Medalles d'altura

Arriba Laia Palau, la capitana (Barcelona, 1979), al cor del Born. No sap si és a Barcelona o si camina per la Vila Olímpica de Rio.  A les quatre de la matinada tenia els ulls com unes taronges. El jet-lag. I, de cop i volat, enmig dels turistes que descobreixen el Barri Gòtic, emergeix  la figura de Lucila Pascua (Ripollet, 1983). Ella ha dormit de meravella.  Abans de tornar a la pista (la Laia, a Praga i la Lucila, a Saragossa) totes dues reflexionen sobre l’ascens a l’Everest del bàsquet femení i aquest boom en un món d’homes. 

LUCILA PASCUA: Jo estic descol·loca-da, però descol·locada de debò.

LAIA PALAU: ¿Tu, també? A mi em passa el mateix. No m’ho crec. És una bogeria.

LUCILA: I tant Laia. Som aquí, però és com si no hi fóssim.

LAIA:  Veus els teus, ets feliç. I cada cinc minuts et recorden que has guanyat una medalla de plata olímpica... És molt fort

LUCILA: Ni tu mateixa et creus que és teva. La portes aquí a la bossa i de tant en tant l’agafes, la mires i dius: ‘¿és meva?’ Sí, és meva. És la nostra.

LAIA: No és fàcil portar una medalla de plata a la bossa (rialles).

La Lucila la porta dins l’elegant capsa de fusta que els van donar a Rio;  la Laia, en canvi, la té embolicada en un pareo.

LAIA: Em fa molta gràcia quan els meus amics em diuen: ¿suts amb la medalla a la bossa? Sí, és clar. ¿On vols que la porti, si no? Tothom la vol veure, la vol tocar.

LUCILA: Pesa molt, més del que sembla. ¡És una medalla olímpica! Només n’hi ha 12 a tot el món.

LAIA: ¡És molt fort! Hem guanyat altres coses importants, però res és comparable a això. Res. És una altra dimensió. A Rio ja te n’adonaves, però aquí és increïble. El món està pendent d’això i aquesta visibilitat ens va molt bé. 

LUCILA: La gent s’asseu al sofà i ho veu tot. Mira esports que no ha mirat en quatre anys. Tant se val quin esport sigui. És una pujada d’adrenalina total i té una repercussió... Gent que no en sap res, de bàsquet, i que t’han vist.

LAIA: ¿El més dur? Els quarts. 

LUCILA: És el punt d’inflexió i  el pitjor partit de tots amb diferència. Et porta a la medalla o t’enfonsa en la misèria. Et dóna continuïtat per arribar a la glòria. O et quedes allà, una setmana més, però de turisme.

LAIA: Sort que la Cruz (Anna) ens fa aquestes coses...

LUCILA: Ens fa un cruchelito i tot va de meravella (Rialles, recordant l’increïble tir sobre la botzina que els va donar el triomf contra Turquia).

LAIA: La cistella és un passada. I si mires la jugada se li escapa una mica la pilota i després tira...

LUCILA:  I l’àrbitre diu que s’ha de fer instant-replay.

LAIA: Sortim tots en estampida, totes com unes boges i ens diuen: ‘compte, els àrbitres’ I nosaltres: ‘sí, home que diguin el que vulguin, que això és per celebrar-ho’.

LUCILA: Al final ho vam celebrar dues vegades. Amb la cistella de cruchelito i després quan ens van dir que la donaven per bona.

LAIA: Després, les semifinals amb Sèrbia va ser el partit més fàcil de tot el campionat. No sé perquè però...

LUCILA: Jo les vaig veure molt foses…

LAIA: Jo també. En el primer quart, van dir: ‘ah, doncs aquestes han vingut de debò’.

LUCILA: Les vaig veure com molt cansades, anaven com un segon darrere de nosaltres. No podien…

LAIA: És veritat. I això que les sèrbies van com avions. Vam començar molt bé, a elles no els sortia res, es van obcecar, es van frustrar, em va sorprendre molt. Les sèrbies tenen molt caràcter i molt orgull, van quedar com aixafadotes. Els vam xuclar l’esperit, l’essència…

LUCILA: A més a més, sempre les hem guanyat. És com quan nosaltres juguem contra els Estats Units. Hi ha alguna cosa més enllà del bàsquet, hi ha una mena de barrera psicològica. I les sèrbies van pensar amb nosaltres: ‘¡una altra vegada, les pesades aquestes!’ Això els passa a molts equips.

La Lucila dóna molta importància a aquest factor mental. Per algun motiu estudia psicologia.

LAIA:  ¿Treball psicològic? Riure’ns, aquest és el nostre treball. No existeix aquesta figura i a mi seria una cosa que m’encantaria.

LUCILA: És veritat que hi ha dies en què mataries algú a la vila (rialles). Són molts dies de convivència, de competició, de tensió, de tot. Hem de tenir en compte que per a 8 de les 12 eren els seus primers Jocs. Per a la  Laia i per a mi eren els tercers. Hi havia dies a la vila en què necessitava el meu espai. Nosaltres, la gran majoria, vivim soles. I, d’un dia per l’altre, en un apartament convius amb cinc noies. Hi ha gent que té més vida social, n’hi ha que menys. Però no tens  el teu moment de soledat.

LAIA: Sis i cada una  és filla del seu pare i de la seva mare. Són 12 mons, no és gens fàcil. És difícil, però al final ho hem portat bé. La vila és esgotadora. Tota l’estona estàs vivint moltes sensacions, no pares d’estar amb gent, de trobar-te a esportistes per tots costats, a l’ascensor.

LUCILA: I camines i camines i camines. Per anar al menjador, un quart d’hora, els desplaçaments són llargs, i tot té el seu llenguatge. És el llenguatge propi de la vila.

LAIA: Però ens ha sortit un campionat molt rodó i això fa que tot es porti molt més bé.

LUCILA: És que tenim molt clar el rol de cada una. Evidentment  que hi ha emprenyades. Però som superhappy totes, no hi ha mal rotllo. Cap vol tenir una cambra hiperbàrica a l’habitació... (rialles).

LAIA: No hem tingut cap problema seriós, com ara aquí està a punt d’explotar alguna cosa. S’autogestiona bastant bé la colleta. És bastant, bastant equip. Ens hem adaptat bé bé. Ens ho hem passat bastant bé i com que són els teus tercers Jocs doncs estàs supercontenta. He rigut bastant. Nosaltres som les noies del bronze, ¿quants n’hem fet? Bastants... No menyspreu cap medalla perquè Espanya sempre ha anat a mort, però si ho penses bé gairebé sempre estàs al lloc que et correspon.

LUCILA: Els passos estan ben fets, des del Preolímpic al juny, hem jugat tots els partits com si fossin finals. Cada partit era una final. Excepte el dels EUA, dins del grup regular, tota la resta era una final. Allà es va decidir no desgastar la gent. I en cada partit surts a morir. Això et crea una tensió, una dinàmica, i t’hi acostumes. Un altre partit, una altra final i tothom surt a mort.

LAIA: Tenir partit-descans ens ha anat molt bé, anar a sac, descansar, anar a sac. I t’ajuda tenir els Estats Units en el teu grup perquè si no te les trobes als quarts o a les semifinals. El pla era claríssim, guanyar Sèrbia perquè et posaves segona i ja no et creuaves amb els EUA.

LUCILA:  ¿Els EUA? Bé, amb les americanes surts a donar-ho tot. Però són molt bones. Ho tenen tot. I després hi ha el factor psicològic que perds dues pilotes i saps que et ficaran dos triples i que s’escaparan.

LAIA: És que no és la moguda dels homes que ara ve aquest i aquest i fem un equip. Elles fa temps que juguen juntes i són un equip.   

LUCILA:  Juguen el bàsquet bàsic, ras i curt, i ho fan molt bé, i això és el més difícil. 

LAIA: L’única manera de poder competir és com ho deia el Lucas, el nostre tècnic: tenir un 70 per cent de triples. Ficar com a mínim 12 triples. I nosaltres sortim a la pista amb la filosofia d’avui és el dia que estem perfectes. També ens passa que som molt felices, hem fet el màxim del que podem fer. Tu has fet 9.85 en els 100 metres i resulta que Usain ha corregut més ràpid, doncs nano n’hi ha un millor que tu, però no pots sentir-te malament, al revés.

 

El poder femení....

LAIA: Que les dones triomfin tenen doble valor.

LUCILA: Escolta, que jo vaig dir a Twitter amb aquestes ties a la fi del món i em van dir sexista per dir ties, ¡a mi! Em senta molt malament que ens diguin nenes, que ens diguin les nenes del bàsquet. Però el boom és collonut. El problema és que ha d’extrapolar-se als Jocs, i aquesta atenció no passa d’aquestes dues setmanes.

LAIA: Ens dóna visibilitat però... ¿què més hem de fer? Subcampiones del món, campiones d’Europa, medalles de plata, ¿què més hem de fer? El problema és que l’esport no es valora com toca, perquè si el valoréssim en funció de l’esforç seríem les reines. Nosaltres, i molta gent que s’hi deixa la vida. Quan veus el que hi ha al darrere de tots els esports individuals per exemple, mare meva...  El que passa és que es valoren altres coses, que no es ven això, es venen altres cosa, l’atractiu, l’espectacle.

LUCILA: Sí, mira que mona és...

LAIA: L’esport interessa als homes bàsicament, és un fet social, però em fot que els homes o la societat no valorin les coses.

LUCILA: La societat hauria d’avançar en alguns aspectes i no, al revés. Estem involucionant en algunes coses. És que sents cada cosa... A mi abans m’agradava el futbol però ara està perdent l’essència del que és l’esport. És un bombardeig continu de qualsevol xorrada i és que no ho aguanto. I molts esportistes que són exemples de milions de nens donen una imatge totalment contrària al que hauria de ser. Una imatge molt frívola. 

Notícies relacionades

Laporta aguanta Xavi fins al 2025

El Barça ensopega en el seu primer pas cap a la ‘final four’

LAIA: La dona, en general, té menys recursos per treballar. És el que sempre deia l’Amaya (Valdemoro): ‘jo no vull que em paguin el mateix que al Pau (Gasol), però sí entrenar-me a les mateixes pistes i treballar amb els millors entrenadors, físios... Si tenim molt clar el nostre paper en el món, no demanem igualtat...

LUCILA: És que la igualtat hauria de venir implícita però no ho està en cap terreny laboral, en gairebé cap feina. És la realitat i l’esport n’és un reflex. Les dones segueixen cobrant menys. Pots demanar igualtat, i emprenyar-te amb el món, però veus que al món real funciona així, nosaltres tampoc vivim en una bombolla, Si a més l’esport per si mateix ja és un món d’homes... H