Nolito, Qatar i la felicitat

Les tertúlies pro-madridistes han dedicat els últims dies a criticar el Barça. Es veu que el club ha tractat molt malament, diuen, Luis Enrique quan aquest, que s'ho mereix tot, diuen (ara), demana com a reforç d'hivern Nolito. Subratllen que aquesta postura (gasiveria catalana, han arribat a dir) perjudica la imatge de l'entitat, diuen, perquè projecta internacionalment una fragilitat econòmica que li resta brillantor.

El barcelonisme ingenu, que existeix, hauria d'emocionar-se davant aquesta preocupació. ¡Potser aquests tertulians anaven camí de Damasc i han caigut del cavall -o del burro, perquè els mou qui els mou— i inicien una etapa en què reconeixeran que el millor equip del món és el millor equip del món. ¡Com els dol, diuen, que Bartomeu sigui tan dur amb l'entrenador!

La sala de màquines llançatorpedes (menyspreus, denúncies, gestions especialitzades…) anti-Barça que hi ha sota el seient central de la llotja del Bernabéu aquesta vegada ha identificat correctament un possible punt feble sota la línia de flotació. Ara ja no es tracta de fotocopiar i empènyer diligències judicials sobre les formes dels fitxatges o les incorreccions fiscals dels futbolistes per estimular la imposició de multes importants i el nerviosisme d'alguns cracs (perquè entenguin que fora del Barça viurien judicialment més tranquils). La nova etapa concreta és de destorbar les renovacions (si no es poden evitar, almenys encarir-les) perquè la continuïtat del trio Messi, Neymar i Suárez, junts i bastant joves, enfosqueix l'horitzó de la capital d'Espanya.

Respecte a la situació econòmica, el barcelonisme ha d'encarar una qüestió delicada i reflexionar-hi. Els diners del club amb els actuals ingressos (TV, abonaments, etc.) no són en absolut infinits. Per això té sentit estalviar-se la no absolutament imprescindible contractació de Nolito. El capital dedicat a jugadors té com a prioritat absoluta la renovació -caríssima-- del trio ofensiu i de 7 o 8 dels seus companys, necessaris i gens barats.

El Barça requereix una extremada prudència econòmica. I la verdadera decisió vital són els ingressos i, en aquest apartat, el tema delicat és el rebuig social -que comparteixo-al que significa la marca Qatar. El barcelonisme ha de sospesar el platet dels seus principis i el de la seva animadversió, ha de calibrar si aquesta última és absoluta o relativitzable en un context en què els altres clubs ja l'imiten o l'envegen, el substituirien amb els ulls tancats, mentre publiciten al seu torn cases d'apostes o coses poc romàntiques per l'estil. No, no defenso la rendició, però invito a la reflexió des d'un món real en què defensar els principis de l'esportivitat i la ciutadania, així com la identitat nacional de l'entitat, tenen repercussió diferent si es fa amb Messi i Neymar, i la Champions sota el braç, o seguint la gloriosa estela de l'Alcoià.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

No, no em rendeixo, però subratllo que el barcelonisme, decideixi el que decideixi, després ha de ser conseqüent i acceptar les conseqüències com a pròpies i no només de la directiva. I val la pena ressaltar-ho quan la negociació és més difícil que mai perquè Qatar ja sap que el barcelonisme el desitja però no l'estima. I quan a l'emirat es pregunten perquè insistir a vincular-se al Barça quan no hi ha connexió i quan el París SG és seu (i el Barça és el principal obstacle a les seves pretensions de títols) i el Bayern Munic se li ha obert de braços i cames per publicitar els seus dubtosos encants.

S'ha de reflexionar. Perquè això s'ha de decidir amb el cor i la intel·ligència des de Barcelona, prescindint dels udols interessats que arriben des de Madrid.