De Messi me n'agrada fins i tot com camina

Quan vaig començar a llegir, ho vaig fer amb total llibertat. Agafava els llibres de Carmen Martín Gaite i els acabava en dos dies. Agafava els diaris de Virginia Woolf... i una setmana. Després vaig començar a llegir-los mentre jo, al meu torn, escrivia els meus primers relats de ficció. Llavors els llibres tenien altres temps, perquè estava molt atenta a com escrivia Natalia Ginzburg, de quines coses, i sobretot, de quina manera.

Després de publicar el meu primer llibre, vaig posar un peu en el món literari, i a vegades escrivia ressenyes per a revistes, així que la lectura es va transformar: havia de llegir entre línies, trobar la peça clau que encaixés amb tot, descobrir-la i plasmar-la en la crítica literària. L’últim pas del meu amor pels llibres va ensopegar amb els informes de lectura: ja no llegeixes per plaer, ni per aprendre a escriure, ni per recomanar llibres, sinó que llegeixes manuscrits per dir-los als editors si creus que un determinat llibre s’ha de publicar o no. Arribats a aquest punt, no queda cap altre remei que desfer el camí i intentar tornar al principi.

No recordo els motius que em van portar a veure els meus primers partits de futbol. Suposo que buscava certa complicitat amb el meu pare, que és qui m’ha transmès aquesta febre culer –però no futbolística–. Si no jugava el nostre equip, li preguntava amb qui anava i per què, i immediatament jo era del mateix equip que ell. Després vaig veure els partits per pur plaer, fins i tot quan el meu pare no era a prop. He vist partits en els quals m’ho he passat bé, i també en els quals he patit. He vist partits en els quals hem guanyat i hem perdut; m’he sentit decebuda amb alguns jugadors, i a altres els tinc una gran admiració.

Però tot és diferent quan intentes llegir un partit de futbol: sí, necessites llegir entre línies, trobar la peça clau que el fa encaixar, perquè després n’has de fer l’informe de lectura esportiu (és un dir).

Notícies relacionades

Moeve Fútbol Zone 1x20: el Barça-Atlètic, a debat i anàlisi de la jornada 30

El Barça més feble tanca una ratxa negra de derrotes a Saragossa

Quan has d’escriure una petita crònica sobre un partit de futbol, estàs veient dos partits: el que és, i el que t’agradaria escriure. En la teva ment es va forjant tota una història èpica, plena d’emoció, de literatura, d’art. I a vegades aquesta lectura es correspon amb l’equip, però altres vegades no. L’últim partit que vaig haver de llegir va ser el de la tornada de Champions contra l’Atlètic. Durant 90 minuts vaig estar escrivint en la meva ment un article que després no vaig poder escriure perquè no era cert. El partit contra el Betis va patir aquesta dualitat: volia escriure sobre un Barça fiable, efectiu, creatiu. I durant tota la primera part vaig anar creant un text al voltant d’una èpica que no es reflectia al camp.

Però sempre hi ha alguna cosa, en els bons llibres, com en els bons equips, que et dóna per fer un text, que et dóna la peça clau, la clau que obre i et facilita les coses. A la segona part, el Barça es va assemblar més al Barça, i nosaltres –els culers–, més a nosaltres mateixos: ja donàvem la Lliga per perduda, com a bons pessimistes, com una afició inestable. Ens avergonyien els càntics del Betis –encara que no són els primers dels bètics que m’avergonyeixen, pensant en Rubén Castro–, parlàvem de la gespa, de la defensa tancada, de les faltes, que Messi anava caminant. Sí, Messi anava caminant, quan va alçar la mirada i li va fer una assistència a Suárez que ens va deixar sense parla. Aquí és on comença la literatura, quan trobes el que necessites per narrar: de Messi, a qui no, me n’agrada fins i tot la manera de caminar.