Muhammad Ali, el més gran

uhammad Ali va escriure que li agradaria ser recordat com «un home que va guanyar el títol dels pesos pesants tres vegades, que tenia humor i que va tractar bé a tothom, que mai va mirar amb superioritat els que se’l miraven com a exemple i que va ajudar tanta gent com va poder, que va defensar les seves creences sense que importés res, que va intentar unir tota la humanitat a través de la fe i l’amor».

    Si tot això era massa, va imaginar que es «conformaria a ser recordat només com un gran boxejador que va esdevenir un líder i un defensor de la gent». Ni tan sols li importaria, concloïa amb els seus dots per fer somriure, «que la gent s’oblidés de com era de bonic».

ELS SEUS DESITJOS ES COMPLEIXEN / Divendres a la nit, després d’una batalla de 32 anys contra el Parkinson, Ali moria als 74 anys envoltat de la seva família en un hospital de l’àrea de Phoenix (Arizona), on va ingressar dijous amb problemes respiratoris que suposadament només requeririen un «breu ingrés». Això de breu, no obstant, es va fer etern i el món sencer plora el mite esportiu global, la icona social i política d’una era convulsa i determinant als Estats Units, un home i esportista de llegenda. I se’l recorda, justament, com volia ser recordat.

    «El més gran. Punt», va escriure en el seu missatge de condol Barack Obama, el primer president negre dels EUA, que va recuperar una de les moltes frases amb què el carismàtic Ali va demostrar sense complexos que era un pes pesant molt més enllà dels quadrilàters: «Sóc Amèrica. Sóc la part que no voleu reconèixer. Però acostumeu-vos a mi: negre, confiat, arrogant; el meu nom, no el vostre; la meva religió no és la vostra. Les meves metes, les meves pròpies. Acostumeu-vos a mi».

    En aquell moment Ali havia deixat de ser Cassius Clay, el nom en honor d’un abolicionista que els seus pares li van posar el 17 de gener del 1942 a Louisville, Kentucky, aquell sud on els EUA vivien el seu apartheid. Ja no era el nen que als 12 anys va començar a boxejar per venjar el robatori de la seva flamant bici Schwinn vermella. No era ni tan sols l’adolescent que en els Jocs Olímpics de Roma del 1960 va guanyar un or.

    Era, ja, l’Ali que s’inventaria a si mateix, l’home amb una confiança preternatural i un talent disciplinat que contra tot pronòstic va tombar Sonny Liston el 1964 per guanyar el primer dels seus tres cinturons dels pesos pesants i declarar-se «¡el rei del món!». Ja era aquell boxejador únic i original, capaç de «volar com una papallona i picar com una abella». Ja era el repte radical per a l’Amèrica blanca i cristiana, el negre orgullós i convers a l’islam, l’inconformista que, amb la seva negativa a lluitar al Vietnam, plantaria cara al sistema, costés el que costés.

A LES PORTES DE LA PRESÓ / I li va costar. La insubmissió el va posar a les portes de cinc anys de presó, va comportar la retirada del títol i tres anys de suspensió i el va fer tan heroi per a uns com malvat per a d’altres. Però la seva llegenda no havia fet més que començar.

    Quan va tornar als quadrilàters, el 1970, ho va fer amb una victòria davant Jerry Querry, emblema de l’Amèrica blanca. El seu duel l’any següent contra Joe Frazier al Madison Square Garden, retratat per Frank Sinatra per a Life, va ser un esdeveniment que va paralitzar el país. Ali havia tornat i, com es va llegir a Los Angeles Times, «no tenia combats. Feia recitals».

    Un dels històrics tindria lloc a Kinshasa (avui Congo), on el 1974 va tenir lloc el mític combat batejat com a Rumble in the jungle (eix de l’oscaritzat documental Cuando éramos reyes i del llibre En la cima del mundo, de Norman Mailer), que enfrontaria per primera vegada Ali i George Foreman, que ahir plorava també. «Una gran part de mi s’ha mort amb ell, i n’hi dic la part més important», va dir a la BBC.

Notícies relacionades

Vine a escalar i queda't a dormir

Alonso qualifica de "fàcil" la renovació per Aston Martin

    A Ali encara li quedarien victòries, incloent-hi la seva tercera baralla amb Foreman, a Manila el 1975, que va descriure com la vegada que més a prop s’havia sentit de la mort als quadrilàters, que no va abandonar fins al 1981, quan va tancar la seva carrera de 56 victòries i cinc derrotes.

    Poc després, va arribar el diagnòstic del Parkinson. Començava el seu combat més llarg i dur. Però mentre el va viure no va deixar de batallar altres lluites, convertint-se en missatger de pau de l’ONU, en veu contra la intolerància, en un guerrer infatigable per la igualtat, en l’home que s’ha guanyat ser recordat com volia.