Mireia Belmonte: "Ho recordaré tota la vida"

Mireia Belmonte va arribar a Rio carregada de somnis i se n’anirà convertida en llegenda viva, després de proclamar-se campiona olímpica dels 200 papallona. Les dues plates que va aconseguir a Londres fa quatre anys ja la van coronar com la millor nedadora en la història de l’esport espanyol. La seva actuació a Rio la situa en una nova dimensió, que només ocupen Nadal, Gasol, Alonso, Márquez o Contador, els més grans del nostre país.

Per maduresa i per estat de forma, els Jocs de Rio es presentaven com el moment i el lloc ideals per assaltar el títol olímpic i la Mireia no va fallar. La badalonina, de 25 anys, va guanyar la medalla d’or en una espectacular final en què va registrar la millor marca de l’any (2.04.85 minuts), per superar per només tres centèsimes l’australiana Madeline Groves, que va arribar amb la millor marca mundial de la temporada, i la japonesa Natsumi Hoshi.

L’or de Belmonte, que es va estrenar a Rio amb un bronze en els 400 estils durant la primera jornada de la natació, és la quarta medalla olímpica al seu enlluernador palmarès (està a només una del rècord del palista David Cal), el primer d’una nedadora espanyola en uns Jocs i el segon en tota la història, després de l’aconseguit per Martin López Zubero en els 200 esquena als Jocs de Barcelona-92.

UNA CAMPIONA AGRAÏDA

La nena que es va criar al barri obrer de la Salut, a Badalona, ha arribat al cim que s’imaginava. «El somni està complert, ho recordaré tota la meva vida», va explicar la Mireia, que a Rio s’ha instal·lat al seu Olimp particular: la medalla d’or que ha perseguit tota la seva carrera. La felicitat era això per a Belmonte, que no va poder evitar l’emoció, a mig camí entre el riure i les llàgrimes.

«Aquest or significa tot el que he somiat durant la meva vida. És especial. Em sento molt contenta i orgullosa. Darrere hi ha molts dies de treball. Dies en què penses que tant esforç no val la pena, i altres en què estàs feliç. Però treballes cada dia i, amb el treball, arriba la recompensa», va confessar la catalana, després de rebre el petó dels seus pares a la tribuna de l’Estadi Aquàtic de Rio, i l’abraçada del seu entrenador, Fred Vergnoux i la fisioterapeuta de l’equip, Mónica Solana, les persones més importants que l’han ajudat a fer camí en aquests quatre llargs anys del cicle olímpic.

El treball de Solana ha sigut fonamental per sostenir Belmonte i ajudar-la a recuperar-se d’una lesió a les dues espatlles que la va obligar a renunciar l’estiu passat al Mundial de Kazan. «No havia tingut mai una lesió tan important. Així que et passen moltes coses pel cap. Vaig arribar a pensar que no arribaria a Rio. Però la vam encertar al no anar a Kazan. L’important eren els Jocs i el treball amb la Mónica i amb el Fred ha donat resultat».

En aquest reduït cercle de confiança que compon l’entorn de la Mireia s’hi inclouen també a Raúl Arellano, el biomecànic de la federació, amb qui ha treballat en totes les seves concentracions a Granada per millorar el seu rendiment, i també el seu nòvio, el piragüista Javier Hernanz, membre del bot de K-4 espanyol que competirà a Rio, i que va arribar amb la resta de l’equip just a temps a Rio per poder desplaçar-se a la piscina i veure-la competir.

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

«Això de la Mireia és increïble. Va dir fa quatre anys que el seu objectiu era guanyar a Rio i ho ha fet», l’elogia el seu entrenador, Vergnoux. «Demà quan es desperti i per a la resta de la seva vida, podrà pensar: ‘sóc campiona olímpica’, i això ningú l’hi prendrà. És el màxim en l’esport. Em deixa sense paraules. Només puc dir ‘chapeau’», va reconèixer el tècnic, per admetre que només hi va haver un moment durant la prova que es va espantar. «La Mireia no és la que té més talent del grup. Ho he dit moltes vegades. Però ha guanyat amb treball, passió i moltes ganes».

«Quan vaig veure que es col·locava al davant en l’últim 50, que el va fer genial, vaig pensar: és per a ella, tot i que em vaig espantar una mica al veure com venien al darrere la japonesa i l’australiana», va dir. «Sabia que el segon 100 era molt fort i vaig decidir arriscar sense mirar als costats, fent anar les cames i sense pensar res més», va concloure la Mireia, el nom de la qual quedarà de per vida lligat al de Rio, el seu nou paradís terrenal.