Bojos per la bici

Ningú diria que Quim Ferris té 90 anys. ¡Ningú! Li agrada explicar el que per a molts seria una bogeria, el que va fer el 2006. Se'n va anar amb un amic a córrer una marxa cicloturista a la Pobla de Segur. D'allà van agafar el cotxe i van anar cap a la Provença per pujar el Ventoux. Lluny de donar-se per vençut, l'autopista el va portar fins a Àustria, al Mundial de veterans i el Quim es va proclamar campió del món -amb dret a lluir el mallot irisat—entre els més grans de 80 anys. Serveixi el seu exemple com a passió, com a exercici d'entrega, com una mena d'amor sense límit a la bicicleta, a aquest exercici, per a uns quants diari i per a molts de cap de setmana, que suposa vestir-se de ciclista i pedalar uns quants quilòmetres per les carreteres catalanes per les quals en ocasions apareixen pilots dignes del Tour.

«El metge de l'hospital em va dir que estava boig, que vaig caure baixant pel Tibidabo perquè anava a 50 quilòmetres per hora. ¡Si això no és res!». El metge d'urgències que va atendre el Quim fa 15 dies no entenia res, tot i que en el seu fur intern segur que va pensar que pagaria una fortuna per arribar als 90 anys amb una salut de ferro que li permetés enfilar-se a una bicicleta, i fins i tot assumir el risc d'una caiguda durant un descens, cada cap de setmana.

La passió de l'exprofessional

Salva Gálvez, que va ser ciclista professional a principis dels anys 80, a poques setmanes de complir els 60 anys, és un altre cas que alguns podrien considerar com a excepcional, fins i tot, però que és tan corrent, tant, que ja fa dues dècades que arrossega, com si fos un líder polític, altres militants que com ell sacrifiquen l'hora del dinar per realitzar cada dia, entre setmana, la mateixa ruta, anada i tornada, des de la cruïlla del carrer de Diputació amb Calàbria de Barcelona fins a les costes del Garraf, per l'autovia de Castelldefels. La seva botiga, Galvesport, «petita però matona», com la defineix, és el lloc de concentració, pionera en una moda, practicada també als Estats Units, que converteix els comerços dedicats al ciclisme, en alguna cosa més; culturitzen aquest esport. Els clients organitzen tertúlies (que no són precisament de futbol) i se citen per organitzar pilots i solcar les carreteres.

A més de 35 km/h

Que no són els únics queda demostrat en una altra botiga singular, al Prat, Pavé Culture Cycliste, així en genuí francès, amb els noms dels murs més famosos del Tour de Flandes i la París-Roubaix inscrits a la paret exterior de l'establiment. «Cada dimarts, els dimarts de mercat, quedem al mercat de Sarrià, abans de les set del matí, abans que obrin les parades, prenem un cafè, fem una volta d'una hora i mitja per Collserola i tornem per esmorzar, abans de passar per casa, dutxar-nos i estar a punt per anar a la feina», explica Javi Maya, ànima del projecte. I la resta de la setmana, el grup, que pot arribar a les 20 persones, es troba a la seva botiga i forma un pilot interessant. Si algun dels integrants ho desitja fins i tot pot comptar amb servei de dutxes a l'establiment.

Al damunt de la bici tots són iguals i tots, aparentment, s'ajuden i, per descomptat, s'ataquen quan arriba alguna pujada, ja que acostuma a ser habitual, com iniciatives de diversos clubs ciclistes i comerços del sector, establir classificacions amb punts per assistència a la sortida o per suposades victòries al coronar un port en primera posició.

«Això d'esperar queda en entredit. En alguna ocasió n'ha vingut un de nou, ha sortit un dia amb nosaltres, ens ha dit que estem bojos i no ha tornat més», somriu Gálvez. La cita és cada migdia entre setmana a les 14 hores. No tornen fins a les 16.30 hores i van, com diuen els ciclistes, a sac, i el que pateix (terminologia també ciclista) corre amb el ganxo. «I si punxes és el teu problema. El ritme sempre va per damunt dels 35 quilòmetres per hora». És fàcil veure'ls per l'autovia de Castelldefels, en fila índia, llançats, un darrere l'altre, com si fossin professionals de la grande boucle i es trobessin en plena operació per neutralitzar una escapada.

«Només escurcem temps i quilometratge alguns dies concrets, quan hi ha etapes clau del Tour o la Vuelta ja que no ens volem perdre la retransmissió televisiva amb els ports previs a l'arribada», afegeix Gálvez. I ensenya el microones que té en un racó del taller de reparació i la nevera on guarda ous i productes congelats de la línia blanca d'una famosa cadena de supermercats. És el seu dinar diari, abans d'enfilar-se a la bici i llançar-se cap a l'autovia de Castelldefels. «Fa 20 anys era jo qui estirava el grup, ara ho fa el meu fill. Ara he de conformar-me d'anar a roda dels més forts». Però encara no se'n despenja. I així per molts anys, mentre fa memòria de les bicis que ha utilitzat en aquestes dues dècades sempre pel mateix lloc, 60 quilòmetres fins a coronar la part més elevada de les costes del Garraf, que és el senyal per fer mitja volta i tornar cap a Barcelona. «N'han sigut 10; sí, 10 bicicletes, ja que acostumo a canviar-la cada dos anys».

Ells, com la resta de beneïts bojos, es vesteixen com els corredors que surten per la tele, amb bicis (pepinos, segons el seu vocable) que valen una fortuna, a vegades rondant o superant els 6.000 euros. Són els mateixos cicloturistes que s'atreveixen a sortir -i gairebé sempre moren en l'intent- amb els professionals i això que bona part dels pros que vivien a Catalunya s'han traslladat a Andorra.

La pluja, com a enemic

Notícies relacionades

Tretze partits de sanció per al porter Andrada

Sinner és encara massa per a un fantàstic Jódar

«Però coincideixes amb els americans, els que resideixen a Girona, els pots veure diàriament pels voltants de les Guilleries», indica Raül Massabé, potser la persona que millor coneix les carreteres i ports cicloturistes de Catalunya, fins al punt que Pedro Delgado li va telefonar ara fa un any perquè fos el seu guia a l'hora de confeccionar les rutes catalanes que figuren en el seu últim llibre Las escapadas de Perico, que surt dijous que ve a la venda, un compendi de traçats ciclistes per tot Espanya.

Dimarts passat va ploure a bona part de Catalunya. El Raül, que tenia uns dies lliures a la feina, es desesperava mentre contemplava com l'aigua tacava els vidres de casa seva. El Salva va cancel·lar la sortida d'un grup que porta més de 200.000 quilòmetres coberts en 20 anys i el Javi es va estimar més aixoplugar-se al Prat. Són bojos de la bici però no uns inconscients. Quan plou és millor quedar-se a casa.