L'última mort de Perico

Pedro Fernández Castillejos va néixer a Saragossa el 19 d’octubre de 1952. La seva mare no podia fer-se càrrec de la seva criança i el va abandonar. La primera etapa de la seva vida la va passar a l’hospici de Calataiud. Més o menys al complir els 10 anys va ser traslladat a l’Hogar Pignatelli de la capital aragonesa. Conegut ja com a Perico Fernández, es va proclamar campió d’Espanya de boxa el març de 1973, campió d’Europa el juliol de 1974 i campió del món el setembre d’aquell mateix any. El juliol de 1975 va deixar rodar la corona mundial a Bangkok davant el tailandès Saensak Muangsurin en el vuitè assalt. En aquell moment encara no havia complert els 23.

  

  Es va retirar el 30 d’agost de 1987 després de 15 anys com a boxejador professional. Ahir va morir als 64 anys a causa d’una infinitat de malalties entre les quals destacaven l’Alzheimer i la diabetis. Feia una mica més de dos anys que estava internat al centre neuropsiquiàtric Nuestra Señora del Carmen, als afores de Saragossa. Estava sota la tutela de la Diputació General d’Aragó (DGA). L’apassionava pintar, cosa que no feia gens malament, i des que va deixar la boxa va aconseguir subsistir amb dificultats gràcies a la venda dels seus quadros i dibuixos. Tenia cinc fills de tres dones diferents.

NASCUT CARN DE CANÓ

Fins aquí el minirelat de dates i fets objectius i més o menys coneguts de la trajectòria d’un esportista aragonès que va aconseguir arribar a dalt de tot de la seva especialitat. A continuació, uns paràgrafs dedicats principalment a les noves generacions, a aquells a qui el nom de Perico Fernández Castillejos, Perico, els diu poc o res. Els que més o menys han sabut de la seva figura ja tenen clar que representa un exemple del que es coneix com una joguina trencada, algú que va néixer carn de canó i que va morir en la misèria tot i tocar la glòria amb les mans en un moment de la seva vida.

   

 Abans d’expirar definitivament, Perico ja era mort per a una gran part d’una societat que amb prou feines el recordava i en què no va aconseguir mai encaixar com a ciutadà corrent. Va tocar fons tantes vegades que (gairebé) tothom el va oblidar amb més rapidesa del que mereixia el seu palmarès. Però també és cert que ell va posar molt de la seva part perquè la seva vida fos un tremend pendent avall. «He sigut gandul, molt gandul, i molt gamberro. No ho puc negar. Aquesta és la puta veritat de la meva vida», va reconèixer a aquest periodista al voltant d’unes canyes una tarda d’hivern, poc abans del Nadal del 2011; una arrencada de sinceritat, molta tristesa i potser una mica de penediment inusual en ell. La seva història seria perfecta per a una d’aquestes pel·lícules de Hollywood de llardós guió que es delecten amb la pitjor cara de l’esport.

    

Però als que encara no saben qui va ser en concret Perico Fernández, avui és un bon dia per explicar-los que són molts els que el consideren el millor esportista aragonès de sempre. Es va proclamar campió d’Espanya, d’Europa i del món de boxa quan aquest era l’esport rei en aquest país. No tenia res a envejar al futbol. I en una època, la dècada dels 70, en què els ídols de la societat espanyola eren molt comptats (Rocío Jurado, El Cordobés, Manuel Orantes, Ángel Nieto, Paquito Fernández-Ochoa i pocs més). Perico va ser abraçat per un règim franquista que en els seus últims moments no perdia ocasió per a la bona propaganda.

UNA POPULARITAT IMMENSA

La seva popularitat va ser tan gran que, per exemple, havia d’entrar al cine quan la sessió ja havia començat i marxar just abans que acabés la pel·lícula. Moltes vegades es cobria el cap amb un casc de moto per no ser reconegut pel carrer. En els bons temps, mentre van durar, tothom l’aclamava. Era un fenomen social.

   

 La seva habitual presència en els programes de televisió va fer la resta. Els seus humils orígens, la seva trajectòria vital i la seva forma de ser (espontani, directe, tossut, una mica malparlat i a sobre tartamut) aplanaven el camí a una figura que atreia els focus tant a dalt com a baix del ring. Era una bicoca per a la premsa, inclosa la del cor (el seu casament amb Rosa María Benedicto el 1976 va ser una fita mediàtica).

    

En la seva carrera és fàcil trobar diversos punts d’inflexió, però potser el més determinant va ser el combat de Bangkok en què va perdre el títol mundial dels superlleugers. En el vuitè assalt es va rendir literalment a Saensak Muangsurin. «La calor, ha sigut la puta calor», va al·legar després en referència a la tremenda temperatura a què es va arribar al National Stadium aquell dia de juliol del 75 (algun testimoni presencial va parlar de 50° centígrads).

La pintura com a refugi

 

Després d’una arribada al cim fulgurant, Perico va provocar una tremenda decepció al llançar voluntàriament la seva corona. L’any 74, en només 58 dies, s’havia proclamat campió d’Europa, havia revalidat aquest títol i havia aconseguit el ceptre mundial. Dotze mesos després, el perdia davant un expert en lluita tailandesa però no en boxa i era sancionat per la federació espanyola per falta de combativitat.

    

Després d’allò, Perico va allargar la seva carrera professional 12 anys més, va tornar a proclamar-se campió d’Europa i d’Espanya, però ja no va tornar a ser «el millor del món», com a ell li agradava presumir. Va alternar combats per al record amb esperpents i, en paral·lel, la seva vida privada també va ser un viatge per un tobogan de difícil control.

    

Quan va deixar el ring va desaparèixer del mapa per al gran públic. Va enfocar la seva vida cap a la pintura i més o menys va sobreviure gràcies a l’ajuda, per no dir donatius, d’una sèrie de persones que en general no el van abandonar mai. Li compraven els quadros gairebé sense mirar-los i es preocupaven que tingués el mínim per tirar endavant.

    

Com que en la seva existència no hi va haver mai un moment tan lamentable que no fos susceptible d’empitjorar encara més, el setembre del 2011 el campió va tornar a ser protagonista de grans titulars. Va transcendir que estava recollit en un bordell, on el propietari li permetia dormir cada nit en un dels llits una vegada que les noies havien acabat la seva jornada laboral. De la nit al dia va recuperar un lloc en la memòria col·lectiva de la seva ciutat, Saragossa, i de la resta del país. «¡Perico és viu!», se sorprenien molts que ja l’havien donat per enterrat.

Notícies relacionades

Stuani rubrica la salvació i es guanya l’estàtua a Girona

Moeve donarà nom a la Lliga F i s’uneix a LaLiga globalment

    

Ràpidament, un grup d’amics es va mobilitzar. Entre tots van organitzar un homenatge al Teatro Principal de Saragossa amb l’objectiu de recaptar fons. Era el 16 de gener del 2012. Va ser l’última vegada que se’l va veure en públic. Un pis de lloguer social facilitat per l’ajuntament i un salari social de la DGA li van servir d’oxigen fins que ja no va poder més. Fa dos anys va ingressar al neuropsiquiàtric. El seu comunicat mèdic era gairebé il·limitat. Trencat per dins i per fora, es va anar apagant a poc a poc. Que no ho dubti ningú: Pedro Fernández Castillejos ha mort definitivament. Des d’ara només viurà en la memòria d’aquells que vulguin recordar-lo.