Un salt al passat

Hi va haver un temps, ja llunyà, en què cada 1 de gener els espanyols tenien un al·licient a l’hora d’asseure’s a veure per la tele els tradicionals salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen, cita ineludible aquell dia juntament amb el Concert de Cap d’Any i que, segurament, molts aprofitaven per fer una becaina al sofà després del copiós dinar o per recuperar forces després d’una moguda festa de la nit de Cap d’Any. El motiu per estar atents no era cap altre que entre els saltadors hi havia un espanyol, Ángel Joaniquet Tamburini, que va participar en dues ocasions (1979-80 i 1980-81) en el llegendari Torneig dels Quatre Trampolins.

Era l’època en què Espanya comptava amb un bon planter de saltadors que tenia en Joaniquet, Bernat Solà i José Ignacio de Rivera (entre altres) els seus màxims exponents, fins al punt que tots tres van arribar a competir als Jocs Olímpics de Sarajevo del 1984 (Solà va repetir a Calgary-88). Ara Joaniquet, ja amb 54 anys, comenta per a Eurosport algunes proves dels Quatre Trampolins (dijous va analitzar la de Bischofshofen, a Àustria), a la vegada que ha plasmat en un llibre ('En un salto', T&B Editores) tota la seva trajectòria com a saltador, deixant constància de l’època daurada d’un esport que a Espanya va desaparèixer el 1996 i del qual a penes queden vestigis com el trampolí que encara segueix dempeus a la Molina.

ESTRENA A LA MOLINA

«És un llibre que dedico a un esport que m’ha donat moltes coses en la vida, alegries, tristeses, aventures i quatre idiomes, a part dels dos materns», explica l’Ángel, que es va iniciar en els salts als 11 anys, precisament a la Molina, picat en el seu orgull després que la seva germana, Pili, s’atrevís a llançar-se per aquella rampa que a ell el terroritzava. Però va acabar saltant i ja ningú més el va fer baixar del trampolí.

(A dalt, a la foto, Bernat Solà, José Ignacio de Rivera i Joaniquet)

Amb 17 anys, va agafar la seva maleta per iniciar un viatge que el portaria per mig món, amb parada obligada a Innsbruck, on va viure més d’un any amb el repte d’aprendre dels millors: els saltadors austríacs. I allà va descobrir que gairebé tot el que havia après del seu primer entrenador no servia per competir a l’estranger. «Josep Serra era un visionari, una bona persona i un entusiasta d’aquest esport. Ens va ensenyar a saltar molt estirats, tensos, de forma antiaerodinàmica, i quan vam anar a l’estranger vam veure com saltaven els altres. No tenia res a veure», recorda l’Ángel, que confessa que fins i tot els jutges i altres saltadors es mofaven dels espanyols.

CONSTÀNCIA I PASSIÓ

A poc a poc, no obstant, la cosa va anar canviant, una millora gradual que només pot atribuir-se a la constància i a la passió de saltadors com Joaniquet, ja que els mitjans que posava la federació espanyola eren molt limitats, malgrat els esforços, comparat amb la resta d’equips europeus. No va ser fins al 1981 que es va comprar una furgoneta per poder desplaçar l’equip per Europa. Enrere, per fi, quedaven els eterns i esgotadors viatges en tren i autobús, portant a sobre els esquís de 2,40 metres, tota una nosa.

L’arribada de l’entrenador eslovè Ivo Cernilek, a mitjans dels 70, va suposar un punt d’inflexió. «Salta amb corrassón, va ser pràcticament la primera frase que Ivo va aprendre en espanyol. Ens ho deia perquè ens llancéssim sense por», explica l’Ángel. La progressió va ser evident. En un sol any, el rècord d’Espanya va passar dels 34,5 metres d’Eric Hebolzheimer als poc més de 50 metres de Tomás Cano, marca que va aconseguir el setembre del 1977.

IMPULS A 90 KM/H

A poc a poc els saltadors espanyols van anar guanyant la batalla al terrible repte, per a la majoria de mortals, d’«entrar de ple en el buit». És a dir, el que suposa sortir projectat a més de 90 km/h per emprendre un vol que pot sobrepassar els 100 metres en poc més de tres segons. «Entenc que la gent pensi en la por al veure els trampolins gegants, però nosaltres estem preparats per fer aquests salts», afegeix Joaniquet. La seva millor marca personal el va portar fins als 99 metres (95 en competició oficial). A principis dels 80, ja era un més de la Copa d’Europa i del Món, encara que els austríacs, finlandesos i suïssos jugaven en una altra Lliga. De fet, el gran inspirador de Joaniquet va ser el saltador suís Walter Steiner. «Tenia gravat un salt seu en vídeo, era un salt perfecte, que vaig visualitzar centenars de cops»..

"M'agradaria tornar a saltar, però ho veig complicat. Hauria de començar de zero"

El somni de l’Ángel es va veure materialitzat el 1984 al poder competir als Jocs de Sarajevo. Una immensa alegria que inesperadament es va convertir en una profunda tristesa. «El delegat tècnic va parar la prova quan jo em disposava a saltar. Vaig estar més d’un quart d’hora parat, a la línia de sortida, enmig d’una gran nevada. La rampa es va omplir de neu, no estava en les millors condicions i vaig saltar amb la por de no caure. Vaig saltar uns 15 metres menys del que havia fet en els entrenaments. En ple vol, ja vaig començar a plorar i quan vaig arribar a sota les llàgrimes se m’havien congelat». Aquí es va acabar la seva participació olímpica.

Notícies relacionades

Un Barça al caire de la bogeria

Ens falta un punt

(Joaniquet, dimarts passat a Barcelona. Foto: JORDI COTRINA)

Després de penjar els esquís el 1986, a Joaniquet sempre li va quedar un cert rosec de tornar a saltar. «La meva dona em va fer prometre que no saltaria més fins que l’últim dels meus fills complís 18 anys». Això succeirà aviat. «Sí, em vindria de gust provar-ho, però hauria de començar de zero. Ho veig complicat», admet, entestat a fer un salt al passat perquè ningú a Espanya s’oblidi d’un esport que l’hi va donar tot.