Dones sense escut

Resultava habitual que la matinal nadalenca albergués un programa doble. En aquell tancament de 1970, organitzada a favor de la campanya benèfica de Ràdio Nacional, es va registrar una altra fita de proporcions històriques, ja que va significar l'arrencada de l'era moderna del futbol femení a Catalunya.

Després de mig segle d'absència, l'anomenada Selecció Ciutat de Barcelona es va enfrontar a la UD Centelles davant un públic tan condescendent com reticent a concedir aquesta pràctica al sexe feble, per esgrimir llenguatge d'època. Aquell dia, a les noies no els van permetre vestir la samarreta blaugrana, ni l'escut. Es van conformar amb pantalons i mitgetes del club. A sobre, com recorda Carme Nieto, una de les pioneres integrants, van haver d'aguantar la retransmissió en directe per megafonia del polifacètic Pedro Ruiz, trufada de comentaris potser permissibles en aquell context social i avui denunciables per políticament incorrectes, amb una qualificació suau.

La dinàmica Nieto resulta torrencial al reviure l'experiència: «El president Montal ens va recolzar, encara que sense permetre'ns portar el nom del Barça. Això de dones jugant a futbol no estava ben vist. Només ens vam entrenar juntes la vigília i César, l'exfutbolista, a penes va aparèixer el primer dia. Va veure el panorama i se'n va anar. Ens vam quedar amb Ramallets com a entrenador, que va ser molt pacient i respectuós, gairebé un pare. Érem tot voluntat, però no en teníem ni idea, normal. Jo havia jugat als carrers, sense tècnica, sense que ningú ens donés cap consell».

El metge i la infertilitat

«Recordo -prossegueix Carme Nieto- l'enveja del meu germà quan l'hi vaig dir. Ell somiava saltar al Camp Nou i de sobte es trobava la nena debutant en aquella catedral. Ens vam acostumar a ignorar el que ens deien. Qui no es ficava amb les cames, el cul o els pits, esperava que se'ns descordés el sostenidor. I ho deixaven anar, tan tranquils. Encara guardo l'entrevista publicada amb cert metge. El senyor assegurava que el futbol femení podia provocar infertilitat. Vaja, que corríem el risc de no ser mares. En una altra ocasió, algú em va argumentar el seu rebuig a la nostra pràctica dient que una pilotada contra les nostres mames podia resultar terriblement dolorós. Li vaig replicar que exactament igual que un xut a les seves parts. I es va quedar mut».

Entre la infinitat d'anècdotes, alguna podria figurar en guions de Berlanga: «Fèiem gires per Espanya i érem el Barça sense ser-ho, així ens rebien. En un partit, havia de treure una falta i li vaig demanar a l'àrbitre que comptés la distància de la barrera. Em va dir que no, que xutés ja. On s'és vist: una futbolista demanant-li al senyor col·legiat l'aplicació del reglament. Quina dona tan atrevida, devia pensar».

Les jugadores d'avui

Notícies relacionades

Nielsen vol tancar la seva etapa al Barça amb una altra Champions

Mourinho converteix Bernardo Silva en "el galàctic de saldo"

Avui, Carme Nieto manté el seu orgull incòlume: «Vaig ser la primera a ser admesa a l'Agrupació, els veterans ens tracten com a iguals, al Museu pots veure exposades les meves botes, del número 34, i les integrants actuals de l'equip ens admiren. Ens veuen com les pioneres, com les que vam obrir el camí en temps molt difícils i han permès que elles hagin arribat a professionals. I quin nivell que tenen. No només són molt bones, sinó que juguen amb estil Barça. A nosaltres ens van dir de tot, però res ens aturava. El que vam fer va ser molt fort. Com més temps passa, més creix la proesa. Estàvem molt orgulloses de ser les nenes del Barça».

Per cert, aquell dia van guanyar per penals després d'un 0-0 inamovible. I van jugar en l'ample de mig camp, res de camp reglamentari.