Reus-Nàstic, molt més que un derbi

Disculpin la confessió. Un nen pot aprendre el significat de conceptes bàsics per a la seva evolució vital en un camp de futbol. Per exemple, rivalitat. A una edat molt tendra, el cronista va quedar rendit davant la mística dels colors locals en l’entranyable i desaparegut estadi tarragoní de l’avinguda de Catalunya. El grana del Nàstic perquè llavors, en ple franquisme, això de roig s’entenia de manera més perillosa, fet que explica l’eufemisme en la denominació.

    Certa tarda plujosa, gris, el xiquet es va enganxar literalment a l’abric del pare durant 90 minuts, incapaç de comprendre una càrrega ambiental d’adrenalina i testosterona descomunal, coherent amb la tarda de gossos. Es jugava un Nàstic-Reus, paraules molt serioses entre les dues poblacions, contraposades i, sí, enemistades des de temps literalment immemorials. Des dels romans, com qui diu.

    El públic assistent per milers demostrava que el futbol pot ser i és representació de guerra per altres mitjans simbòlics, desfermats amb l’excusa de la pilota. Sota l’aiguat, a les grades proliferaven les picabaralles entre les aficions dels dos bàndols fins a nivells de paroxisme. Com sempre que s’enfronten en el molt més que un derbi català tals protagonistes, els mateixos que ho faran al migdia aquest diumenge. Atenció, a més, per primera vegada a Segona Divisió. 

Prodigis sobrenaturals

Els tarragonins compleixen, i és motiu d’orgull a falta de títols més importants, més de mig segle sense conèixer la derrota a casa davant el Reus. Però aquesta vegada juguen fora. La forta rivalitat ha viscut fins i tot prodigis sobrenaturals. Aquest mateix nen va assistir a un altre fenomen paranormal. Els ho explico: Valero Serer, un enorme davanter i bellíssima persona, és el mite vivent dels anomenats nastiqueros de certa edat. Un ariet de Primera liderant la tropa al sempitern infern de Tercera, on acostumàvem a veure’ns les cares amb els veïns.

    Serer és encara avui el màxim golejador en la història del club, la secció de futbol del qual arrenca el 1914 tot i néixer el 1886. Doncs bé, certa temporada, als directius no se’ls va acudir res més que regatejar al mite la seva renovació per un grapat de milers de pessetes. I Serer, empipat, va decidir anar-se’n a l’etern rival negre-i-vermell. Un Figo avant la lettre, diran al llegir-ho. Doncs no: vam ser testimonis de l’única ocasió en què Tarragona va decidir rebre amb una eixordadora ovació el Reus, aquell any liderat pel gran Valero. La reacció va resultar tan apoteòsica, inusual, que Serer va tornar a casa l’any següent sense que ningú digués ni piu per la soldada que va voler percebre.

    Al capdavall, canviar de bàndol sembla un hàbit per als futbolistes del territori. Segons recorda l’historiador Enric Pujol, una legió de 125 jugadors han vestit les dues samarretes sense grans tragèdies. Això és, al capdavall, pura nimietat quan el principal trofeu simbòlic se situa en altres paràmetres: el Reus mai ha quedat al davant del Nàstic. Mai. 

Reus i l’hoquei

Bé, aigualim el mèrit recordant que entre dues ciutats incapaces d’assemblar-se en res, cadascuna amb les seves específiques virtuts i defectes, els reusencs han sigut plaça amb devoció per l’hoquei patins. Amb els Villalonga, Santi García, el geni Sabater i altres il·lustres van reunir una nodrida col·lecció de Copes d’Europa, cosa que va relegar sistemàticament el futbol a una segona línia de preferències populars. Fins fa quatre dies, quan la revolució d’esquemes esportius ha provocat que avui trepitgin per primera vegada l’anomenada categoria de plata.

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

    Els dos clubs, saltem a l’avui, compten amb dos entrenadors de nivell i carisma, Natxo González per als locals i Vicente Moreno dirigint els visitants. I en la primera temporada de confrontació a Segona, els fats i la planificació han volgut que el Reus arrenqués com una moto i que el Nàstic fallés en les jornades inicials malgrat la fantàstica campanya anterior. En un nou gir de guió, el Reus arriba al gran derbi arrossegant tres derrotes consecutives que, òbviament, comencen a sembrar dubtes després de l’eufòria inicial. En canvi, el Nàstic ha aconseguit dues victòries seguides, les primeres del curs, una tardana injecció d’indispensable confiança.

    Amb franquesa, encara que costi d’entendre en la distància, la Lliga de tots dos es resumeix en un sol punt: es tracta de quedar al davant de l’etern rival. Uns per trencar la norma històrica. Altres per mantenir la tònica, com si el futbol fos hipèrbole del sempitern pols per la capitalitat del territori. Impossible descriure amb paraules el sentiment atàvic, visceral, entre les dues poblacions. S’escapa a la raó, és clar, i ja saben que el cor futboler té raons que la raó és incapaç de comprendre. Natius de cada vestidor, com Ramon Folch o Xavi Molina, ja s’hauran encarregat d’explicar aquests detalls als companys de files. Aquest migdia a Reus hi ha en joc molt més que tres punts, en justa correspondència a un partit que és, no ho dubtin, molt més que un derbi.