El muntanyenc essencialista

Sota l'aparença d'explorador britànic de l'era victoriana emergeix la figura d'un muntanyenc clàssic, fidel als principis de l'alpinisme més essencial. Una manera d'entendre i de viure la muntanya que segueix portant a la pràctica, als seus 59 anys, fins i tot per sobre de l'evolució i la massificació que ha experimentat aquesta disciplina en els últims decennis, per al desconsol de molts. És la manera que té Javier Botella de Maglia de plasmar la seva particular relació amb els grans cims, els que va descobrir als 11 anys gràcies a la lectura. «Els llibres van despertar en mi el desig de ser alpinista», un somni que va quedar forjat a ferro després de llegir 'Annapurna, primer ochomil' (de Maurice Herzog) i que ha pogut materialitzar al llarg de la seva llarga trajectòria alpinística, plasmada ara al llibre 'Montañas que nos hicieron soñar' (Ed. Desnivel), una minuciosa «descripció de les serralades de la Terra des d'un punt de vista vivencial», explica aquest muntanyenc valencià i, també, metge intensivista, especialitzat en medicina de muntanya, disciplina sobre la qual ha escrit diversos llibres amb la seva dona, Aurora Espacio, metge i muntanyenca com ell.

Admirador de Tom George Longstaff, aventurer i metge britànic (1857-1964), que es va convertir en el primer home a pujar a un cim de 7.000 metres el 1907, a l'Himàlaia, Botella recorda la seva primera incursió en la muntanya, amb 9 anys, un cim de poc més de 400 metres, a la valenciana serra Calderona. «Va ser una ascensió que vaig afrontar amb el mateix esperit que després em va portar a l'Himàlaia».

Una experiència que anys més tard va poder experimentar en tota la seva dimensió, especialment formant part de la primera i exitosa expedició valenciana a l'Everest (1991). Amb anterioritat, el 1984, ja va provar fortuna al Gasherbrum II (8.035 metres), cim que se li ha resistit dues vegades, fins que, per fi, el 1995, va poder assaborir la sensació de trepitjar el cim d'un dels 14 vuitmils, el Cho Oyu (8.201 metres).

La seva condició de metge el porta a afirmar que afrontar un cim d'aquesta altura «no és gens saludable, però la il·lusió és tan gran que fa sobreposar-te al perill». Però no s'ha d'obviar perquè el que és més important per a qualsevol muntanyenc no és arribar al cim, sinó tornar per explicar-ho, si s'ha aconseguit l'objectiu, o per tornar a pujar-hi si la muntanya no s'ha deixat.

Aquesta és la màxima que encara segueix al peu de la lletra Botella, que viu aquesta disciplina d'una forma molt peculiar. «Puc afirmar sense ruboritzar-me que en ple segle XXI segueixo afrontant el muntanyisme des d'un enfocament totalment romàntic, com podia tenir un alpinista del segle XIX». Per això segueix portant amb orgull la motxilla, conservada de forma impecable, que li van regalar els seus pares quan era petit i pujant muntanyes amb les llegendàries botes Galibier de cuir que l'han portat per tot el planeta, des de l'Himàlaia fins als Andes, passant per Alaska, on va pujar al cim del McKinley, Groenlàndia i ara, la primavera que ve, al Canadà. Cap allà volarà per intentar pujar al Mont Logan (5.959 metres).

A peu des del poble

Notícies relacionades

El Reial Madrid supera els 200 milions en fitxatges de classe mitjana i encara li falta un galàctic al migcamp

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

La seva manera d'entendre el muntanyisme el manté fidel a una tradició inherent a aquesta disciplina. «Sempre pujo les muntanyes caminant des de l'últim poble més pròxim. És una cosa molt personal». Com també ho és fer prevaler la seguretat per sobre de qualsevol altra cosa. «La meva visió de la muntanya s'acosta més al desig d'extasiar-me davant la bellesa de la naturalesa que davant la proesa esportiva, sense desmerèixer en absolut això segon», assegura, convençut també que als cims «es puja més amb el cap que gràcies al físic».

Per això, una cosa que també el diferencia de molts altres alpinistes, no fa cap preparació específica. «El meu únic entrenament és anar caminant de casa a l'hospital i al revés, o els quilòmetres que faig diàriament entre llit i llit dels meus pacients», diu fent broma. I és que Botella només entén la muntanya com una forma «d'acostament a la felicitat mentre es comparteixen experiències amb familiars i amics». I ho desitja prolongar molt temps, l'esperit aventurer que es manté gràcies «a la il·lusió, la persistència i una bona salut». De tot això en va sobrat Botella, fidel reflex de l'alpinisme més clàssic.