eren altres temps ...
Orantes la conquista d'Amèrica
Una remuntada històrica va necessitar Manuel Orantes (Granada, 1949) per vèncer en semifinals del US Open l'argentí Vilas i guanyar el seu únic Grand Slam el 1975.

S'imaginen fallar una bola expressament per compensar un error arbitral? ¿Creuen que algun tennista del circuit ho faria avui dia, quan posen en dubte fins i tot les decisions de l'ull de falcó? Doncs Manuel Orantes ho va fer. I no era un punt qualsevol. Es jugava un set ball que donava a Ilie Nastase el tercer set en el partit de quarts de final de l'Open dels Estats Units que els va enfrontar el 1975. L'histriònic campió romanès dominava en el marcador d'aquella mànega (5-3) i va explotar per la decisió en contra seva cridant i insultant el jutge de cadira mentre les càmeres de televisió repetien el punt una vegada i una altra, donant-li la raó.
Després de la discussió acalorada l'àrbitre va accedir a repetir el punt i, quan es va reprendre el joc, Orantes va tirar la bola fora de la pista en el primer cop davant la sorpresa dels aficionats, que li van dedicar una immensa ovació per aquell gest. «Jo també vaig veure que la bola havia entrat. Eren altres temps i entre els jugadors hi havia un fair-play que ara no hi ha», recorda Orantes, que després va guanyar el quart set i el partit per 6-2, 6-4, 3-6 i 6-3. «Nastase era especial. Tenia molt caràcter i perdia els papers. Tenia molta classe. Era una espècie de Federer pel seu joc, encara que no pel seu comportament a la pista. Amb mi es portava bé i no em va crear mai problemes quan ens vam enfrontar, encara que és cert que en molts partits intentava humiliar el rival», explica del tennista romanès que va ser el primer número 1 de la història de l'ATP.
Proesa rere proesa
Després de derrotar Nastase no van acabar allà les proeses del «caballero español», com van escriure a les seves cròniques els periodistes d'aquell partit que obriria a Orantes les portes per conquistar el seu primer i únic Grand Slam al seu palmarès, un 7 de setembre de 1975, al vèncer en la final l'ídol local, número 1 mundial i defensor del títol, el nord-americà Jimmy Connors, per 6-4, 6-3 i 6-3, d'això ja fa 41 anys.
Ningú es pensava que Orantes seria el rival de Connors aquell dia. Tots esperaven l'argentí Guillermo Vilas, però, la matinada anterior, en la semifinal, el tennista granadí va capgirar els pronòstics amb una remuntada espectacular que ha quedat entre els grans partits de la història del torneig. Orantes va aixecar cinc match balls i un marcador de 6-4, 6-1, 2-6, 5-1 i 40-15 a favor de Vilas. «Aquest és un dels pitjors records de la meva vida. Em sentia invencible, em semblava impossible que pogués perdre....i el vaig perdre», recordava el tennista argentí recentment en una entrevista televisiva. Vilas s'excusava per aquella derrota argumentant que havia jugat lesionat des del tercer set al patir un esquinç en una cama. Una lesió que no li va impedir guanyar en el quart set cinc jocs seguits i tenir aquells cinc match balls que va desaprofitar, un darrere l'altre, per a la seva desesperació i la sorpresa dels aficionats que es van quedar a la central del West Side Tennis de Forest Hills, on llavors es jugava el torneig, i que no se'n van anar quan el partit semblava sentenciat com van fer bastants espectadors.
«Vam començar a jugar tard, després de la primera semifinal i la final femenina. A més, hi va haver diverses interrupcions per la pluja, de manera que a les 10.30 de la nit molta gent se'n va anar a casa quan Guillermo m'anava guanyant fàcil», explica Orantes. Es van perdre la proesa. Amb 5-1 i 40-15 en contra va salvar els dos primers match balls i després va guanyar sis jocs seguits per forçar el cinquè set. «Vaig lluitar fins al final, el vaig fer treballar i vaig acabar remuntant i guanyant. No em vaig creure mai aquella lesió de Vilas. Em van semblar excuses». El partit contra Vilas va acabar a les 12 de la nit tocades. Els diaris no van poder donar la notícia l'endemà i moltes emissores de ràdio i moltes televisions van anunciar que la final la jugarien Connors i Vilas. Un any després, Orantes va protagonitzar una altra remuntada semblant en la final del Masters a Houston davant el polonès Wojtek Fibak quan perdia per 7-5, 2-6, 6-0 i 4-1. «EUA sempre m'ha provat, allà vaig guanyar molts tornejos. M'agradava l'ambient del públic i la seva esportivitat», explica.
A l'Open dels EUA aquell any s'havia decidit substituir l'herba per la terra per les crítiques dels jugadors pel mal estat de les pistes, que no tractaven tan bé com a Wimbledon. La federació americana (USTA) va optar pel Hard-Tru, que era una terra de color verd. «Era diferent de la terra europea. Més ràpida i tenia menys cost de manteniment», explica Orantes. L'experiment va durar tres anys mentre es construïen les actuals instal·lacions de Flushing Meadows, en què després la USTA es va decantar per pistes de ciment, diuen que temorosos del poder dels tennistes europeus d'aquella època sobre terra batuda. Aquell mateix any també es va decidir jugar de nit amb llum artificial per primera vegada en un Grand Slam, i a Orantes li va tocar provar-ho davant Vilas.
La presència d'Orantes en aquella final de 1975 no va ser cap casualitat. Durant la temporada havia conquistat set títols, entre els quals els de Toronto i Indianapolis, poc abans de començar l'Open dels EUA. «Arribava molt carregat de partits i amb problemes físics a l'esquena que m'havien obligat a parar sis mesos l'any anterior, després de jugar la final de Roland Garros, que vaig perdre amb Borg».
A París, Orantes havia dominat l'emergent estrella sueca a l'inici de la final, però després de guanyar els dos primers sets es va enfonsar físicament. «Sabia com guanyar Borg, ho havia fet sempre abans. El pressionava molt, però no vaig poder fer-ho aquell dia i vaig acabar perdent», recorda. Una espina clavada que no es va poder treure mai. «Crec que Roland Garros és l'únic torneig important de terra que no he guanyat», es lamenta. En la seva carrera va arribar a ser número 2 mundial i va guanyar 32 títols. «En algun moment devia ser número u, però llavors la classificació mundial no es donava a l'instant com ara».
L'experiència de Roland Garros li va servir mesos després per afrontar la final contra Connors d'una altra manera. El nord-americà havia guanyat Borg en les semifinals i Orantes va veure el partit al vestidor i se sentia fort per guanyar el seu primer Grand Slam. «Estava convençut que podria vèncer-lo».
I això que no va passar gaire bona nit. «Després de guanyar Vilas, vaig tenir un problema logístic... Com feia sempre després d'un partit, prenia un bany d'aigua calenta per relaxar la musculació, i quan estava omplint la banyera es va encallar l'aixeta i es va inundar la cambra de bany. Vaig haver d'avisar recepció perquè m'arreglessin l'avaria. No sé a quina hora em vaig ficar al llit, i llavors la final es jugava al migdia», explica.
«La final la vaig començar lent i vaig encaixar un 2-0 de sortida», recorda. Però Orantes va esmenar aviat la situació. «Sabia què fer contra Connors. Ell tenia un joc agressiu, molt pla, però jo li vaig jugar amb cops tallats i boles baixes, traient-lo del fons perquè m'ataqués i poder fer-li després passing shots». La tàctica va funcionar a la perfecció. Orantes recorda que en la roda de premsa un periodista li va preguntar a Connors: 'Escolta, Jimbo, si et juguen com Orantes, tindràs problemes en el futur, ¿oi?'. I Connors va respondre: 'No ho crec. Hi ha poca gent que pot jugar com avui Orantes'.
Notícies relacionadesEl premi per aquella victòria. «La més important de la meva carrera a més del Masters», admet Orantes, va ser un xec de 25.000 dòlars, una càmera de fotografiar i un cotxe Ford Mustang, però la copa que va aixecar aquell dia es va quedar a Nova York. Llavors al campió no n'hi donaven ni una reproducció, com en altres tornejos. «Fins al 1984 no ho van fer», diu. Orantes en va reclamar una reproducció, però sense èxit.
L'any passat, quan el Tennis La Salut, el club de tota la seva vida on va començar com a aplegapilotes amb 9 anys, va decidir exposar les copes més importants de campions formats a les seves pistes, com Sergi Bruguera, Àlex Corretja o Conchita Martínez, li va demanar la de l'US Open a Orantes, que va tornar a insistir als organitzadors americans que n'hi donessin una còpia. «Em van demanar 40.000 dòlars perquè van dir que la feien a la joieria Tiffany's», explica. Es va negar a comprar-la, però a la vitrina del club de Gràcia hi ha una rèplica de la copa gràcies a un altre campió del torneig que al conèixer la història n'hi va cedir una rèplica perquè Orantes en fes una còpia i tingués el trofeu, molts anys després d'aquella conquista d'Amèrica.
- En ple estiu Barcelona tanca la font ornamental de Glòries convertida de facto en piscina infantil
- FUTBOL El Reial Madrid demana ajornar el seu partit de lliga contra l’Osasuna al 29 d’octubre
- El Liceu Mar transformarà el Port Vell i costarà 50 milions d’euros
- Xarxes Molts turistes confonen Mallorca amb França i creuen que l'alemany és l'idioma oficial, segons una enquesta de carrer a Palma
- Osona Una ‘moto espia’ dels Mossos capta per la C-25 un conductor sense cinturó, parlant pel mòbil i bevent