L'esport 'invisible'

Cada setmana es publiquen més llibres d'escacs que de tots els altres esports junts». Interessant reflexió del Gran Mestre Internacional barceloní Marc Narciso. I el millor és que molts s'editen al nostre país. Aquestes paraules les pronuncia Narciso per a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA pocs minuts abans d'impartir una classe a Mollet del Vallés a un dels seus millors alumnes, el jove valor Cristian Fernández, que al seu torn també ensenya a altres aprenents més petits. Una cadena de transmissió de coneixement que serveix per forjar el prolífic planter català, la comunitat autònoma on més es practica aquest esport a Espanya.

Per cert, estem utilitzant la paraula esport. I aquí sorgeix l'eterna discussió a l'hora de posar-los una etiqueta als escacs. Els més puristes s'oposen a aquesta denominació perquè no implica activitat física. No obstant, al marge del seu caràcter competitiu i regulat, n'hi ha prou amb un exemple tan curiós com recent per refutar aquesta teoria: l'aspirant Kariakin va perdre cinc quilos durant la seva preparació per al Mundial. Un tema controvertit que donaria per a un altre reportatge.

Abans d'entrar en matèria, convé dir que els ordinadors han revolucionat l'art de les 64 caselles. Narciso creu que els aparells informàtics «han democratitzat el coneixement escaquístic». Així, qualsevol té accés a programes d'anàlisi gratuïts com Stockfish o Houdini que permeten preparar obertures sense equivocar-se. «Ara tothom en sap més, però també hi ha menys improvisació». Per fortuna, els ordinadors segueixen cometent errors -i així serà fins que no funcionin els quàntics- perquè el nombre de moviments possibles és superior al d'àtoms que hi ha a l'univers.

En qualsevol cas, els escacs han sabut aprofitar l'expansió d'internet amb webs, blogs, Youtube i altres xarxes socials. D'aquesta manera, tots podem seguir les anàlisis que fa un Gran Mestre, un torneig en directe o simplement penjar a Facebook (amb visor o diagrama) la partida que acabem de jugar i compartir-la amb amics.

Els escacs són, des d'ahir, centre d'atenció a causa del Campionat del Món que enfronta Magnus Carlsen i Serguei Kariakin. No obstant, gairebé no apareixen als mitjans de comunicació tradicionals si no és per alguna cosa excepcional. Situació que s'accentua al nostre país, on passen desapercebuts tot i que a Espanya es van establir fa cinc segles les regles dels escacs moderns. Fins al punt que la dama, la peça més poderosa sobre el tauler, està basada en Isabel la Catòlica.

Tornejos i més tornejos

La seva poca visibilitat en la societat contrasta amb l'excel·lent salut de què gaudeix a casa nostra. Gairebé 8.000 llicències -i un augment considerable els últims anys-, 230 clubs i més de 20 tornejos internacionals. «Tenim una densitat de jugadors molt alta comparada amb zones del nostre entorn i una activitat brutal», afirma el president de la Federació Catalana d'Escacs, Toni Ayza.

El Circuit Català d'Oberts Internacionals en té la culpa, amb una àmplia oferta de tornejos estiuencs que atrau competidors de tot el planeta. Com a curiositat, l'Open de Montcada que obre la temporada estival va comptar en l'última edició amb 32 jugadors indis, per 35 de catalans.

La joia de la corona és l'Open de Sants, amb prop de 700 participants de 47 països, xifres que el converteixen en un dels tornejos més multitudinaris del món. Des del perfil més professional que busca els premis en metàl·lic fins al forà que té en els escacs l'excusa perfecta per fer turisme. «A Catalunya es pot jugar un torneig internacional cada dia des de Sant Joan fins ben entrat el mes de setembre», postil·la Ayza.

Per no parlar de la Lliga Catalana, el tradicional per equips de tota la vida que es disputa els diumenges d'hivern al matí. A excepció de la Divisió d'Honor, que se celebra els dissabtes a la tarda. Un exèrcit silenciós i camuflat de paisà es mobilitza a primera hora de les jornades dominicals per tancar-se en locals. Si els veu, no pensi malament. No van d'after hours, sinó a batre's en duel en el noble art escaquístic.

Però l'ingent nombre de tornejos i la facilitat que atorga internet per jugar des de casa amb qualsevol oponent ha canviat la cultura de club: la imatge d'una sala plena d'activitat i vida entre setmana, amb desenes de jugadors disputant partides amistoses, ràpides, analitzant o, simplement, fent una cervesa amb un tauler pel mig ha perdut pes.

La situació catalana

Per cert. Es pot viure dels escacs a Catalunya, però no hi ha professionals que es dediquin únicament a jugar (a la resta d'Espanya sí que tenim Paco Vallejo, David Antón i Iván Salgado, els tres primers taulers de l'equip olímpic espanyol). Per exemple, Marc Narciso també imparteix classes i fa vídeos educatius. «Si només jugues et pot arribar a saturar. I passa igual si només fas classes», admet. I, és clar, els premis no són tan quantiosos com en altres esports.

¿Què ens depara el futur? Els escacs de base han crescut els últims anys i cada vegada hi ha més clubs que organitzen classes per als més petits. L'oferta és àmplia. Un exemple és el Peona i Peó, club localitzat al barri del Guinardó amb més d'un centenar de joves aprenents, dels quals un 30% són nenes. «En molts clubs catalans han augmentat les classes organitzades per a socis de totes les edats i nivells», assegura Enric Garcia Garrido, monitor i director del blog Rabiosa Actualitat, que ofereix notícies tant de l'àmbit català com de l'internacional.

L'esport mental ha entrat a les aules a través de diverses vies. Ja sigui com a activitat extraescolar a les tardes o com a taller cultural els migdies. I també en horari lectiu. «Moltes escoles han mostrat interès per una activitat que pot resultar un recurs educatiu important per treballar capacitats com el raonament, el càlcul, l'estratègia i la presa de decisions», afirma Garcia Garrido.

La promoció

En aquest sentit està resultant molt positiva la promoció en escoles com a matèria obligatòria a través de la formació de mestres. És l'anomenat projecte Escacs a l'Escola que organitzen la Federació Catalana d'Escacs, el Departament d'Ensenyament i les universitats de Lleida i Girona. Amb gairebé 300 escoles que busquen utilitzar els escacs com a eina pedagògica com a via per millorar en altres assignatures.

I és que els escacs tenen l'enorme mèrit d'haver fet posar d'acord tots els polítics espanyols, encara que sigui de forma simbòlica. El 2015 el Congrés va votar de forma unànime la seva implantació en el sistema educatiu. No obstant, els avanços segueixen sent tímids, amb Catalunya a les posicions capdavanteres. I parlant de polítics, la ministra de finances letona Dana Reizniece-Ozola no solament va participar en les últimes Olimpíades (potser l'única competició esportiva capaç de reunir 176 països dels 193 que reconeix l'ONU) com a primer tauler del seu país. Va ser, a més, capaç de guanyar la campiona del món, la xinesa Hou Yifan. ¿S'imaginen segons quins polítics o governants a Espanya buscant avantatge en el flanc de rei? Nosaltres tampoc. Una llàstima, perquè els beneficis dels escacs són múltiples: des d'endarrerir l'envelliment cerebral (podria prevenir l'Alzheimer) fins a recuperar les funcions cerebrals deteriorades pel consum de drogues.

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

Mentrestant, els escacs segueixen sent un esport invisible. O jugat en una mena de clandestinitat tot i la seva evident presència i activitat.

I no solament perquè es facin escacs entre quatre parets sense càmeres de televisió pel mig. Viuen com enrocats. I mai més ben dit. Potser l'halo de misteri i extravagància que els envolta també en té part de culpa. Si fins i tot el president de la Federació Internacional d'Escacs (FIDE), Kirsan Iliumzhinov, assegura haver sigut abduït per extraterrestres i que aquests van ensenyar a jugar els humans. Per no parlar de les peculiaritats dels seus jugadors, vistos en ocasions com autèntics friquis. Però potser en tots aquests detalls rauen la seva màgia i el seu atractiu. Per això els escacs són una activitat tan meravellosa com inclassificable. Invisible però real.