«He perseguit un somni, i no me'n penedeixo»

És un d'aquests rara avis de l'esport espanyol que ha aconseguit incrustar-se en l'elit d'especialitats amb escassa tradició al país. Aquest país de sol, platja i mar té l'actual campió del món, i tres vegades campió d'Europa, de patinatge artístic sobre gel. El pròxim cap de setmana, Javier Fernández (Madrid, 1991) assaltarà un dels pocs títols que li falten, el de la final de l'ISU Grand Prix, que per segon any consecutiu recala a Barcelona (10-13 de desembre). Des de l'escenari del restaurant Casa Camarón, on va recrear per a aquest diari el seu programa curt als sons de Malaguenya, de Paco de Lucía i Plácido Domingo, el patinador repassa la seva actualitat, el seu passat i el seu futur.

-Arriba a Barcelona com a campió del món, i l'any passat el va guanyar el campió del món de llavors, el japonès Yuzuru Hanyu. ¿Li podrà tornar la jugada?

—Espero que sí i millorar així la meva plata de l'any passat, però tinc clar que no guanyaré per ser l'actual campió del món. Hauré de sortir a la pista i fer la meva feina i clavar el programa aquell dia [Javier patina al programa curt el dia 10 i el llarg el dia 12, sempre a la nit]. És clar que puc guanyar, però he de tenir el cap a lloc i controlar els nervis de patinar a casa i davant de tanta afició local. He de saber gestionar aquesta energia i aquesta adrenalina extra que em donarà el públic.

-¿Arriba bé? ¿Com va digerir el Mundial aconseguit a Xangai?

-Estic bé, molt bé. Arribo a la final amb dos ors en els tornejos classificatoris, a Pequín i Moscou, i pocs poden dir-ho. He passat un estiu molt mogut, amb moltes celebracions i compromisos, i he començat a entrenar-me més tard que altres patinadors. Em va costar, però de seguida vaig agafar el ritme i he pogut aconseguir l'objectiu d'aquesta primera part de la temporada, que era estar a la final de Barcelona. He sigut el patinador més fort en aquesta part de l'any i això em dóna forces per a la resta de la temporada, en què lluitaré per revalidar els títols de campió d'Europa i del món. Sé que a Barcelona tindré més pressió per aquest títol mundial que ja he aconseguit perquè ara, si fallo, falla el campió del món, no solament un patinador espanyol. Però m'agrada tenir tota aquesta expectació posada en mi.

-¿Ja ha superat la quarta plaça dels Jocs Olímpics del 2014?

-Totalment, això ja pertany al passat. Alguns errors tontos em van apartar de la medalla, però totes les coses tenen la seva part bona, i potser això em va a donar més forces per seguir quatre anys més i intentar-ho en els següents Jocs, el 2018 a Pyeongchang.

-¿Seran aquests Jocs de Corea de Sud la seva última parada com a esportista?

-Sóc incapaç ara de mirar més enllà. Pocs patinadors arriben als 30 o 31 anys, és molt rar, i jo des dels 15 estic en la categoria absoluta. En aquest moment, potser em vindrà de gust fer xous o potser preparar-me per ser entrenador, cosa que segurament m'obligaria a quedar-me uns quants anys més al Canadà per aprendre del meu. Però, a la llarga, vull tornar a viure a Espanya.

-Se'n va anar molt jove, als 18 anys, als EUA, i als 20 es va instal·lar a Toronto amb el grup del seu actual entrenador, Brian Orser...

-Vaig tenir moments durs, és clar, però qualsevol repte que et proposis es fa una mica dur, a l'haver de deixar la família i els amics. Però no em penedeixo d'haver perseguit un somni. Crec que perseguir un somni és sempre millor que no fer-ho. És igual que surti bé o malament, l'important és intentar aconseguir el que realment vols. Jo, a més, he tingut la sort que la gent que hi ha al voltant meu al Canadà es preocupa per mi. Tinc una segona família allà, començant per Orser, que és realment com part de la meva família.

-Algú va dir que el seu cas en el patinatge artístic és com si Messi hagués nascut a Indonèsia. El seu cas, a més, és com el de Carolina Marín, la millor del món en bàdminton.

-Estic molt orgullós del treball que estic fent en un esport sense tradició al meu país. N'hi ha per sentir-se orgullós. S'ha de treballar molt per intentar que esportistes com jo, Carolina Marín o Mireia Belmonte no siguem els únics que arribem tan lluny en els nostres respectius esports. Tots tres ens hem fet forts per intentar tenir el nostre espai mediàtic a Espanya. Amb Carolina, a més, anàvem a la mateixa classe al CAR de Madrid i he seguit amb interès la seva trajectòria. Tenim en comú que les nostres aficions, majoritàriament, estan als països asiàtics.

Notícies relacionades

Alcaraz s’acomiada en quarts de final i deixa orfe Madrid

Una regatista d’estirp a l’equip espanyol

-És clar. És que vostè, si fos japonès, estaria forrat, ¿oi?

SEnDSí, però tot i així sempre m'ha agradat competir per Espanya. La meva nòvia [Miki Ando] és japonesa i, encara que fa anys que ja ha deixat de patinar professionalment -segueix fent exhibicions-, és una estrella en els programes de televisió, als quals la conviden molt sovint. No fa falta que m'expliquin com és la fama d'un patinador allà i com és aquí, perquè ho veig. La diferència és molt gran, i de seguida es veu que a Espanya no tenim aquesta tradició i que parlem d'un esport minoritari. Hem d'aconseguir que es construeixin més pistes de gel, aquest seria el primer pas.