Beitia, campiona olímpica d'altura

Ha passat de la retirada després dels Jocs de Londres 2012 a pujar al podi olímpic quatre anys més tard. La saltadora càntabra Ruth Beitia ha demostrat aquest dissabte a l'Estadi Olímpic de Rio que va fer bé al desdir-se de la seva decisió i continuar a les pistes d'atletisme almenys quatre anys. Si no hagués sigut així, s'hauria quedat sense el seu millor trofeu, una medalla olímpica, l'única que li faltava en un palmarès que, curiosament, és més ric en aquests últims quatre anys que en tots els anteriors.

Però no ha sigut una medalla qualsevol, sinó un contundent or. Sí, Ruth, que es va retirar temporalment la tardor del 2012, és la nova campiona olímpica de salt d'altura, i a més ha donat a la delegació espanyola el setè títol a Rio i la 14a medalla quan falta una sola jornada. A més, l'animosa saltadora, als seus 37 anys, és la campiona, o el campió, de més edat en un concurs de salts olímpic.

Beitia ha aprofitat a la perfecció el moment. Sense les saltadores russes, entre elles Anna Txitxerova i Maria Kutxina, sancionades a títol individual o col·lectiu, l'espanyola ha dominat la prova des del principi fins al final gràcies a passar al primer intent els 1,88, 1,93 i 1,97 metres. En aquesta altura ja només li quedaven tres rivals. Ella va fallar els tres intents sobre 2,00 (l'últim per molt poc), però a cada un d'ells van respondre les seves rivals amb nuls i, després de fallar successivament la búlgara Mireia Demireva, la croata Blanka Vlasic i la nord-americana Chaunte Lowe, l'or va anar a parar al coll d'una exultant Beitia, que ho va celebrar amb la família, l'entrenador i la grada, on també hi havia una altra campiona com ella, la jugadora de bàdminton Carolina Marín.

UN QUADRIENNI ESTEL·LAR

Beitia, ara sí, es podria retirar tranquil·la, encara que és probable que ajorni el moment perquè l'atletisme segueix sent el que més l'omple, més que la seva formació com a psicòloga i el seu escó al Parlament de Cantàbria pel PP. Als seus 37 anys, ha sigut l'encarregada de salvar l'atletisme espanyol (que només ha aconseguit una altra medalla, la de plata del nacionalitzat recentment Orlando Ortega als 110 tanques) des del seu lloc de capitana, com a atleta amb més llarga trajectòria i millor historial.

Després de ser quarta a Londres (darrere de dues russes, Anna Txirxerova i Svetlana Shkolina, i de la nord-americana Brigetta Barrett; totes tres absents a Rio), Beitia va aconseguir dos títols Europeus més (2014 i 2016) per afegir al del 2012, i va pujar al podi als Mundials de Moscou 2013 (bronze), i en dos Mundials ‘indoor’ i un Europeu ‘indoor’. També ha dominat les dues últimes edicions de la Lliga de Diamant i ha aconseguit enfilar-se a la barrera dels dos metres en diverses ocasions.

Notícies relacionades

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

El Barça es fa trampes

La seva capacitat de competir s'ha mantingut intacta, i la seva identificació amb el seu entrenador de tota la vida, Ramón Torralbo (“El meu cinquanta per cent”, diu sempre), no ha fet més que créixer. Torralbo va ser qui la va veure córrer cros d'adolescent i, al veure la seva habilitat per negociar els bassals, la va persuadir perquè provés saltant. També va ser decisiu perquè Ruth tornés al mòdul cobert de La Albericia, a Santander, quan ella es va afartar de la pluja quan sortia a patinar, la distracció que va triar en la seva breu retirada d'aquella tardor del 2012.

“La vida és molt generosa amb mi, m'ha donat una segona oportunitat. M'ho estic passat millor que mai, però aquests són els meus últims Jocs perquè amb 41 anys no em veig en uns altres. Però això no implica que em posi un mur entre el llistó i jo”, va assegurar en dies previs Beitia. “Adoro competir, estic en un estat de forma increïble i salto sense pressió”, afegia. En una final olímpica, tota una final olímpica, s'ha tornat a demostrar.