allez les bleus!».