En la ment del corredor

Hi va haver un temps en què la màxima distància que un ésser humà podia recórrer eren 42 quilòmetres i 195 metres. La marató era el sostre, el mite, un mur més mental que físic amb un origen que genera certa controvèrsia. La creença més comuna diu que el soldat grec Filípides va trotar fins a Atenes per anunciar la victòria de les tropes sobre els perses l'any 490 abans de Crist. Això quadraria amb la longitud de la prova olímpica. Una altra teoria defensa que el jove atenès va córrer fins a Esparta per demanar ajuda. I això ja eren paraules majors: 240 quilòmetres. En qualsevol dels dos casos, ningú li va poder preguntar les raons de la seva gesta, ja que si hi ha coincidència en alguna cosa és en la mort per esgotament del pobre xaval, que sense voler, hauria pogut ser el primer ultrafondista de la història. Avui són molts els esportistes que poden aportar arguments al debat: ¿què empeny una persona a córrer 100 quilòmetres?

EL PERIÓDICO es trasllada a les Canàries per intentar entendre el corredor de llarga, de llarguíssima distància. La Transgrancanaria és una de les proves més pures del calendari internacional d'ultratrail, amb una organització que va començar fa 13 anys amb quatre amics i que avui ha aconseguit ser un referent tant per la seva duresa com per la bellesa del traçat. La prova reina, de 125 quilòmetres -n'hi ha quatre més de menys exigència-, amb un desnivell positiu de 8.000 metres, amb temperatures entre els quatre i els 30 graus, recorre l'illa de Gran Canària de nord a sud. Ha de quedar clar, abans d'intentar entrar en la ment del corredor, la premissa que llança Pau Capell, que, amb 24 anys, va acabar tercer en la carrera canària, disputada a principis de març: «Si algú em diu que això que fem és una bogeria, l'únic que podré fer és donar-li la raó».

«Avui no era el dia»

Alguna cosa no rutlla al cap de Núria Picas en la sortida d'Agaete. Està seriosa, molt més tensa del que es podria esperar en els moments previs al tret de sortida. Fins i tot algú podria intuir un punt de tristesa en la bombera de Manresa establerta a Berga. Abandonarà 33,5 quilòmetres després, a Artenara, a causa d'un fort dolor al psoes, múscul del maluc que s'origina a la columna vertebral, passa al davant de la pelvis i s'insereix al fèmur. L'anomenen el múscul de l'ànima i és vital perquè el corredor mantingui un bon equilibri. «Avui no era el dia», resumeix la corredora, després de finalitzar la seva participació.

Quim Farrero és fotògraf de la revista Trail i ha seguit més de 100 ultres per tot el món en l'última dècada. És dels que es queden desperts tota la nit, perseguint els corredors sota la pluja, la neu o el que sigui necessari, així que coneix bé les interioritats de la tribu ultra. Explica que fa 10 anys «eren molts els que feien això per penitència, perquè havien perdut un ésser estimat». «Portaven una foto del pare o la mare i era habitual veure'ls plorar per ells. També hi participava gent que havia fet una promesa o que havia superat una malaltia». Ara amb prou feines troba històries com aquelles.

El pes de l'ego

Avui, explica Farrero, «corren per una motivació principal que és poder dir a l'oficina que han acabat, ni que sigui arrossegant-se, una carrera de més de 100 quilòmetres». Es destrossen el cos perquè els agrada córrer, però segons la seva opinió, «també hi ha un component d'ego molt important: ser l'heroi de la família, dels amics, de la feina». És un tret que detecta més en ells que en elles i que molt pocs reconeixen. Un dels que l'hi va admetre va ser el santanderí Pablo Criado, per a qui l'aplaudiment de la gent «és una motivació vital a l'hora de córrer». «Hi ha molta falsa humilitat perquè, socialment, això aporta molt pedigrí», comparteix aquest experimentat fotògraf, que més enllà de l'assumpte de l'ego, defensa a mort els ultrafondistes. «Pitjor és que la teva vida es limiti a dormir, treballar i menjar. Aquesta gent es deixa moltes coses pel camí i fa sacrificis molt durs, començant per la família. Però en qualsevol cas, tampoc crec que s'hagi de gastar gaire energies a predicar que això està bé o malament».

«M'ajuda a conèixer-me»

Capell va començar a córrer fa només tres anys i ja és un referent nacional en això de l'ultratrail. Va deixar el futbol sala després d'una greu lesió (lligament encreuat del genoll i menisc) i es va posar a córrer. «Se m'infla i noto punxades, però bé...». Aquest jove enginyer corre «perquè és el moment del dia en què em sento jo mateix, en què ningú em molesta i puc pensar sense que m'interrompin». Explica que és un procés, que al principi no pots córrer dos quilòmetres seguits, però que si li agafes el punt, t'hi enganxes. Quan s'entrena sol escoltar la ràdio. Quan competeix, es posa música: «Repasso la meva vida, les meves coses». 

Ana Katherinne Samuelsson és corredora i editora de la web AvernoTrail, dedicada a la participació de les dones en les carreres de muntanya. Explica que les fèmines «aprofiten els entrenaments per tenir temps per a elles, per parlar, mentre que els nois es dediquen més a l'entrenament pur». «És més un tema social que esportiu amb què a més de dedicar-nos a nosaltres, mantenim la línia», resumeix. Explica aquesta madrilenya de pare suec que a les dones «no els agrada tant competir com als homes». «Crec que encara està mal vist que siguem competitives, sobretot les nenes». Malgrat això, està convençuda que elles han evolucionat esportivament molt més que ells els últims anys.

Carlos González és el director de carrera de la Transgrancanaria. Són 13 anys i 17 edicions, així que té un bon pòsit d'experiència per parlar de l'ultrafons i de les persones que el practiquen. Intueix en els corredors una «raó espiritual i de voluntat de superació» i recorda els temps «en què ningú es plantejava la possibilitat de córrer durant 30 hores perquè el límit el marcava la marató». En la primera edició van col·locar unes tendes de campanya a mig traçat perquè els 65 participants (en l'edició del 2016 n'eren 3.000 de 60 nacionalitats) poguessin dormir. «Arribaven, descansaven, i a mitja tarda es deien '¿per què no segueixo endavant?'. Cap es va quedar a passar la nit, tots van seguir fins al final».

No és que siguin una raça superior, ni diferent, ni més desenvolupada. Simplement es tracta de persones més tossudes, més orgulloses, amb aquest punt de dives que aporta un plus d'empenta, amb el cap musculat. És evident que no ho fan per diners, perquè el primer home i la primera dona a travessar la meta de la Transgrancanaria es van emportar una safata de fruita. Molt poques proves del circuit internacional ofereixen premis en metàl·lic, i les que treuen la bitlletera, rarament passen dels 3.000 euros. La més generosa del planeta potser sigui la Run Rabbit Run, una ultra americana de 100 milles que entrega un sobre amb 12.000 dòlars al guanyador de la prova.

A Agaete, una hora i mitja abans de la sortida, dos italians i un català es presten a comentar les seves raons. S'acaben de conèixer i, amb matisos, vénen a dir el mateix. Corren per evadir-se, per tenir un temps per a ells, per viatjar, per conèixer gent. I, bàsicament, perquè els dóna la gana. «Jo tampoc entenc que algú es tiri tot el dia mirant programes d'a-quests de reality, ni penso perdre el temps a entendre-ho», aporta el català, de Badalona. «Jo vaig començar per estar en forma pels meus fills, però ara ho faig per mi. És la meva petita parcel·la en què ningú es fica», aporta l'italià, establert a l'illa de Fuerteventura.

Notícies relacionades

La tennista Marina Bassols denuncia amenaces de mort per les apostes: "T’assassinaré, sé on vius"

Els experts aconsellen entrenar la força: "Aixecar peses augmenta la qualitat de vida en la tercera edat"

A la meta, el britànic Andy Symonds, que arriba cinquè, s'ajeu a terra amb una cervesa. No la deixa anar ni mort. «¿Que per què corro? Perquè si només begués cervesa estaria mort o pesaria 100 quilos». Després de 14 hores i un quart corrent, aquesta és la millor resposta que pot aportar aquest jove resident a França que destaca pel seu fi sentit de l'humor.

«Pitjor és Hisenda»

Núria Picas està molt recuperada. A l'aeroport de Las Palmas de Gran Canària, de tornada a casa, fa malabarismes per poder veure el Barça en un mòbil. És una culer pura sang. Fa una altra cara: la lesió al múscul de l'ànima no revesteix gravetat. Als 22 anys va superar un accident d'escalada. Li van dir que s'oblidés de tornar a córrer al trencar-se l'astràgal del peu esquerre, així que els contratemps físics no són més que lleugers parèntesis. Córrer és ara mateix la seva vida. I com resumeix Quim Farrero, «pot ser perjudicial, però més dolenta és Hisenda».